diumenge, 27 de juliol de 2014

Barbàrie


A la matinada del dia 13 de febrer de 1945, les forces de l'exèrcit soviètic, comandades pel general Stalin, i les nord-americanes, dirigides pel general Patton, van envair la ciutat de Berlin.

Va ser una lluita desmesurada entre diverses unitats de la Wehrmacht, amb joves, sense més experiència que l'obtinguda amb les Joventuts Hitlerianes, ancians reclutats, policies i veterans de la Primera Guerra Mundial.

Malgrat la superioritat numèrica de l'exèrcit soviètic, la lluita, a la ciutat, va ser molt ferotge, es va efectuar casa per casa, fins arribar al Reichstag. L'exèrcit alemany es composà, en aquesta ocasió, de 150.000 efectius, la meitat dels 300.000 soldats que hi tenien les forces aliades. Els alemanys van lluitar feroçment contra els seus invasors. Es va produir una carnisseria; un munt de morts s'escampaven pels carrers de la capital germànica. Entre els morts, molts eren civils. No van tenir la sort de sortir de la capital, ja que els bombardeigs no deixaven sortir ningú de la capital: la mala sort de la guerra i les seves conseqüències.

Quan la guerra va acabar, Alemanya era un munt de casquets de pols i runes; els alemanys varen capitular i es van rendir, varen detenir tots els responsables de la mort de milers de persones, i els van jutjar per crims de guerra contra la humanitat. Van ser uns dies durs per a la població germànica, ja que moltes dones van ser violades, hi va haver saquejos i execucions de presoners de guerra.

La barbàrie de la Segona Guerra Mundial va batre records en pèrdues de vides humanes. Les víctimes immediates van ser la població civil, milions de jueus, gitanos, espanyols, romanesos, catalans i d'altres nacionalitats víctimes de la barbàrie de l'Eix.

Al camp de concentració de Mauthausen, van sobreviure uns 2.000 catalans, un d'ells va escriure una novel·la autobiogràfica sobre els dies finals. Aquest home es diu Joaquim Amat Piniella i la seva obra es titula “K. L. Reich".

Foto: Kyle Slattery

dissabte, 26 de juliol de 2014

Vida de ciutat o de Poble

Jo era de les persones que creia que la vida a l’aire lliure no estava feta per a mi, que era de les “d’asfalt”, com vulgarment es diu… Doncs no, he descobert que estava equivocada!

La ciutat, actualment, m’aclapara: els diversos sorolls de la gent, dels cotxes, les sirenes de les ambulàncies, de la policia, els crits dels infants, etc…, cada dia se’m fan més pesats, i em resulten insuportables.

https://www.flickr.com/photos/noemigalera/4831256206/in/photostream/

Quan vas a comprar al supermercat, sempre és ple de gent, sobretot el cap de setmana. Si has d’anar a un gran magatzem, on almenys l’aparcament és fàcil (i, de vegades, gratuït), llavors ja pots carregar-te de paciència i no tenir pressa, perquè, per aconseguir el que vols, invertiràs bona part del teu temps.

I una altra realitat, cada vegada més evident i feixuga, és el trànsit. Avui en dia, per exemple, per creuar la ciutat de Barcelona, necessites molt de temps! De vegades, és millor fer ús del transport públic, perquè probablemente arribaràs abans que no pas si agafes el teu cotxe. El que passa és que, per comoditat, no ho fas, i acabes en un embús, empassant fum i carregat de nervis.

Tot això són els inconvenients de viure a ciutat. En canvi, viure lluny de l’asfalt… és una altra cosa!

Viure en un poble és diferent: és més autèntic. Les distàncies no existeixen, la pressa no es coneix, les coses es gaudeixen més i l’avorriment no hi té cabuda. I el més important: tens la natura al teu abast!

L’aire lliure…! Omplir els pulmons d’aire fresc que no està contaminat…! Això és un luxe que, de moment, encara ens està permès gaudir.

https://www.flickr.com/photos/robino/425002178/in/photostream/


Autora: Mercé Fontanals
Foto 1: Noemí Galera
Foto 2: robin robokow

divendres, 25 de juliol de 2014

Aigua dolça

¿Ens hem preguntat alguna vegada, quan obrim l’aixeta del bany, com es desenvolupa el procés de l’aigua fins que no arriba als nostres habitatges?

Aquest procés és llarg i costós. Primerament, l’aigua s’ha d’agafar del riu i depurar-la, perquè no contamini el mar. L’aigua, a mida que passin els anys, cada vegada es valorarà més, perquè trobar-la serà cada dia més difícil. Cal, doncs, estalviar-la. En comptes de banyar-nos, hem de dutxar-nos.

Hi ha continents, com ara l’Àfrica, on apareixen malalties, com el còlera i el tifus, a causa de les aigües contaminades, que sovint provoquen la mort dels éssers vius.

També està el problema de la sequera. Al no ploure no es pot conrear i moren de fam persones i animals. En molts països ha tingut una reducció general la utilització total de l’aigua.

En el sector de la indústria, aquesta reducció ha sigut determinada per la desaparició d’activitats industrials on s’havien d’utilitzar grans quantitats d’aigua, el creixement dels serveis, els avanços tècnics i la utilització cada vegada més gran dels sistemes de reciclat.

No obstant, la demanda d’aigua de les àrees urbanes segueix sent excessiva, i no es descarten possibles retalls de subministrament. També el canvi climàtic podria influir en el futur en la quantitat de l’aigua disponible.
 
També són un problema les fuites d’aigua en els sistemes de distribució de molts països i la seva utilització no eficient dels recursos hídrics en tots ells. El sector de l’agricultura és l’usuari principal de l’aigua en els països mediterranis, principalment, per a rec.

L’augment de les zones de rec i de la utilització d’aigua per a rec ha estat constant. Als països d’Europa meridional el 60 per 100 de l’aigua serveix per a rec. En algunes regions, la utilització de les aigües subterrànies supera la capacitat de regeneració, i això provoca la baixada de nivell de la capa freàtica, la pèrdua de zones humides i la intrusió marina.

Els instruments per a limitar la futura demanda d’aigua, inclouen les millores de l’eficàcia en l’ús de l’aigua, el control dels preus i les polítiques agràries.

La qualitat de les aigües subterrànies està amenaçada per les altes concentracions de nitrats procedents de l’agricultura, la qual cosa comporta un risc per a la salut humana.

Les concentracions de plaguicides en les aigües subterrànies superen generalment els nivells màxims admesos en la Unió Europea, i en molts països es registra contaminació d’aquestes aigües per metalls pesants, hidrocarburs i hidrocarburs clorats. Considerant els temps de penetració de les substàncies contaminants en les aigües subterrànies, hauran de passar molts anys perquè es registrin millores en la qualitat d’aquests recursos.

Últimament no hi ha cap millora global en la qualitat de les aigües fluvials. En els últims anys s’ha registrat una reducció en les emissions de fòsfor degut a les mides per al tractament de les aigües residuals i industrials, i l’ús en les llars de detergents sense fosfat. L’home ha de fer un esforç molt gran per no contaminar els rius, perquè arribarà un dia en què disposar d’aigua potable serà un luxe, fins i tot per els països considerats rics.

Autor: Joan  Giménez
Foto 1: Cyron
Foto 2: bdu
Foto 3: Floresyplantas.net

dijous, 24 de juliol de 2014

Retalls d’una nit màgica: la de St.Joan!

Em vaig criar en la creença que la nit de St. Joan era màgica. De fet així va ser durant molts anys, i és ara que, des d’una perspectiva adulta, des de la qual acostumem a fer desaparèixer aqueta màgia, m’agrada pensar que tots aquells rituals, sensacions, sabors i olors, perduraran per sempre més. És clar que tot va lligat al com cadascú les hagi viscut. Jo vaig tenir la gran sort de coincidir en un temps i un lloc on encara es podien fer fogueres, ninots de roba molt vella farcits de palla, i col·locats, com una cirera de pastís, a dalt de tot de la foguera. El ritual consistia a saltar-la un cop havien minvat les flames, i quan sols en quedaven les brases. A mitja nit, enceníem les torxes que prèviament havíem fet al matí, i que ens il·luminarien el camí que portava a la petita bassa que fèiem servir de dipòsit d’aigua per a regar els camps, la bassa que a l’estiu fèiem servir com a piscina… És aleshores quan completàvem el ritual: penjàvem les torxes en uns suports, envoltant la bassa en rotllana, tots a l’hora… I llavors ens llançàvem a l’aigua entre crits i rialles de festa. D’aquesta manera, acabàvem la nit màgica al mateix temps que obríem la porta per encetar la nova temporada d’estiu. I us preguntareu: “i els petards?”. Doncs els petards, amics meus, apareixen en un altre capítol... 


