dilluns, 26 d’abril de 2010

M’agrada molt estudiar

Llegir, per mi, avui en dia, és un plaer! Quan era joveneta i anava a escola, no m’agradava mai llegir novel·les. Però donada la importància amb què els professors m’ho demanaven, les llegia.

Ja al començament de qualsevol història, la seva lectura, m’avorria, em cansava i, per tant, em costava animar-me per avençar pàgines.

Per sortir-me’n, feia corre la meva imaginació pensant quin seria el final; però, com que els professors ens aconsellaven llegir des del començament fins a la fi, de mica en mica, avançava unes quantes pàgines, i hi dedicava una quantitat de temps fix cada dia. També ens demanava que anéssim deixant un senyal a la pàgina en què ens aturàvem.

Llegir un bon plec de fulls va ser un martiri: per una banda perquè no m’agradava llegir tantes pàgines per assabentar-me com acabarien els fets d’aquelles històries d’amor, d’acció, de terror, de suspens o un d’un altre tema.

Per sortir d’aquest calvari, sempre feia una cosa que em guardava com a gran secret, i sense que ningú no ho sabés, llegia unes quantes pàgines del final, les que m’expliquessin i aclarissin com acabaria la història llegida.

Quan m’assabentava de si els personatges morien, o de si serien feliços per sempre més, o si es casarien, etc; només, a partir d’aquell moment naixia en mi la màxima implicació en la lectura; aleshores llegia amb passió i amb molta curiositat el transcurs dels fets.

Però avui no necessito saber el final d’un llibre per estimilar-me en l’estudi d’alguna assignatura. Ara llegeixo perquè guanyo alegries. I, de passada, conec gent que s’atreveix a fer el mateix que jo, només perquè volem fer-ho…

Animo la gent de la meva edat, i de més edat encara, perquè es decideixi a estudiar, sobretot informàtica, que és una cosa que, encara que sembli complicada, és molt útil.

Autora: Berni Carreño
Foto: Nadia_the_witch

dimecres, 7 d’abril de 2010

Un lloc per Gaudir


Molts de cops, fins que no marxes d’on has nascut i has passat gran part de la infància, no t’adones de com és de meravellós el lloc on has crescut. Jo sóc de Menorca, i, fins que no vaig venir a estudiar a Barcelona, ara fa sis anys, no em vaig adonar de com és de meravellosa i única la meva illa per als qui en són fills.

A part de la naturalesa i la bellesa illenques, la gent menorquina és molt agradable i acollidora amb la gent de fora. És una illa tranquil·la, i te n’adones quan hi ets. Els menorquins tenen una idea diferent del temps, i això es demostra quan, per exemple, els de Maó han de marxar a Ciutadella, que és a una distància de quaranta quilometres. Sempre diuen que per anar-hi, perden tot el matí ... Aquesta percepció no és la mateixa que té la gent avesada a desplaçaments llargs. Evidentment!

Jo diria que, si Menorca es conserva tan bé -en un lloc tan tranquil on preserva gran part de la seva naturalesa- ha estat i és perquè la gent que hi viu vol que es mantingui així. Per entendre aquesta concepció, cal fixar-se en les platges sense edificar ..., platges verges que donen una visió molt diferent del lloc, i, si no, fixeu-vos en el que va passar al construir els dos grans hotels de Son Bou, que són dues torres, que, just a l’arribar a la platja, et fan mal a la vista. Sort que cada cop es fa més publicitat d’un turisme al qual li interessen les coses relacionades amb la naturalesa, i no del que vèiem abans, que només venia per gaudir del sol, la platja, la paella i la sangria...

Si alguna persona vol gaudir de l’illa i la seva tranquil·litat, és recomenable que vagi a Menorca els mesos que hi fa més sol, però no al juliol ni a l’agost ( temps per al turisme en massa).

Una de les grans coses de l’illa són les seves festes populars, de les quals, els cavalls són la part principal: festes de Sant Joan, o de mitjans de juliol, que duren fins a principis de setembre. Durant aquests dos mesos, hi ha una festa de poble cada cap de setmana, i en un lloc diferent. Si algú vol anar-hi, és recomenable que porti un calçat cobert, i, sobretot, que intenti no posar-se en llocs que podrien ser perillosos pels cops que podrien rebre dels cavalls.

Això és una petita idea que jo tinc de la meva terra natal, que, encara que en sigui un poc lluny, i només hi vagi alguns cops a l’any, sempre serà el lloc d’on sóc i del qual estic molt agraïda, lloc que m’agradaria veure sempre com és ara, per a les properes generacions, perquè en puguin fruir com nosaltres en fruïm en aquests moments.

Autora: Maria Angeles Pons







Seguidors