Se n'ha anat; no tornarà.
No puc quasi respirar.
Les llàgrimes cauen
sobre el paper ja mullat,
on les lletres naveguen
i no es poden agermanar.
La joventut ha partit
part d’ella no tornarà.
Aquells anys de la infantesa
amb tu, amiga, se n’han anat
com el vaixell que navega
sense saber on anar...
Dirigint-se a l’infinit;
no sap el que trobarà,
mes aquí em quedo jo,
sense rumb per navegar.
Part de mi ha fugit amb tu,
l’altra part s’ha estavellat
com la sorra del desert
on la vida hi ha mancat.
Algun dia les nostres ànimes
es tornaran a trobar,
i direm ja, totes dues,
que bonica és l’amistat!
No puc quasi respirar.
Les llàgrimes cauen
sobre el paper ja mullat,
on les lletres naveguen
i no es poden agermanar.
La joventut ha partit
part d’ella no tornarà.
Aquells anys de la infantesa
amb tu, amiga, se n’han anat
com el vaixell que navega
sense saber on anar...
Dirigint-se a l’infinit;
no sap el que trobarà,
mes aquí em quedo jo,
sense rumb per navegar.
Part de mi ha fugit amb tu,
l’altra part s’ha estavellat
com la sorra del desert
on la vida hi ha mancat.
Algun dia les nostres ànimes
es tornaran a trobar,
i direm ja, totes dues,
que bonica és l’amistat!
És molt bonic el que has escrit, m'has fet plorar, doncs jo el dia 13 de febrer d'enguany, també he perdut una amiga.
ResponEliminaUna abraçada. No ens coneixem però t'he de dir; qué ests molt "maca", pel que has escrit.
Anna Cambon