dilluns, 4 de juny de 2012

Un dia qualsevol

Veure caure la pluja des de la finestra del meu escriptori mentre penso un poema...

Trucar-te per parlar-te de coses “meves“ que ni et van ni et vénen…

Sentir l’olor de terra mullada, i veure aquest cel mig fosc i mig clar a les sis de la tarda un dia de tardor…








Trucar-te més tard, per convidar-te a un cafè, o potser no…

Observar el meu gat, ell també m’observa,… aquest gat de pèl ros i ulls de color de mel, que no em puc estar d’acaronar…

Deixar passar el temps, encara que no hagi fet res de profit, com ara llegir Borges…

Agafar el telèfon, marcar el teu número, i esperar a sentir la teva veu… Així de senzill, però
no ho farè.



Autora: Encarna Pardo
Foto: J.Lozano
Locució: Clemente Pérez
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)

divendres, 1 de juny de 2012

Vicente Ferrer: un home lluitador

La mort de Vicente Ferrer deixa un buit de solidaritat molt difícil d’omplir, però també un missatge d’amor a transmetre a les generacions futures, un exemple d’altruisme a prosseguir i una herència de diàleg a continuar, i també una sèrie de lliçons a aprendre per part dels ciutadans que vivim còmodament instal·lats en les societats satisfetes amb la consciència del deure complert pel fet de pertànyer a alguna organització benèfica, ...però sense canviar gens ni mica el nostre estil de vida.

La primera ensenyança de Vicente Ferrer és que la pobresa constitueix el fet major del nostre temps i el principal desafiament a través dels organismes internacionals, dels governs local i d’actituds solidàries, tant des de l’àmbit personal com des de l’àmbit de grup.

La segona lliçó de la humanista: Ferrer és la pràctica de la compassió, que xoca amb la insensibilitat i la falta d’entranyes de misericòrdia de les societats desenvolupades cap al patiment aliè. Compassió que no consisteix a sentir llàstima o pena de la pobra gent des de fora del seu món, sinó, atenent al seu sentit més profund i radical, a ser sensibles al dolor de les víctimes, a posar-se en el lloc de l’altre, dels soferts de la història dels éssers humans i dels sectors més vulnerables, i a estar sempre al seu costat, assumint les seves causes com a pròpies, fins i tot a risc d’exposar la pròpia vida.

El tercer ensenyament de Vicente Ferrer és el seu compromís en la lluita contra la pobresa. Un acord no només de cap, sinó a través d’una professió autènticament alliberadora que no es queda en la superfície del problema, sinó que va a les arrels de la injustícia, perquè no es reprodueixi ni es perpetuï. En aquest compromís, ell hi va implicar els sectors populars oprimits, que van deixar de ser objectes passius de caritat i es van convertir en actors del seu propi alliberament, personal i comunitari, cultural i polític, social i econòmic. Va ser precisament el protagonisme popular el que va assegurar l’èxit de la majoria de les iniciatives posades en marxa per Vicente Ferrer.

Autor: Joan Giménez
Foto: Fran Simó



Locució: Carme Samit
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

L'aplec de l'Alguer

Com cada any, he pogut participar en l’Aplec Excursionista dels Països Catalans.

Aquest any ha sigut especial, perquè se celebrava a Sardenya, concretament a l’Alguer. Això, perquè encara hi és viva la llengua catalana des que Pere III va treure els Sards d’aquesta part de l’illa per poblarla amb catalans, uns 500 aproximadament.

Sempre hi acudeixen excursionistes d’arreu dels països catalans: Catalunya Nord, Balears, País Valencià i Catalunya. Si habitualment som uns 500 participants, aquest any, vam ser-ne 900! Es veu que l’esdeveniment de fer-ho per primera vegada a l’Alguer ha tingut una resposta molt efectiva. Sobretot perquè s’hi feia un homenatge a una persona molt entranyable i valuosa, en Francesc Beato. Ell va coordinar els 34 primers aplecs i va lluitar molt perquè és fes un aplec a l’Alguer.

Desprès d’aconseguir-ho, ens va deixar per culpa d’un fatídic accident de trànsit.

L'organització del Centre Excursionista de l’Alguer, amb la col·laboració d’altres entitats, va ser molt bona i diversa: exposicions, xerrades, visites guiades, concert, excursions de diferents nivells, etc...

Sardenya és, encara, una illa molt salvatge. La seva costa és forca retallada i amb penyasegats. És poc poblada. És més agrícola que no pas marinera. Curiós... Com a cosa típica: els “nurags”. Són construccions prehistòriques que consten d’una torre central, una sala de reunió, muralles, cabanes rodones o rectangulars, segons el seu ús i, a vegades, dolmens i menhirs.

L’aplec va ser una veritable invasió de la ciutat que ens va oferir una bella sessió de balls i cançons tradicionals. Va ser molt interessant.

L’any vinent, l’aplec es farà a la Catalunya Nord, si Déu vol.

Tant de bo que això ens permeti seguir estrenyent els llaços de germanor entre tots els Països Catalans!

Autor: Simone de Ridder
Foto: Mat. Tauriello

Sortim de viatge cap a Washington

Setembre de 2010

Primer dia: Estava molt contenta d'haver fet aquest viatge. Podríem no haver-lo fet a causa de la salut del meu marit. Finalment va poder ser, i n’estic entusiasmada. Hem viatjat moltes vegades als EE.UU, ja que hi viu el nostre fill. Ell es va ordenar sacerdot l'any 2003, quan ja feia sis anys que era allí. Hem anat a visitar-lo vàries vegades. Però aquest viatge va ser diferent, perquè el meu marit havia estat greument malalt i ja havíen passat dos anys des de l'última vegada que havíem sobrevolat l'Atlàntic.

Va ser com si coméncessim una nova etapa en les nostres vides. Deprés de…, vam conèixer una ciutat, Washington, on, abans, no havíem estat mai. Aquesta ciutat, segons diuen, és encantadora, i té molts llocs interessants per visitar. Hi vaig anar amb una doble il.lusió: veure el fill i veure un lloc nou, que, per altra banda, semblava que ja coneixia de tant veure'l en fotografies i reportatges a la televisió.

El viatge va ser molt llarg, però el fet s'ho valia. Van ser 3 hores fins a Londres, i unes 8,25 h. de Londres a Washington. Allí ens va venir a buscar el fill, i …, cap a l'aventura!

Vam arribar a casa ! Dic a casa perquè ens van deixar un annex en una casa d'una família, on crec que viuen els avis quan van a visitar-los: habitació dormitori, bany, cuina i sala d'estar amb grans finestres al jardí compartit amb la família que viu al costat mateix. Vam arribar tard, al vespre, i vam anar a sopar; per cert, el fill té una especial predilecció per un restaurant de Tapes espanyoles...

Ja em direu… fer 9.000 Kms., i menjar de cuina hispànica. Però a ell li agrada això, i va estar molt bé. Fins i tot, s'hi ballaven sevillanes. Molt sorollós ! A l'anar a dormir, vam agafar el son de seguida, ja que feia hores que no dormíem.

El primer dia hi va aver moltes novetats. No erem a Washington D.C., sinó en una ciutat molt a prop, anomenada Alexàndria, que té un "Old Town" encantador, amb carrers estrets plens de botigues i restaurants. Vam passejar també a la vora de l'aigua. Hi passa el riu Potómac, que té barcasses de passeig per fer excursions i més restaurants.

Vam començar el dia amb un esmorzar típicament americà: ous, cansalada, patates, salsitges, torrades i "pancakes" amb xarop d'arç; aixó ens va omplir tant, que no vam tornar a menjar res fins l'hora de sopar: un altra vegada menjar americá pero amb amanida.

El 2n dia va ser diferent. Ens va convidar un oficial de l'Army, o sigui, de l'exercit, retirat, a un "Brunch", al club d'oficials, on serveixen un bufet variadíssim amb tot tipus de plats. Ens van avisar per andavant que haviem d'anar vestits correctament: "No texans" ens va dir. Va ser un esmorzar "very polite", amb molta simpatia, ja que aquesta familia, estima molt el nostre fill. La resta del dia va ser calmat, i vam acabar la tarde en un parc, també a la vora del riu Potómac.

Esperàvem impacientment l'endemà per anar a Washington. Finalment vam anar-hi!

Vam agafar el cotxe per arriba al metro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de cotxe per arribar al netro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de les estacions principals d'Alexàndria, per no haver d'anar amb cotxe fins a la ciutat.


Vam agafar el metro i, al cap de 10 parades i un transbordament, vam baixar en una estació anomenada Smithsonian. Al sortir al carrer, arribes al "Mall". Ja ens havien explicat el que és això: un llarg passeig amb gespa molt verda, amb avingudes als dos costats. Té una llargada de 1.500 metres. A un extrem, hi ha el Capitoli; a l'altre, l'Obelisc, monument a George Washington.

Darrere d'aquest monument, hi ha el Lincoln Memorial. A banda i banda del Mall, i com a centre cultural de la ciutat, hi ha diversos Museus; per mi, el millor, el "National Galery of Art"; n'hi ha d'altres, el "National Air and Space Museum", el Museu d'Historia Natural, el Museu d'Historia d'America", etc. Just en front de l'Obelisc, comença el passeig cap a la White House; comença amb l'"Elipse"; jardí tot de gespa, una font...

