Els atabalaments d'un sillonet i d'una tauleta de centre.

Tot va començar farà uns quants anys al barri de Gràcia. Els nostres companys humans feia anys que hi vivien en un pis alt, lluminós i sense ascensor, com la majoria dels pisos antics d'aquest indret. A nosaltres ens havien adquirit en una botiga especialitzada i ens havien col·locat en un racó d'un petit salonet, on hi estàvem bé, teníem llum i ens arribaven uns sorolls simpàtics des del carrer.

Però la tranquil·litat no va durar gaire. Es notava en l'ambient afany de canvi i així va ser; havien decidit traslladar-se a un nou habitatge.

On vam anar a parar? Aquesta vegada els nostres companys van escollir un habitatge ampli de l'Eixample. Un principal d'una casa antiga, habitacions espaioses i sostres alts. Allà van decidir que ens posarien en un saló ampli; ja no estàvem apretats, però potser trobàvem a faltar la intimitat del pis de Gràcia. Finalment ens hi vam acostumar. Hi havia silenci i poca llum, cosa que donava sensació de benestar. Tot anava bé, aquella tranquil·litat ens asserenava.

Però nous núvols de mudances van començar a aparèixer, notàvem que hi havia moviment, i així va ser que ens vam trobar en una casa situada en un petit poblet al voltant del Montseny. Casa gran del tipus rural amb una xemeneia, al costat de la qual ens hi van ubicar. Estàvem contents ja que quan feien foc, era bonic veure les espurnes que sortien dels troncs. La casa també tenia un jardí, que encara que nosaltres no en podíem gaudir, donava als nostres companys humans, una gran sensació de llibertat.

Mai no hem sabut si les ganes continuades de canviar de vivenda els hi venia per temes de feina o bé perquè eren una mica “cul d'en Jaumet”.

Semblava que aquesta manera de viure a la muntanya, xalar dels cants dels ocells i d'altres atraccions que els brindava la natura, anava a ser definitiu. Malauradament, la nostra percepció va ser equivocada i la fal·lera de mudança es va començar a notar i tant es va notar, que quasi sense adonar-nos ens vàrem trobar a una població de la Costa Brava.

Aquesta vegada, el lloc elegit pels nostres companys resultà ser un apartament estiuenc, bastant gran que donava al mar i on ens hi van situar davant d'un gran finestral.

Així, vàrem passar de la tranquil·litat del poblet muntanyenc a l'enrenou d'una població costanera amb la seva animació desbordada els dies del pic d'estiu i a un avorriment hivernal esquitxat per algunes tempestes i tramuntanes molestes.

A la fi, crec que el sillonet i jo ja ens hem acostumat a tant de canvi, i, fins i tot, els atabalaments que patíem al principi i que tan ens angoixàvem ja no ens afecten gaire. Tot i així, pensem que hauríem hagut de tenir dret a poder decidir... davant d'aquest seguit de mudances a què ens vam sotmetre els nostres companys humans.

Autor: Joan López Miró
Imatge: Joan López Miró

La darrera rosa

De camí cap a l’estació de me-tro de Jaume I, després d'una magnífica ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume, suat però content, se m'acosta una noia amb una rosa a la mà i em diu:

―Hola, li regalo aquesta rosa!

―Gràcies! Però ja he comprat les que volia regalar.

―No..., si li regalo. A aquesta hora ja no la vendré i és l’última que em queda.

―Ah, doncs, moltes gràcies!

―Li faig un petó a la galta, i segueixo camí cap al metro amb la meva rosa.

Era tard. Deurien ser més de les deu o potser un quart d'onze. Motxilla a l'esquena, rosa a la mà, i ja dins de l'estació camino sol pel llarg passadís, quan veig que s’acosta, encara lluny, una noia rossa, maca, i sense rosa. Ambdós caminem per la nostra dreta i la distància que ens se-para es va reduint. Decideixo que la rosa ha de ser per a ella. Amb una certa solemnitat, quan ja era a prop, vaig cap a ella i em planto davant seu:

―Té, aquesta rosa és per a tu

―li dic.

La noia, sorpresa, amb un som-riure complaent, agafa la rosa i em diu amb un marcat accent estranger:

“―¡Muchas gracias!” ―I em fa un petó espontani, suau...

Tot plegat va durar deu o dotze segons. Vaig mirar-la com s'allunyava amb la seva rosa i encara es va girar per fer-me adéu amb la mà, la mar de contenta. No ens coneixíem de res i segurament no ens veurem mai més. Però a mi m'ha quedat un bonic record d’aquella Diada de Sant Jordi.

Barcelona, Diada de 2014. de Sant Jordi

Autor: Ramon Poch
Foto 1: Modificada per Mª Jesús Ollé, a partir d'un original de Dani Vázquez

El meu poble adoptiu

Quan era petit, recordo que molts dels meus amics, en arribar l’estiu marxaven al poble dels seus avis, pares o altres familiars. En el meu cas no tenia poble on anar, doncs tant la família del meu pare com la de la meva mare eren tots de Barcelona. 

Van passar els anys i un dia per qüestions de feina vaig desplaçar-me un temps a Tortosa. Des d’allà, i com que sempre havia tingut atracció pel mar, vaig voler conèixer la costa del sud de la província de Tarragona.

Va ser en aquella època que vaig descobrir un petit poble pescador, que tenia un encant que no tenien els altres i que t’obligava a tornar-hi; un poble anomenat pels autòctons com La Cala.

Des d’aleshores, per la meva vida han passat molts fets, persones, pobles, ciutats, vacances, viatges arreu del món... però durant aquests més de quaranta-cinc anys, mai no he deixat d’anar-hi: 

•  de solter, quan hi passava a prop em detenia a visitar-lo, 
•  de nuvis, amb la meva xicota, hi anàvem a pescar, 
• de casats, hi anàvem de vacances, 
• de pares, hi anàvem de càmping, 
•  després, vam llogar una plan-teta baixa per passar-hi els caps de setmana i les vacances. 

Al final vam decidir comprar-nos un apartament per anar-hi sovint. Així he pogut gaudir cada any del mar, de les caletes amagades i dels amics, i ara tan jo com els meus fills ja tenim el nostre poble, el nostre poble adoptiu: La Cala.

Autor:  Joaquím Pons

Imatges: Aportades per l'autor

10 anys són 10 anys!

Dels meus 35 anys de docència, recordo, com a més satisfactoris, els que van transcórrer entre el 1996 i el 2012 a l'escola Palau de Mar, setze anys al llarg dels quals la bona convivència amb els col·legues va fluir eficaçment i molt a favor d'un millor exercici en l'art d'ensenyar el que havia après com a mestre. Sempre he cregut en el benestar de l'esperit com a base del treball fet individualment i en equip, i més encara en l'àmbit de l'ensenyança. Això (la bona convivència amb els col·legues), juntament amb la sort de poder entrar continuadament a l'aula —per la salut que Esculapi ens concedeix—, m'ha fet professionalment feliç durant setze anys escolars, tot i els mals moments —ara anecdòtics i inevitables—, i, en tot cas, mai volguts ni desitjats.

Ara fa deu anys —potser en fa algun més— que a l'antiga seu de la nostra escola, a la Barceloneta, en Vicenç Oset, antic company de Magisteri, i jo, començàvem els fonaments d'aquesta publicació que compleix deu anys de tossuda activitat continuada, la salut de la qual rau sobretot en la il·lusió i el treball dels qui la manteniu viva, alumnes i professors, amb la certesa que l'exercici d'escriure fa créixer sempre intel·lectualment. Remarco, en aquest sentit, la complicitat de la direcció i de tot el professorat de l'escola, que posa en evidència el clar interès pedagògic de la nostra revista escolar. I es fa sempre evident, aquest deure professional de tots plegats, mestres i alumnes, a favor de l'engrescament dels estudiants a participar en aquesta revista, jove encara, que es farà gran si mantenim l'interès a escriure de cada alumne, única prova —la d'escriure— on es manifesta la seguretat i la satisfacció del seu aprenentatge a l'aula de llengua.

El català —parlat i escrit—, encara en evident diglòssia, necessita aquesta revista, ara molt viva i estimulant. Vet aquí la raó de ser d'aquesta publicació que va néixer amb l'objectiu de fomentar-ne l'ús, cosa que ha fet sempre amb el mateix compromís de totes les altres lluites a favor de la seva normalització.

Que el 2015 sigui, doncs, no només un any per celebrar la bona salut de "Palau de Mar", sinó un any més d'aquesta tasca que ens ajuda a ser més clars i explícits en l'expressió de la nostra parla i la nostra escriptura.

