Quan parlem de vides, de la meva vida, estem dient barbaritats ja que la Vida és una per a tots els que integrem el món, prefereixo dir meus set oportunitats.
Però això de les set vides del gat és molt enganxós i els has sentit tantes vegades que fins et sents a la seva mateixa alçada, quan et compares amb un gat. Una altra barbaritat
La primera oportunitat o millor dit la meva presentació en aquest món va ser en plena Segona Guerra Mundial que naturalment no me'n recordo, però el que sí tinc bon record és de la postguerra en una família humil i de bona convivència.
La segona i on vaig perdre al meu cosí Raúl, en no muntar en el mateix cotxe fent auto-stop, que era la forma de transport que s'utilitzava en aquells temps per als no tan benestants, quan estudiàvem Nàutica a Bilbao.
La tercera oportunitat, amb un anys, guanyant-me el suport, ja que en ser orfe no tenia als meus "pares" que em traguessin les "castanyes del foc", en un vaixell a la deriva que havia perdut el timó enmig de l'Atlàntic, escoltant les lamentacions del capità que l'únic que ens quedava era resar, ja que un corriment de la càrrega hagués estat fatal.
La quarta, va ser en unes vacances al bolcar el remolc amb fruita on estava penjat quan es va desequilibrar. En saltar, per empènyer a la dona que estava sota, no em va agafar el remolc, res més que els dits del peu, quedant gairebé embolicat en peres.
La cinquena va passar al despertar conduint en una carretera nacional al carril de direcció contrària i si cap camió de front dels centenars que et creuaves. A més, portava a un fill de copilot el qual, adormit, ni es va assabentar.
La sisena en una explosió de gas d'una caldera a la CT de Sant Adrià, pocs minuts abans d'haver passat per allà, a les acaballes de la meva vida laboral.
L'última oportunitat, i ja acabo, quan fent el Camí de Santiago, en solitari, em vaig trencar tíbia i peroné de la cama esquerra, en un sender de muntanya d'Astúries, un dissabte a les tres de la tarda que em va tenir uns pocs minuts , demanant socors fins que un llenyataire va passar per allà. Estic convençut que va ser Santiago, encara que es digués Joan.
Així que l'únic que em queda és seguir gaudint de la vida en les dues facetes més important que tenim l'esport, ja porto quinze maratons corregudes i la Cultura que ens brinden els Centres de Formació d'Adults.
Però això de les set vides del gat és molt enganxós i els has sentit tantes vegades que fins et sents a la seva mateixa alçada, quan et compares amb un gat. Una altra barbaritat
La primera oportunitat o millor dit la meva presentació en aquest món va ser en plena Segona Guerra Mundial que naturalment no me'n recordo, però el que sí tinc bon record és de la postguerra en una família humil i de bona convivència.
La segona i on vaig perdre al meu cosí Raúl, en no muntar en el mateix cotxe fent auto-stop, que era la forma de transport que s'utilitzava en aquells temps per als no tan benestants, quan estudiàvem Nàutica a Bilbao.
La tercera oportunitat, amb un anys, guanyant-me el suport, ja que en ser orfe no tenia als meus "pares" que em traguessin les "castanyes del foc", en un vaixell a la deriva que havia perdut el timó enmig de l'Atlàntic, escoltant les lamentacions del capità que l'únic que ens quedava era resar, ja que un corriment de la càrrega hagués estat fatal.
La quarta, va ser en unes vacances al bolcar el remolc amb fruita on estava penjat quan es va desequilibrar. En saltar, per empènyer a la dona que estava sota, no em va agafar el remolc, res més que els dits del peu, quedant gairebé embolicat en peres.
La cinquena va passar al despertar conduint en una carretera nacional al carril de direcció contrària i si cap camió de front dels centenars que et creuaves. A més, portava a un fill de copilot el qual, adormit, ni es va assabentar.
La sisena en una explosió de gas d'una caldera a la CT de Sant Adrià, pocs minuts abans d'haver passat per allà, a les acaballes de la meva vida laboral.
L'última oportunitat, i ja acabo, quan fent el Camí de Santiago, en solitari, em vaig trencar tíbia i peroné de la cama esquerra, en un sender de muntanya d'Astúries, un dissabte a les tres de la tarda que em va tenir uns pocs minuts , demanant socors fins que un llenyataire va passar per allà. Estic convençut que va ser Santiago, encara que es digués Joan.
Així que l'únic que em queda és seguir gaudint de la vida en les dues facetes més important que tenim l'esport, ja porto quinze maratons corregudes i la Cultura que ens brinden els Centres de Formació d'Adults.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada