dissabte, 26 d’abril de 2014

El meu equip, l´Espanyol


Durant la meva vida escolar, en començar cada curs, em trobava amb la mateixa qüestió: ets del Barça o del Madrid?

I jo, desconcertada, des de ben petita m’he preguntat per què totes les persones han de ser del Barça o del Madrid. És que no hi ha més equips a Catalunya, com ara el Nàstic o l’Espanyol?.


https://www.flickr.com/photos/af7/2574472008/in/photostream/
Jo des que tenia 3 mesos sóc sòcia de l’Espanyol, me’n va fer la meva tieta; en aquell temps no era gaire normal fer socis a nens tan petits. Dels primers anys, naturalment, no en tinc records, però me n’han explicat anècdotes, com ara que sovint em quedava adormida a la cadira, o que un dia em vaig perdre perquè me’n vaig anar sola al bany sense que la meva tieta ho sabés i després no em trobaven...

Sempre recordo el camp de Sarrià, perquè hi he passat gairebé 14 anys.

Quan passejo pels voltants on hi havia el camp, em vénen imatges de tot el que gaudia allí. Per exemple, quan em van comprar la meva primera bufanda o la senyora de darrere que sempre em donava “sugus”..



https://www.flickr.com/photos/yonolatengo/8299964085/in/photostream/Però per l’economia del club, l’any 1997 el camp de Sarrià es va haver d'enderrocar. Vaig seguir l’enderrocament per televisió mentre estava al meu poble, Pineda de Mar. Em van caure algunes llàgrimes i just en aquell moment em vaig adonar dels forts sentiments que em lligaven al meu equip. I de Sarrià ens van traslladar a aquella "muntanya màgica" Montjuïc, on hem viscut moments d'alegria i moments de patiment.



 El 2000 vam arribar a la final de la Copa del Rei contra l'Atlètic de Madrid a Mestalla (València); vam guanyar 2-1, amb gols de Tamudo i de Sergio. El 2006 vam arribar de nou a la final de la Copa del Rei; en aquesta ocasió la victòria va ser per 4-1 davant el Saragossa, al Santiago Bernabeu. Vam anar a Madrid amb tren. Recordo que vam sortir força gent de l'estació de Sants, els “pericos”, que anàvem identificats amb samarretes i bufandes de l’equip. A Saragossa es van afegir aficionats aragonesos, i entre les dues aficions es feien els pronòstics; jo aleshores pensava que guanyaria el Saragossa.

Aquesta temporada vam patir molt amb el perill del descens. L'últim partit, a Montjuïc, davant de la Reial Societat, el vam guanyar amb un únic gol de “Coro”, en temps de descompte. Fins aleshores ens vèiem a segona, ja que acabava de marcar l'Alabès quan quedaven 26 mi-nuts pel final de la lliga. Aquell gol va ser un veritable cop per a tots els pericos, sort que “Coro” ho va poder solucionar. Aquest dia el recordaré perquè tota la meva família érem al casament del meu germà.


https://www.flickr.com/photos/almusaiti/6204987374/in/photostream/Sembla increïble, però el perill de descens es va transformar com-pletament la temporada 2006-2007 en què vam arribar invictes a la final de la UEFA, tot i haver jugat amb equips com l’Àjax i el Benfica, entre d’altres. Aquesta final es jugava a Glasgow, amb un altre equip espanyol, el Sevilla Aquí sí que vam patir: el partit va acabar 1-1 i la pròrroga 2-2. Òbviament, es va haver d'anar a la tanda de penals. I continuava el patiment, cada vegada més gran! No ho vam poder aconseguir, la copa de la UEFA es va quedar a Sevilla, com l'any anterior.



La temporada 2008-2009 érem els últims. Tocava jugar amb el Barça al Camp Nou; el resultat va ser 1-2 amb gols d'Ivan de la Peña. Quedaven deu jornades per al final de lliga i tornava a estar en zona de descens; només es salvaria si guanyava 8 dels 10 partits. I, a falta d'una jornada, ho va aconseguir!!!

L'últim partit a Montjuïc contra el Màlaga, Tamudo va fer el seu primer “hat-trick”.

Al final d'aquest partit, ens vam acomiadar tots de l'estadi olímpic, després d'haver viscut dotze anys a la “muntanya màgica”.

http://www.flickr.com/photos/hectormilla/5171848372/in/photostream/
Per fi, tornàvem a tenir camp propi i espero que puguem gaudir molts anys del nou estadi. El 2 d'agost de 2009 el RCD Espanyol va poder dir que, després de dotze anys, ja tenim camp. És fantàstic, espectacular, hi ha molts equips que agafen idees per al seu estadi.
Però desgraciadament, en el millor moment dels periquitos, el món del futbol va haver d'acomiadarse, amb els ulls enfonsats en llàgrimes, del que havia estat elegit com a nou capità per aquella temporada, en Dani Jarque, etern 21 del RCD Espanyol. Aquest horrible episodi de la història de l’equip va passar quan ell, juntament amb els seus companys, estava preparantse per a un partit de la pretemporada en una ciutat d'Itàlia, la tarda del 8 d’agost, mentre parlava amb la seva dona per telèfon. Se li va aturar el cor...

Des d'aquell dia, en el camp de Cornellà, en el minut 21 ─el dorsal que ell duia─ es fa un minut d’aplaudiments en el seu record. 


Autor: Marta García

dimarts, 8 d’abril de 2014

Sogres i sogres

Sogra, paraula que significa mare del teu marit i que si t’ho penses bé, podria ser la teva segona mare; però no, en el meu cas no és així, és l’enemic número 1. Parlem de les sogres. N’hi ha de tota mena però com que no es pot triar, et toca la que et toca, i Déu n’hi do la que m’ha tocat a mi!

Ara us faré cinc cèntims de petites coses que m’han passat, per riure una estoneta; mai millor dit, perquè si t’ho has d’agafar pel costat seriós, acabaries malament.

Mireu, quan ens vam conèixer jo era molt jove, tenia 15 anys, i crec que no li vaig agradar gens (crec que cap noia li hagués semblat bé). Jo no era la Marilyn Monroe, però tampoc era el monstre de Notre Dame. Aquell dia em va dir: “¡Buenoooo!, solo tiene ojos". I es va quedar tan ampla. Quan arribava l'agost, els meus pares anaven a Castelló a cuidar la meva àvia i jo anava amb ells, ja que en aquella època no es deixava una noia sola a casa. Quan vaig anar a acomiadar-me’n, vaig haver d’empassar-me: “Mira como una madre no hay nada, ella se va de vacaciones y se queda tan ancha". Ella sempre ha posat molts obstacles entre el seu fill i jo.

Un cop casada, quan venia a casa l'única preocupació que tenia era passar els dits per les altures dels mobles per tal de veure si hi havia pols. Em repassava els lavabos i la cuina per veure com estaven, o sigui que em repassava tot el pis, per poder-me criticar, és clar. Però no li vaig donar aquest gust, sempre ho tenia tot net i polit. Per norma, me n’adonava i callava, fins que un dia li vaig dir: “Què, ja ha fet repàs general?” La vaig deixar ben parada. Només dir-vos que sí, que al principi calles, però que al final no en deixes passar ni una.

Aquesta dona és de les persones que mai estan d’acord amb el que es fa. Si la vas a veure perquè la vas a veure i de vegades quasi et tanca la porta, però si trigues uns dies en passar per casa, aleshores som uns pocasoltes que no li fem cap cas.

També se les va tenir amb la meva mare. Un Nadal la meva mare em va regalar uns llençols molt macos i me’ls va brodar amb les meves inicials, tot correcte. La meva sogra, enmig d'un dinar de família, va dir que “... no estaba de acuerdo con esas sábanas porque tenían que llevar las iniciales de su hijo". Tots ens vam mirar i ens vam quedar bocabadats; el meu xicot no sabia on posar-se, ja que encara no érem casats. Amb això vull exemplificar que ella sempre ha de dir-hi la seva i no té cap vergonya.

Aquell mateix Nadal li vam anunciar que ens casaríem al juliol, cosa que no li va semblar gens bé, i tot seguit ens va preguntar el perquè de tantes presses. Vam contestar plegats que cap pressa, però que en teníem moltes ganes.Segons ens va explicar el meu sogre més tard, volia venir a les Canàries, quin horror! Com deveu haver imaginat, érem allà de viatge de noces. Sort que el meu sogre encara la dominava una mica, si no, imagineu quin sarau.