Autor: Paco Baños

dimecres, 23 de juliol de 2014

Cap a un món millor!

Per què no estem mai contents amb el que tenim?

Crec que no m’equivoco gaire quan dic que som poques les persones que ens conformem amb el que tenim. Sempre acostumem a voler més, i més! Aquesta actitud ens descobreix que podem ser víctimes de dos grans defectes: l'ambició i l'enveja!


L'ambició ben interpretada és fantàstica, però quan és desmesurada, i perdem el control de la situació, correm el risc de veure'ns perjudicats o de perjudicar aquells que ens envolten, que estan amb nosaltres, i em refereixo, també, als nostres éssers estimats.

L'enveja no és mai bona consellera. Podem alegrar-nos, per exemple, de la sort del nostre veí, la qual cosa s'entén per "enveja sana", però no podem deixar-nos portar per l'enveja, per voler tenir allò que no podem aconseguir. No podem envejar el benestar o el poder dels nostres amics, coneguts, veïns, familiars..., perquè ens perjudica enormement, i, a més, ens fa actuar de forma negativa.

Si ens aturéssim a pensar en com som d'afortunats pel fet de gaudir de bona salut, i de tenir tot el que tenim... Si dirigíssim el nostre esforç cap a persones que no poden valer-se per si mateixes, per ajudar-les a convertir en realitat els seus petits somnis! Si ens oblidéssim de tanta ximpleria, i visquéssim allò que realment val la pena de viure..., segur que ens sentiríem els éssers més afortunats de l'univers!




Ho tenim a la nostra mà. De nosaltres depèn que la balança es decanti cap a un costat o l'altre... Pensem-hi, i no deixem que la vida se'ns escapi de les mans sense haver-la gaudit totalment..., sense extreure-li tot allò que ens pot fer tan feliços.

Autora: Mercè Fontanals
Foto 1: Cayusa
Foto 2: Stuck Customs

dilluns, 21 de juliol de 2014

Mirades

Mirava el mar, i veia
 les onades que es movien imparables.
 Mirava el mar, i veia
 un fons meravellós il·luminat.
 Mirava el mar i no m'ho creia.
 Mirava el camp, i veia 
el tros, treballat amb les mans.
 Mirava el camp i veia 
l'esforç de l'home entresuat.
 Mirava el camp i no m'ho creia.
 Mirava els arbres, i veia
 les branques al vent onejant.
 Mirava els arbres, i veia
 com un estol, l'aire renovat.
 Mirava els arbres, i no m'ho creia.
 Em miro a mi, i veig
 un cor, dins meu, que batega esvalotat.
 Em miro a mi, i veig 
un pensament angoixat i pertorbat.
 Em miro a mi, i no m'ho crec.
 La vida ens mostra moltes coses,
 i no totes són realitat.
 L'amor ens fa créixer i veure el món...,
 com si anés disfressat...


Autora: Anna Mª Pinillos
Foto: Barbara

Editorial

Tal com ha estat al llarg dels darrers anys, cloem el curs 2011-2012 amb l’edició i presentació de la nostra revista escolar, portaveu d’inquietuds, opinions, fantasies i memòria dels estudiants del CFA Palau de Mar, que han sabut veure, en l’elaboració dels seus articles, un estímul i un suport eficaços per al manteniment i millora de la seva capacitat expressiva quant al domini de la paraula escrita en català.

Una revista escolar al Principat de Catalunya, a la Catalunya del Nord, al país Valencià, a la Franja, a l’Alguer i a les Illes Balears, no sol aparèixer com a caprici intel·lectual de cap mestre ni de cap estudiant, ni tampoc com a complement per a un millor currículum de cap escola, sinó per a la normalització de la llengua natural del territori en qüestió, és a dir com a eina per al redreçament del català, fràgil i minoritzat encara, i, per tant, vulnerable a tots els atacs que li propinen el centralisme espanyol, francès i italià.

Hem dut la nostra publicació a bon port, on queda fortament atracada, i segura, i ens sentim satisfets en aquest sentit, tot confiant que els canvis del nou any escolar no li faran cap mal, perquè els qui la conduiran sabran aprofitar l’experiència viscuda pels qui encara avui hi estem compromesos.