I, a partir d'aquí, ja no es pot pasar, perqué topem amb la residència del President. No cal dir-ho! A l'"Elipse", hi ha l'Arbre de Nadal, que es munta cada any davant la Casa Blanca, flanquejada per carrers plens d'històrics edificis polítics. És així que arribes a l'entrada principal de la Casa Blanca, des d'on sembla que podem veure, millor i mès a prop, l'edifici (es veu a través de la reixa que tanca el jardí).

Ens va fer un temps esplèndid i el Sol ens va acompanyar tots els dies durant la primera setmana.


El temps passava ràpidament. Vam dedicar un dia sencer a visitar la “National Gallery of Art”, magnífic museu de pintura i escultura. Ens vam entretenir en les sales de pintura Italiana, on tenen l'única pintura de Leonardo da Vinci que hi ha als E.U.A., i, naturalment, en les diverses sales de pintura Espanyola; vam veure-hi obres de Ribera, Velàzquez, Murillo... Esplendid

També vam anar a la CUA: ”Catholic University of America”, on estudia el nostre fill; és un conjunt d'edificis històrics del 1864 on s'han afegit d'altres edificis mès moderns. Vam visitar les aules, sales d'estudi, de reunions, etc. Per als estudiants, hi ha menjadors i cafeteries, on disposen del necessari per passar el dia sencer. Increïble! A les 7 de la tarda, una hora en què tothom es retira a casa seva, la universitat, bullia d'activitat.

Haig de remarcar que hi ha, allí, l'Esglèsia de la Immaculada Concepció, preciosa, amb imatges de Maria de diversos punts del món.

Aquesta església té una cripta, encara mès bonica i artística, i, no us ho perdeu creure: contè una capella, oficines d'administració, “restrooms”, ”shoping”, i cafeteria! Tot plegat a la cripta d'una església. Això és Amèrica!

Un d'aquells vespres vam acabar en un local a l‘Estat de Maryland, en un barri anomenat “Pring Esprins”, per sopar, però és “after hours”, i, si demanes el menjar abans de les 8 del vespre, tel
donen a meitat de preu.

Arribàvem a casa a les 9, o les 10 de la nit, rebentats. Dormírem durant 10 hores seguides, de tan cansats que estàvem.

Cada dia va ser diferent. Semblava que el dia tinguès 30 hores en lloc de 24, ja que les aprofitàvem al màxim.

Vam passejar per carrers encantadors, amb cases senyorials, que ens recordàven el barri de les Tres Torres de Barcelona. Són cases molt antigues (No deien que els EEUU no tenen història?). Allí han quedat instal·lades moltes petites ambaixades.

Vam visitar, tambè, la casa del primer president George Washington. És una fundació de “Ladies” que es dedica a la conservació de l'edifici i a explicar la història d'aquest president. És curiós que hi hagi moltes persones tan grans fent de guies en tants llocs... Fins hi tot, vam anar a un concert de Jordi Savall, al Kennedy Center, molt bonic, i tant! I les persones que t'acompanyen al seient -la majoria molt grans-, són amables.

He barrejat coses, sóc molt desordenada. La casa de George Washington es diu Mount Wermont; és un museu, on les explicacions van dirigides al fet que ell va comprar una propietat i va reorganitzar la vida del camp, l'agricultura i la ramaderia( la seva vida de general i les guerres que es van produir en aquell temps, i tambè a la seva vida amorosa són comentades; es va enamorar de la dona que seria la seva esposa, Marta, una víuda amb dos fills, que ell va educar com si fossin fills seus. Al llarg de la visita, veiérem la primera tomba on va ser enterrat, i la definitiva, on reposa ara. Allí va ser traslladat el matrimoni and una cerimònia esplèndida per honorar la seva memòria.

I arribem a l'última setmana d'estada a Washington: ja ens preníem les coses amb més calma. Vam agafar un “Troley” turístic que es contracta per a dos dies, i permet fer tres rutes diferents. El vam aprofitar a fons,(com a bons catalans). Vam anar parant i baixant als llocs d'interès, per tornar a pujar al trolley al cap d’ una hora…

Tambè vam visitar el Cementiri d'Arlington, un lloc que no podíem deixar pel seu interès històric. Vam veure la tomba dels Kennedy i la casa del General Lee, situada en aquells terrenys. Vam visitar més museus. A Washington gairebé tots són gratuïts, i pots passar-hi tota l'estona que vols, o que pots, perquè un s’hi cansa força.

Vam tornar a casa amb avió, naturalment, però guardem un record molt maco d'aquest viatge. Washington és una ciutat encantadora, que penso tornar a visitar.





Autora: Anna M. Pinillos
Foto 1: Afagen

Seguidors