Autor: Josep Oliveras (àl·lies Josep Tero)
Imatges: CFA Palau de Mar

D'un extrem a l'altre

Quan als mitjans de comunicació sento parlar del president Jordi Pujol i alguna cosa relacionada amb l'evasió de capital, el comparo amb el president d'Uruguai, Sr. Mújica.

El señor Mújica viu en una casa molt humil (chacra) i no ha deixat mai de treballar en la seva plantació de plantes i flors. Del seu sou de president només accepta una petita part per viure; el sobrant el cedeix al Servei Social. I, fins i tot, els dies de molt fred i pluja obre la casa presidencial per aixoplugar-hi els sense sostre.

En canvi el senyor Pujol, segons diu, s'estima molt Catalunya, però segons el meu parer, s'estima ben poc els catalans.

Autora: Palmira Guasch
Foto: Nata Luna Sans

El dia 9N

Silenci total al barri, aquest fragment de ciutat on visc. Serà que tothom se n’ha anat al camp buscant un silenci que allà no inquieta? Al carrer ni un ànima. Més enllà, ja en direcció a Sant Juan Bosco, lloc de votacions per a la zona, començo a creuar-me amb algun vianant. Tots amb cara de murris i un mig som-riure còmplice. Complicitat que em mancava anit, on la meva era l’única casserola, acompanyada amb penes i treballs per un remoreig de fons, llunyà. Un cop creuada la Via Augusta i ja en la proximitat del local, el moviment s’anima, tot i marcant la proximitat de la Cosa. Enfilada l’avinguda, un principi de cua marca el local de participació. El cor palpita en entrar a la grandària d’un pati d'escola de nois, o de presó, de pel·lícula americana. Tot l’entorn està rodejat per una doble filera de dos a tres persones per anella, desplaçant-se, ambdues cadenes en sentits oposats, vers portes diferents. En traspassar cada llindar, darrere la porta, aules espaioses plenes de taules amb cues de votants. Al centre de la plaça, grups diversos consulten els números de taula i signen la denúncia internacional sobre la carrera d’obstacles a què ha estat sotmesa Catalunya per l’Estat espanyol per arribar a votar.

I això, per un vot sense con-seqüències plebiscitàries. O és que el vot també ha deixat de ser una de les garanties democràtiques més paradigmàtiques? Com diem, “a mal tiempo buena cara”, perquè també coneixem, molt bé, els proverbis en llengua castellana. Cares alegres, som-riures, relaxació i cap entrebanc, una perfecta, espontània, coreografia, envejable per a qualsevol professional. Acte que es repetia, amb moviments diferents per a diferents melodies, en cada Centre de votacions. Al final del dia, el resum en la petita pantalla ens ho ha retornat aquell mirall del qual en Mas president, diu: Aquest, 9 del 9 ens hi podem mirar.

La nova cara d’un President, figura, que ha anat creixent durant el procés i que es ratifica, amb el gest de nomenar-se, com a únic responsable, als ulls dels fiscals i d’altres denunciants, amb el meu govern, afegeix.

Amb la potent i emotiva abraçada amb David Fernández  ―líder de la CUP i, dit sia de pas, d’aquesta cronista― segellen la corresponsabilitat  amb tots nosaltres, d’aquest dia màgic, un dia, senyores i senyors, de relativa desobediència civil. En la crònica següent parlarem de les “Dues dones”.

Autora: Magda Bosch
Foto 1: Jove
Foto 2: Kippelboy

Que s'ha fet de la vila sota l'ombra?

L’ombra del penya-segat davalla

cada vespre, cinglera enllà,

i els còdols, rodolant per les tarteres,

li segueixen l’estel tot

i clapejant-ne els contorns.

Cau la nit, de sobte, i s’engoleix

la trama de camps i oliveres

que espurnegen, sacsejades

les branques pel pas dels caminants.

Ressonen crits en la vall propera,

rialles i jocs del jovent

que romanceja, ebri del seu esclat,

lluny de la son, feu del futur.

La vila sencera s’emboira

endormiscada, com els cans

a les voreres, sota la llum dels

fanals groguencs, voraviu de les

figures endiumenjades del carrer gran.

Finit el dia, el poble es replega

lluny dels conreus, fins l’endemà.

Vespertines d’Hivern

Autora:Magda Bosch
Foto: Farrokh_Bulsara