Quan els meus fills eren petits no volien anar mai a casa d’aquests avis. "Mireu si en saben les criatures!”, i això que no eren entremaliats, eren uns nens que es portaven molt bé i, sobretot, no tocaven res, però ella els hauria tingut lligats a les cadires.

La meva sogra, tot un caràcter, el mostra amb tothom, també amb el seu marit. Un dia el meu sogre estava molt fluix a causa d’un tractament mèdic i jo li vaig aconsellar que no sortís de casa perquè podia caure. Li vaig preguntar si volia que li portés alguna cosa i em va dir que volia peix. Doncs mireu, quan em vaig presentar amb el peix, la "senyora de la casa" com l'anomeno jo, em diu: “¿Quién te ha dado permiso para traer pescado a mi casa?" Me la miro i li contesto que me l'havia demanat el seu marit, i la cara que va fer...! Déu n’hi do! Mai més m'han tornat a demanar res.

Ah! Una altra de molt bona. Jo sempre acompanyo els meus sogres al metge, ja que el meu marit no pot fer-ho a causa del seu treball. Aquell dia anàvem el meu sogre i jo en el seu cotxe. En arribar a casa, ella li va preguntar: "¿Dónde se ha sentado tu nuera, delante?” Ell li va contestar, amb cara de sorpresa:“¿Dónde quieres que se siente? Si vamos dos personas lo normal es delante, no?” Quan m'ho explicava el meu sogre no m'ho podia creure; li vaig dir que potser hauria volgut que em fiqués al portamaletes, com els gossos...

Una altra de les moltíssimes anècdotes que podria explicar es refereix a la seva salut. Quan li agafaven els atacs de cor −ara ja no n’hi agafen perquè li vam veure el llautó− començava a queixar-se: “Que no puedo respirar, que me muero“. Això és el que deia −tot comèdia− però el primer dia vam córrer, ja que ens ho vam creure i vam anar d’urgències a la Vall d'Hebron. La van deixar als passadissos perquè hi havia molta gent i li van posar l’oxígen. En aquest punt, "la señora de la casa" començà a xerrar i xerrar com una cotorra, i les infermeres mirant-nos −i jo que no sabia cap on mirar− perquè és clar, si t'ofegues no pots parlar. Ens van tenir als passadissos la nit sencera, tot i que no tenia res de res, perquè sense l’alta no podíem marxar cap a casa.

Ja ho he dit abans, tot un personatge la meva sogra. Ella sempre diu "Genio y figura hasta la sepultura". Això ho està complint d'allò més bé.

Sortosament no totes les sogres són així; n'hi ha que sí que fan el paper d'una segona mare. Jo en tinc una d’aquestes ben a prop: és la sogra de la meva amiga Teresa. Ella sap estar al seu lloc i no es fica amb ningú, tanmateix ajuda en tot el que pot; i fins i tot quan la Teresa tenia els nens petits i treballava, l’ajudava a cuidar-los i sempre podia i pot comptar amb ella. Sempre està a punt quan la necessita, ja sigui de dia o de nit. Ara està passant uns moments difícils i la Teresa està al seu costat, i ella sap que els té tant a la Teresa com als seus fills pel que necessiti. Amb la Teresa s’ha portat com si fos la seva mare perquè l'ha ajudat més que no pas la seva pròpia mare.

Autora: Enriqueta Marco
Foto 1: noaz.
Foto 2: Bilobibles Bag
Foto 3: Rocío Lara

dimarts, 1 d’abril de 2014

Notícia d'última hora!!!

Catalunya ja és independent!. Després de moltes deliberacions de l’ONU i la UE, el govern espanyol no ha tingut més remei que cedir a les pressions internacionals. Ara ja hem segat cadenes, només ens queda fer la “REVOLUCIÓ” i proclamar la “REPÚBLICA CATALANA”. Això sí, sense violència però amb mà dura.

http://www.flickr.com/photos/ferran/240652392/in/set-7215759



Autor: Joan Riba
Foto: Ferran

Seguidors