Que tinguem un estiu ple de salut, i que la pau del repòs ens suggereixi nous camins per a textos que convidin a la lectura.

diumenge, 20 de juliol de 2014

Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres

Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...



Per a uns el simple fet de preparar i programar un viatge representa un esclat de satisfacció; des del dia que es posa sobre la taula la possibilitat d'anar a un lloc o un altre (el lloc de destinació no té cap importància en les reaccions familiars), uns gaudeixen cada minut del dia pensant en l'itinerari, les etapes, els llocs que tenen quelcom interessant per veure, i una infinitat de peculiaritats del desitjat viatge; altres pensen en les compres de coses típiques que faran o podrien fer en cada una de les etapes de l’itinerari, i, per acabar d’embolicar la troca, també n’hi ha que esperen trobar aquelles coses i personatges que han vist en els diferents anuncis o propagandes obtingudes de les agències de viatges. Tots aquests components formen un nucli d’ il·lusions que fan desitjable començar el viatge com més aviat millor. 

Aquesta visió, tan plaent, té, com a contrapartida, els que veuen tot això com un amarg suplici que comporta la pèrdua del temps destinat a buscar informació de l'itinerari, monuments i racons per a visitar, saber quins menjars típics ens esperen (que segurament no ens agradaran), i intentar esbrinar quins fets desagradables ens poden sortir per aigualir el recorregut. 

L'altre punt diferencial entre les dues postures totalment antagòniques és l'aspecte econòmic, és a dir el cost de la sortida. Per al primer grup, el cost és el menys important, perquè la part destinada al menjar es pot modular simplificant els tipus d’aliments i comprant el que sigui possible al grans supermercats.

Les nits també es poden planificar en hotels, o pensions, i fins i tot en càmpings, d'acord amb els gustos o preferències de la comunitat. El segon grup tot ho veu negre: el menjar els serà car, no trobaran restaurants ni supermercats quan els necessitin, i, per dormir, no cal ni dir que els hotels estaran plens o no tindran les mínimes condicions necessàries, i, per descomptat, de dormir per terra en un càmping, ni parlar-ne!


Aquests dos grups tan antagònics, presentats de forma caricaturesca, representen una gran part de la nostra societat actual. Però ambdós són dignes de respecte, perquè,com diu el refrany castellà, “contra gustos no hay disputas”.


Autor: Carles Martínez
Foto: Juan Pablo González

Foto: Marc

dissabte, 19 de juliol de 2014

Sopa d’all

Ingredients per a 4 persones

  • 130 g de pa
  • 1500 ml d’aigua
  • 2 grans d’alls
  • 30 g d’oli d’oliva
  • ½ cullereta de cafè, de sal



Instruccions
  • Primer, posa l’aigua a bullir en una olla.
  • Quan l’aigua bulli tira-hi el pa tallat i els alls pelats.
  • A continuació, deixa-ho bullir tot 10 minuts.
  • Finalment bat-ho tot amb una batedora fins que quedi com una crema
Autora: Anna Mula

divendres, 18 de juliol de 2014

Un futur de balons

Teníem pendent, parlant dels joves que ni acaben els estudis ni busquen feina, un apunt sobre el desprestigi de l’ensenyança, institució capital que s’està desenquadernant. La causa principal de la ruïna de l’escola és la seva ineficàcia com a motor del progrés individual. L’alumne ja no creu necessari estudiar per a “ser un home de profit”. L’educació segueix sent, sí, importantíssima a efectes col·lectius. A qualsevol ciutadà amb dos dits de front li sembla necessària una bona escola, ja que si els joves no es formen, el futur de la societat està perdut. Però els interessos col·lectius no coincideixen amb les percepcions individuals. Els joves sospiten que estudiar ja no és un trampolí per poder progressar i que no és útil per a ascendir per l’escala social.

En temps de Messi, Nadal i Gassol, sacrificar-se per fer feixucs deures, llegir llibres difícils o escoltar el professor no té sentit “econòmic” per a la majoria d’adolescents. Idealitzen altres formes de promoció: més ràpides, atractives i rendibles. Un professor d’institut de la Costa Brava em va explicar , en plena bombolla del totxo d’or, el mecanisme que afavoria abandonar prematurament les aules. A l’hora del pati, davant la tanca de l’institut, es paraven, amb les seves sorolloses motos, uns “pinxos” de 15 i 16 anys. Havien desistit d’estudiar l’ESO i treballaven com a manobres en la construcció. Guanyaven calerons (se suposa que en negre, ja que no tenien edat legal per treballar) amb els quals es compraven les motos, de poca potència, però de formes aparatoses. Fen soroll amb els motors per a cridar l’atenció, provocaven l’enveja dels qui (encara) no havien abandonat les aules. L’èxit econòmic dels que penjaven els hàbits d’estudiant posava en evidència el mal negoci dels qui continuaven al’institut.

