dimecres, 21 de març de 2012

Tindré aquest fill

Traducció i resum d’un relat escrit, en alemany, per una noia que va perdre la mare quan només tenia 5 anyets. Aquesta noia, Muriel, es va fer un matí, la prova d’embaràs, que donà positiu, i això li va fer reviure el seu passat:

 “…Tot començà al veure el resultat positiu de la prova d’embaràs d’aquest matí. No, en realitat, tot començà 25 anys abans. Muriel surt de la sala de bany, i, sense dir res a Frank, el seu company que està llegint el diari, abandona el pis. Necessita tornar a casa, al lloc on va viure de petita. No se sent capaç de dir, al Frank, que està esperant un bebè. No està segura de si vol tenir aquest fill: pensa que no podrà ser mai una mare. Sap com és de dur de créixer sense mare, ja que ella va tenir la desgràcia de perdre la seva quan era una nena de 5 anys. La mare, Mercedes, tenia 25 anys, estava bé de salut, però morí per una hemorràgia cerebral. Muriel es va quedar, sobtadament, sense mare. Una tragèdia, deia la gent: “Estem amb vosaltres”, afegien els amics. Tota la família estava consternada. Les ties i l’àvia materna, que vivien lluny, totes varen venir... Passats uns dies es va fer un gran silenci i, en aquest cas, el silenci comportava, també, l’oblit. Ningú no parlava de la Mercedes... com si no hagués existit! Durant molts anys, no es va mai més pronunciar aquest nom, sobretot en presència de l’àvia materna.

Un record molt clar i sempre ben present, en la memòria de Muriel, és el moment en què les seves ties, germanes de la mare, totes tres juntes, van intentar explicar-li que la Mercedes ja no tornaria mai més a casa, que estava en un lloc molt bonic, i que sempre estaria mirant-la i estimant-la. També li van dir que ara tindria, no una sola “mare”, sinó “tres”, elles tres. La nena es va quedar seriosa, i va preguntar: “I quina de les tres vindrà cada nit a fer-me el petó abans de dormir?”

Muriel intenta lluitar contra aquest oblit, però ja no recorda quasi res de la Mercedes, no recorda com eren els seus petons, o què se sent quan la mare et dona la mà. Tampoc no recorda el seu perfum, ni el seu riure, ni com era quan s’enfadava. A poc a poc, ja no li’n quedà ni un sol record. Els pocs que li’n queden estan com dins d’unes bombolles de sabó. Tot està com en sordina, tot està envoltat d’un silenci molt estrany, barrejat de colors grisos.

Dins d’una d’aquestes bombolles de sabó, hi ha la mare adornant el seu llit amb motius nadalencs; en una altra, hi ha la mare fent un petó al pare i ella, que també vol estar entre ells dos…. De vegades les bombolles dels records s’esfumen i Muriel es queda amb la sensació de no saber res de concret de la Mercedes.

En l’avió, de camí cap a casa, München-Wien, Muriel reflexiona sobre la seva vida, i ja no veu gaire clar per què va a casa, ja que fa molts anys que no hi viu. Recorda que, amb 13 o 14 anys, va intentar trobar senyals de la mare: va pujar a les golfes per buscar algun objecte d’ella. En un racó, va veure una enorme caixa de cartró, coberta de pols. A l’obrir-la, i veure el seu contingut, va sentir com un cop molt fort al pit.

Hi havia un munt de fotos, blocs, quaderns, cartes, collarets, polseres, tot coses de la mare, que algú havia posat de qualsevol manera en aquella caixa, després de la mort de la Mercedes. Al veure això, Muriel es preguntà: “Per què el pare no va parlar mai d’aquesta caixa?”

Recorda com s’ho va emportar tot a la seva habitació, per poder mirar-ho més tranquil·lament. Uns quants anys més tard, quan les seves ties van tornar a Viena, va poder parlar, amb elles, de la seva mare. Una, la tia Anita li va dir que la Mercedes, l’estimava molt, que sempre parlava de la seva filla, de tot el que aprenia cada dia, i que es passava hores jugant amb ella, deixant la feina de casa, perquè primer era la nena.

A l’escoltar la veu de l’hostessa de vol, dient que faltaven pocs minuts per ser a Viena, Muriel va adonar-se que ja havia tornat al present.

El trajecte de Viena a Korneu-burg, on va néixer Muriel, li va semblar molt curt, desprès del viatge en avió. Al baixar del tren, va entrar en un supermercat, on solia comprar quan vivia allí. Estava mirant els bombons quan va sentir un copet al braç i una veu que li deia: “No ets la filla de la Mercedes?” Muriel contesta: “Sí”. Era una senyora, ja gran, somrient que va dir:

“Vaig ser la seva mestra de secundària. Quan vas néixer va venir a veure’m amb tu. Era molt feliç i estava orgullosa de tenir-te; t’estimava molt. La seva mort va sorprendre a tot el poble”. En acomiadar-se va dir: “M’ha alegrat molt tornar-te a veure. Et desitjo molta sort.“ I s’en va anar.

Muriel va arribar cal seu avi matern, on ella havia viscut feliç, amb el pare i la mare, fins aquelldia tràgic de febrer. Després de saludar l’avi, aquest li va dir: “Tinc una cosa per donar-te, era de la Mercedes. Ho he trobar dins d’una caixa plena de llibres.”

Era una llibreta, on es podia llegir “Diari de la meva filla Muriel”, era la lletra de la Mercedes. Muriel no sabia si obrir-la ja o esperar que estigués sola a la seva habitació. “Gràcies, avi, vaig a dalt.”

Una vegada sola, en la petita cambra que havia estat sempre el seu lloc preferit, va obrir el quadern. Les primeres pàgines contenien clarament la lletra de la mare, que explicava el que havia fet, o el que li havia passat aquell dia. Però de sobte, ja no es podia llegir quasi res més.

Tot estava guixat amb llapis de colors i, en un costat, Mercedes havia anotat: “Això ho ha escrit la meva filla: és la primera vegada que té un llapis entre les mans. Sóc molt afortunada de tenir una nena. L’estimo.”

Muriel en va tenir prou, de moment. En els pocs fulls que va llegir, li semblava reconèixer a Mercedes. Ja seguiria la lectura més tard. Va sentir que ella també podria ser una bona mare, i ja no dubtava més: “Tindré aquest fill!” 

Autor: Delfina Tomás.
Imatge 1: Daquella manera
Imatge 4: Wha'ppen

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors