dimarts, 28 de gener de 2014

Cançó de bressol a Luca que avui fa quatre anys

Vespreja i la llum
s’escaira plana avall.

 Res es retalla
en la carena
blavosa de nit
i, esvaïda la mirada
en miratge d’eclipsi,
tot és remor.


http://www.flickr.com/photos/kansasexplorer3128/133886806/in/photostream/


Cançó de bressol
per al nin que plora,
cançó d’amor
per a qui se’n dol,
cançó enfadosa
pel qui badalla,
cançó de joia
pel qui gaudeix
cançó nocturna,
per a qui s’adorm.

 La llum descansa i,
per a aquell qui vetlla,
tot és remor.

Si afines l’oïda
la terra canta
l’antic oratori
per qui no té son,
ressonen els misteris,
el salm profà de l’enyor.


Vespertines d'hivern

Autor: magdA Bosch

Fèlix Millet i Jordi Montull entren a presó


El jutge que instrueix l’anomena’t “Cas Palau” segons l’última resolució portada a tràmit, ordena l’entrada a la presó dels seus màxims imputats, Fèlix Millet i Jordi Montull.

Per fi, el jutge i la fiscalia que porten el desfalc del Palau de la Música, i a l’espera imminent de la celebració del judici que està assenyalat per al dia 15 de març, ahir a les 8,30 del matí van enviar els mossos als respectius domicilis dels inculpats, que van entrar a la presó de Quatre Camins degudament emmanillats.

El cas que més ha colpit la població catalana últimament, i que tanta injustícia i suspicàcia ha creat entre la ciutadania contra l’organisme judicial, sembla que per fi entra a la recta final.

Segons la imputació de l’últim auto del cas, i que el jutge considera “molt greu”, els inculpats són acusats d’apropiació indeguda, falsedat documental, malversació de cabal públic i delit contra la hisenda pública perquè afecta, en part, els diners de tothom.

En continuarem informant.


http://www.flickr.com/photos/thomashawk/465697821/sizes/m/in/photostream/


P.D. Aquesta notícia totalment fictícia, està basada més en un desig que, almenys de moment, en una realitat.

Autora: Concha Vilar
Foto: Tomas Hawk

dilluns, 27 de gener de 2014

Alí Babà i els quaranta lladres

Fa uns quants dies, en despertar-me al matí −gairebé com sempre cap a les 6:00 hores, i com diria aquell entrenador, ben d’hora, ben d’hora−, no sé per quina raó, em va venir al cap aquell conte de l‘Orient llunyà: “Alí Babà i els quaranta lladres”. Així que, en lloc d’encendre la petita ràdio que tinc sobre el coixí, i com que el matí era frescot i el llit calentet, em vaig quedar rumiant aquest pensament. És clar que allò de quaranta lladres em sonava molt, i no pas quaranta, sinó potser 40.000, vés a saber.

Volia intentar recordar de què anava el conte, i poc a poc... ho anava aconseguint. Sí, us en faré cinc cèntims.

És un conte que apareix a Les mil i una nits, que la bella Xahrazad explica al Sultà per tenir-lo despert tota la nit, i d’aquesta manera evita que la mati -crec recordar-

La història es va originar, pel que sembla, en un fet real del Sudan, on governadors locals amagaven els tributs que devien al califa -començava a sonar-me el tema-

Alí Babà és pobre, però un dia descobreix per casualitat l’amagatall de quaranta lladres en una cova que s’obre amb les paraules “Obre’t sèsam”. Agafa uns quants diners per sortir de la seva situació.



El seu germà, molt més ric i envejós, vol saber d’on ha tret aquells diners i va a la cova seguint les indicacions d’Alí Babà. Oblida a la sortida la fórmula màgica, i els lladres el sorprenen i el maten.


Com que Alí Babà recupera el cos, els lladres s’adonen que algú més coneix el seu secret i l’acaben trobant. Llavors, en el celler d’Alí es van ficar dins de grans càntirs d’oli, per sortir-ne a la nit i matar-li la família. Marxana, la dona d’Alí Babà, ho descobreix i els mata amb oli bullent; només se’n salva el capità, que fuig i jura venjança.

El capità es fa passar per un caminant i demana hospitali-tat. Quan està sopant Marxa-na el reconeix i fingeix dedicar-li un ball, a l’hoste. Amb el moviment de la dansa s’acosta i li clava un ganivet, salvant un cop més casa seva.