Poc després que el professor em contés aquesta història, vaig passar, cap al tard, per uns camps de futbol infantil. Durant dues hores extenuants, menats per un entrenador imperiós i cridaner, els xavals van suportar la gimnàstica més dura i els exercicis més avorrits. Sense protestar. El nivell, certament, impressionava. Aquells nens tocaven la pilota com els mundialistes. Practicaven el fora de joc, el replegament ordenat, el contracop, la pressió. Vaig pensar en l’escola: la comparació era odiosa. La profe de mates no deu renyar a qui no sap les taules de multiplicar, ni molt menys fer-lo sentir culpable, sigui indisciplinat o gandul, no fos cas que es bloquegés i s’ofenguessin els pares. A la nit, l’entrenador tractarà al mateix xaval com el sergent tracta el recluta. El vaig veure cridar, insultar i humiliar. Els propis pares imposen la doble vara de mesurar: recuperar l’excel·lència escolar pot esperar, però conquerís l’excel·lència en el joc és urgent i vital. Tot sacrifici és poc!
Traducció d’un article d’ANTONI PUIGVERD publicat a La Vanguardia el 21/08/2010

Autor: Gerard lopez.
Foto: orionamada
Foto: smyl

dijous, 15 de maig de 2014

Unes vacances profitoses

http://www.flickr.com/photos/italintheheart/3405094041/in/set
Ja feia uns quants anys que havia acabat la guerra civil i Espanya s'anava refent de mica en mica. Hi havia feina, s'havia de restaurar tot allò que la lluita havia destruït. La gent començava a respirar, a viure, encara que amb molta por, perquè s'havia establert una dictadura que perseguia i reprimia greument tot aquell que no era adepte a la seva doctrina.

La Gemma, que havia nascut a Barcelona, era una nena de nou anys, filla d'una família benestant, aliena a tot allò que succeïa fora del seu entorn familiar, era feliç. Ella vivia en una ciutat gran, bonica, de carrers ben il·luminats a les nits, els terres empedrats i les voreres amples; els cotxes anaven amunt i avall i la gent disposava de tramvies per arribar d'un lloc a l'altre de la ciutat.

Els pares de la Gemma anaven comprant els petits electrodomèstics que els feien la vida més còmoda. Quasi totes les cases ja tenien aparell de ràdio per estar ben informats dels nous esdeveniments. Per la ràdio, els diumenges retransmetien els partits de futbol, però a la Gemma el que més l’agradava era escoltar, cada tarda en tornar de l'escola, un conte mentre berenava.

L' habitació de la nena era plena de joguines: nines amb els vestidets que els hi posava i els hi treia; així mateix, s'entretenia provant, a la seva manera, de fer-ne de nous. Tenia una cuina plena de fireta i jugava fent el menjar per a les nines; també tenia el joc del parxís, de l'oca i d’altres jocs.

http://www.flickr.com/photos/angela_llop/4484741280/in/photostream/Cada matí sa mare la despertava amb un petó, i després d'una estona, quan veia que no es llevava, tornava a cridar-la, una i dues vegades, afanyant-la perquè no fes tard al col·legi.

A l'escola hi anava molt contenta, tenia bones mestres i companyes. Primer, va aprendre a llegir i escriure, i a mesura que anava creixent aprenia tot allò que corresponia a la seva edat.

Tots els estius els passava a pagès. El que va conèixer allí era totalment diferent: per tenir aigua a casa s'havia d'anar a la font a buscar-la amb un càntir o bé fer-la portar per un arrier que es guanyava la vida amb un burro que carregava sis càntirs; algunes llars tenien fonts dintre de casa seva, o pous, dels que s'extreia l'aigua mitjançant una corda i galleda o bé amb una bomba que la manxaven manualment; s'anava a rentar la roba a uns safareigs públics.

La nena va tenir l'ocasió de veure de ben a prop com vivien les gallines, conills, porcs i d'altre bestiar; de la mateixa manera, va poder gaudir de la flaire de les tomaqueres i de menjar figues i raïm acabats de collir, cosa que a la capital era impensable.

Quina diferència hi havia entre la ciutat i el món rural! Que enriquidores li van ser les vacances a la Gemma. Va conèixer unes maneres de viure, paral·leles en el temps, però que no tenien res a veure l'una amb l'altra. En aquell moment la comunicació no era ni ràpida ni fàcil.


Autora: Carmen Samit   

dissabte, 26 d’abril de 2014

El meu equip, l´Espanyol


Durant la meva vida escolar, en començar cada curs, em trobava amb la mateixa qüestió: ets del Barça o del Madrid?

I jo, desconcertada, des de ben petita m’he preguntat per què totes les persones han de ser del Barça o del Madrid. És que no hi ha més equips a Catalunya, com ara el Nàstic o l’Espanyol?.


https://www.flickr.com/photos/af7/2574472008/in/photostream/
Jo des que tenia 3 mesos sóc sòcia de l’Espanyol, me’n va fer la meva tieta; en aquell temps no era gaire normal fer socis a nens tan petits. Dels primers anys, naturalment, no en tinc records, però me n’han explicat anècdotes, com ara que sovint em quedava adormida a la cadira, o que un dia em vaig perdre perquè me’n vaig anar sola al bany sense que la meva tieta ho sabés i després no em trobaven...

Sempre recordo el camp de Sarrià, perquè hi he passat gairebé 14 anys.

Quan passejo pels voltants on hi havia el camp, em vénen imatges de tot el que gaudia allí. Per exemple, quan em van comprar la meva primera bufanda o la senyora de darrere que sempre em donava “sugus”..



https://www.flickr.com/photos/yonolatengo/8299964085/in/photostream/Però per l’economia del club, l’any 1997 el camp de Sarrià es va haver d'enderrocar. Vaig seguir l’enderrocament per televisió mentre estava al meu poble, Pineda de Mar. Em van caure algunes llàgrimes i just en aquell moment em vaig adonar dels forts sentiments que em lligaven al meu equip. I de Sarrià ens van traslladar a aquella "muntanya màgica" Montjuïc, on hem viscut moments d'alegria i moments de patiment.



 El 2000 vam arribar a la final de la Copa del Rei contra l'Atlètic de Madrid a Mestalla (València); vam guanyar 2-1, amb gols de Tamudo i de Sergio. El 2006 vam arribar de nou a la final de la Copa del Rei; en aquesta ocasió la victòria va ser per 4-1 davant el Saragossa, al Santiago Bernabeu. Vam anar a Madrid amb tren. Recordo que vam sortir força gent de l'estació de Sants, els “pericos”, que anàvem identificats amb samarretes i bufandes de l’equip. A Saragossa es van afegir aficionats aragonesos, i entre les dues aficions es feien els pronòstics; jo aleshores pensava que guanyaria el Saragossa.

Aquesta temporada vam patir molt amb el perill del descens. L'últim partit, a Montjuïc, davant de la Reial Societat, el vam guanyar amb un únic gol de “Coro”, en temps de descompte. Fins aleshores ens vèiem a segona, ja que acabava de marcar l'Alabès quan quedaven 26 mi-nuts pel final de la lliga. Aquell gol va ser un veritable cop per a tots els pericos, sort que “Coro” ho va poder solucionar. Aquest dia el recordaré perquè tota la meva família érem al casament del meu germà.


https://www.flickr.com/photos/almusaiti/6204987374/in/photostream/Sembla increïble, però el perill de descens es va transformar com-pletament la temporada 2006-2007 en què vam arribar invictes a la final de la UEFA, tot i haver jugat amb equips com l’Àjax i el Benfica, entre d’altres. Aquesta final es jugava a Glasgow, amb un altre equip espanyol, el Sevilla Aquí sí que vam patir: el partit va acabar 1-1 i la pròrroga 2-2. Òbviament, es va haver d'anar a la tanda de penals. I continuava el patiment, cada vegada més gran! No ho vam poder aconseguir, la copa de la UEFA es va quedar a Sevilla, com l'any anterior.



La temporada 2008-2009 érem els últims. Tocava jugar amb el Barça al Camp Nou; el resultat va ser 1-2 amb gols d'Ivan de la Peña. Quedaven deu jornades per al final de lliga i tornava a estar en zona de descens; només es salvaria si guanyava 8 dels 10 partits. I, a falta d'una jornada, ho va aconseguir!!!