Tenim, per una banda, que al germà, per massa ambiciós, la jugada li surt malament; i, per una altra, caram amb la Marxana!, perquè després diguin, dona valenta i atrevida, que salva la situació gràcies al seu valor i enginy, mentre que Alí troba la fortuna per casualitat.

Segona qüestió: el títol també podria ser “Alí Babà i els 40 lladres, o com la corrupció s’escampa com la merda”, i perdoneu l’expressió; no és gaire maca, però molt descriptiva.

La corrupció, com hem vist en el conte, ja ve de molt antic, o sigui que existeix i és inherent a qualsevol tipus de sistema polític del món. Per tant, és lògic i habitual que existeixi. Partint d’aquesta base, la gran diferència entre uns països i d’altres vindria a ser el control que el propi sistema democràtic s’autoaplica per tal que aquests casos siguin mínims i, en cas que se’n produeixin, controlats i portats davant de les autoritats competents.

Però per suposat, una cosa és la petita corrupció i una de molt diferent la que estem vivint aquests darrers mesos. Quines són les causes d’aquesta corrupció galopant?

Segur que a tots nosaltres ens vénen al cap gran quantitat de motius, de tot tipus: polítics, culturals, legislatius, falta de valors, etc. Tots en trobaríem molts, però no vull posar-me negativa, que no és bo per a la salut; miraré de donar-hi una mica la volta i posar el punt de mira en la valenta Marxana, que, a força de voluntat i coratge, salva el que és seu. Una mica dràstica, això sí. Però jo hi penso, en el resistiré, en el tots junts podrem, en aquelles frases d’un himne que a mi m’agrada molt: estem d’acord, tenim un nom, tots units farem força i s’ha demostrat que mai ningú ens podrà tòrcer -ara m’ha sortir la vena culer-.

I què dir del nostre himne nacional, n’aprofito algunes frases:

Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena!
Ara és hora, segadors! Ara és hora d'estar alerta!
Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes!

Ànims i una abraçada companys!


Autora: Concha Vilar
Foto : Juanjo Aguar Matoses

Damunt la closca d'un ou

http://www.flickr.com/photos/soamplified/5733839080/sizes/m/in/photostream/


Ens canviaren la terra
per un ou i amb desconcert
fem equilibris per la closca

Bonic, ovalat, perfecte,
ningú sap què enclou
i vivim en l’enigma.



VESPERTINES D’HIVERN


Autora: Magda Bosch
Fotografia: Joaquin Villaverde

dilluns, 20 de gener de 2014

No tinc paraula

M’havia fet el propòsit de no escriure res més sobre temes de política, ni que fos amb ironia, broma o seriosament; però ja ho veieu, no sóc gaire de fiar. No me n’he pogut estar, però he procurat evitar la indignació, per allò que un món sense queixes seria meravellós, un somni, un miracle, o ben bé el món perfecte; per tant, si no pots canviarlo, llavors canvia la teva actitud, però no et queixis. Això ho vaig llegir fa temps i em va fer pensar una bona estona; de moment, faré una excepció.


http://www.flickr.com/photos/comcinco/8867663463/in/photostream/
Em referiré a la llengua catalana que sembla ser el pitjor i gran problema per al Govern espanyol. Hi ha altres agressions contra Catalunya, moltes, però em centraré en l’origen de tot, el centre, el punt neuràlgic: la llengua. Atès que les dictadures sempre ho volen unificar tot, no sembla estrany que no puguin suportar aquesta diferència, i en lloc de veurela com a enriquidora, per a ells és la gran amenaça; un comportament propi de les ments anacròniques i incultes, i sense tenir en compte com fan sempre les dictadures la voluntat ciutadana, les persones que la componen i que mai han tingut cap problema amb la llengua, més aviat tot el contrari. Vull pensar que arribarà un moment que tanta agressió se’ls girara en contra, no s’adonen que s’estan posant la soga al coll, que no es poden posar portes al camp. Potser, amb el temps, fins i tot ens vindrà bé tot el que estem passant, per aconseguir allò que tant desitgem: la consulta, el dret a decidir, si més no, la gran majoria.


Tindrem paciència, com sempre hem tingut els catalans, molta paciència. Jo estic convençuda que tard o d’hora, quan se n’adonin, serà massa tard, i al final, com els bons contes que després de molts entrebancs i patiments sempre acaben bé, aconseguirem el nostre objectiu; això sí, aconseguit amb suor i llàgrimes, però aconseguit finalment.

Un bon estiu companys.

Autora: Concha Vilar
Foto: Juan Jimenez Martinez

Seguidors