L'últim partit a Montjuïc contra el Màlaga, Tamudo va fer el seu primer “hat-trick”.

Al final d'aquest partit, ens vam acomiadar tots de l'estadi olímpic, després d'haver viscut dotze anys a la “muntanya màgica”.

http://www.flickr.com/photos/hectormilla/5171848372/in/photostream/
Per fi, tornàvem a tenir camp propi i espero que puguem gaudir molts anys del nou estadi. El 2 d'agost de 2009 el RCD Espanyol va poder dir que, després de dotze anys, ja tenim camp. És fantàstic, espectacular, hi ha molts equips que agafen idees per al seu estadi.
Però desgraciadament, en el millor moment dels periquitos, el món del futbol va haver d'acomiadarse, amb els ulls enfonsats en llàgrimes, del que havia estat elegit com a nou capità per aquella temporada, en Dani Jarque, etern 21 del RCD Espanyol. Aquest horrible episodi de la història de l’equip va passar quan ell, juntament amb els seus companys, estava preparantse per a un partit de la pretemporada en una ciutat d'Itàlia, la tarda del 8 d’agost, mentre parlava amb la seva dona per telèfon. Se li va aturar el cor...

Des d'aquell dia, en el camp de Cornellà, en el minut 21 ─el dorsal que ell duia─ es fa un minut d’aplaudiments en el seu record. 


Autor: Marta García

dimarts, 8 d’abril de 2014

Sogres i sogres

Sogra, paraula que significa mare del teu marit i que si t’ho penses bé, podria ser la teva segona mare; però no, en el meu cas no és així, és l’enemic número 1. Parlem de les sogres. N’hi ha de tota mena però com que no es pot triar, et toca la que et toca, i Déu n’hi do la que m’ha tocat a mi!

Ara us faré cinc cèntims de petites coses que m’han passat, per riure una estoneta; mai millor dit, perquè si t’ho has d’agafar pel costat seriós, acabaries malament.

Mireu, quan ens vam conèixer jo era molt jove, tenia 15 anys, i crec que no li vaig agradar gens (crec que cap noia li hagués semblat bé). Jo no era la Marilyn Monroe, però tampoc era el monstre de Notre Dame. Aquell dia em va dir: “¡Buenoooo!, solo tiene ojos". I es va quedar tan ampla. Quan arribava l'agost, els meus pares anaven a Castelló a cuidar la meva àvia i jo anava amb ells, ja que en aquella època no es deixava una noia sola a casa. Quan vaig anar a acomiadar-me’n, vaig haver d’empassar-me: “Mira como una madre no hay nada, ella se va de vacaciones y se queda tan ancha". Ella sempre ha posat molts obstacles entre el seu fill i jo.

Un cop casada, quan venia a casa l'única preocupació que tenia era passar els dits per les altures dels mobles per tal de veure si hi havia pols. Em repassava els lavabos i la cuina per veure com estaven, o sigui que em repassava tot el pis, per poder-me criticar, és clar. Però no li vaig donar aquest gust, sempre ho tenia tot net i polit. Per norma, me n’adonava i callava, fins que un dia li vaig dir: “Què, ja ha fet repàs general?” La vaig deixar ben parada. Només dir-vos que sí, que al principi calles, però que al final no en deixes passar ni una.

Aquesta dona és de les persones que mai estan d’acord amb el que es fa. Si la vas a veure perquè la vas a veure i de vegades quasi et tanca la porta, però si trigues uns dies en passar per casa, aleshores som uns pocasoltes que no li fem cap cas.

També se les va tenir amb la meva mare. Un Nadal la meva mare em va regalar uns llençols molt macos i me’ls va brodar amb les meves inicials, tot correcte. La meva sogra, enmig d'un dinar de família, va dir que “... no estaba de acuerdo con esas sábanas porque tenían que llevar las iniciales de su hijo". Tots ens vam mirar i ens vam quedar bocabadats; el meu xicot no sabia on posar-se, ja que encara no érem casats. Amb això vull exemplificar que ella sempre ha de dir-hi la seva i no té cap vergonya.

Aquell mateix Nadal li vam anunciar que ens casaríem al juliol, cosa que no li va semblar gens bé, i tot seguit ens va preguntar el perquè de tantes presses. Vam contestar plegats que cap pressa, però que en teníem moltes ganes.Segons ens va explicar el meu sogre més tard, volia venir a les Canàries, quin horror! Com deveu haver imaginat, érem allà de viatge de noces. Sort que el meu sogre encara la dominava una mica, si no, imagineu quin sarau.

Quan els meus fills eren petits no volien anar mai a casa d’aquests avis. "Mireu si en saben les criatures!”, i això que no eren entremaliats, eren uns nens que es portaven molt bé i, sobretot, no tocaven res, però ella els hauria tingut lligats a les cadires.

La meva sogra, tot un caràcter, el mostra amb tothom, també amb el seu marit. Un dia el meu sogre estava molt fluix a causa d’un tractament mèdic i jo li vaig aconsellar que no sortís de casa perquè podia caure. Li vaig preguntar si volia que li portés alguna cosa i em va dir que volia peix. Doncs mireu, quan em vaig presentar amb el peix, la "senyora de la casa" com l'anomeno jo, em diu: “¿Quién te ha dado permiso para traer pescado a mi casa?" Me la miro i li contesto que me l'havia demanat el seu marit, i la cara que va fer...! Déu n’hi do! Mai més m'han tornat a demanar res.

Ah! Una altra de molt bona. Jo sempre acompanyo els meus sogres al metge, ja que el meu marit no pot fer-ho a causa del seu treball. Aquell dia anàvem el meu sogre i jo en el seu cotxe. En arribar a casa, ella li va preguntar: "¿Dónde se ha sentado tu nuera, delante?” Ell li va contestar, amb cara de sorpresa:“¿Dónde quieres que se siente? Si vamos dos personas lo normal es delante, no?” Quan m'ho explicava el meu sogre no m'ho podia creure; li vaig dir que potser hauria volgut que em fiqués al portamaletes, com els gossos...

Una altra de les moltíssimes anècdotes que podria explicar es refereix a la seva salut. Quan li agafaven els atacs de cor −ara ja no n’hi agafen perquè li vam veure el llautó− començava a queixar-se: “Que no puedo respirar, que me muero“. Això és el que deia −tot comèdia− però el primer dia vam córrer, ja que ens ho vam creure i vam anar d’urgències a la Vall d'Hebron. La van deixar als passadissos perquè hi havia molta gent i li van posar l’oxígen. En aquest punt, "la señora de la casa" començà a xerrar i xerrar com una cotorra, i les infermeres mirant-nos −i jo que no sabia cap on mirar− perquè és clar, si t'ofegues no pots parlar. Ens van tenir als passadissos la nit sencera, tot i que no tenia res de res, perquè sense l’alta no podíem marxar cap a casa.

Ja ho he dit abans, tot un personatge la meva sogra. Ella sempre diu "Genio y figura hasta la sepultura". Això ho està complint d'allò més bé.

Sortosament no totes les sogres són així; n'hi ha que sí que fan el paper d'una segona mare. Jo en tinc una d’aquestes ben a prop: és la sogra de la meva amiga Teresa. Ella sap estar al seu lloc i no es fica amb ningú, tanmateix ajuda en tot el que pot; i fins i tot quan la Teresa tenia els nens petits i treballava, l’ajudava a cuidar-los i sempre podia i pot comptar amb ella. Sempre està a punt quan la necessita, ja sigui de dia o de nit. Ara està passant uns moments difícils i la Teresa està al seu costat, i ella sap que els té tant a la Teresa com als seus fills pel que necessiti. Amb la Teresa s’ha portat com si fos la seva mare perquè l'ha ajudat més que no pas la seva pròpia mare.

Autora: Enriqueta Marco
Foto 1: noaz.
Foto 2: Bilobibles Bag
Foto 3: Rocío Lara

dimarts, 1 d’abril de 2014

Notícia d'última hora!!!

Catalunya ja és independent!. Després de moltes deliberacions de l’ONU i la UE, el govern espanyol no ha tingut més remei que cedir a les pressions internacionals. Ara ja hem segat cadenes, només ens queda fer la “REVOLUCIÓ” i proclamar la “REPÚBLICA CATALANA”. Això sí, sense violència però amb mà dura.

http://www.flickr.com/photos/ferran/240652392/in/set-7215759



Autor: Joan Riba
Foto: Ferran

dilluns, 24 de febrer de 2014

Editorial

Arribem al final de curs 2012-2013 i arribem a la tercera edició de la revista escolar del CFA Palau de Mar ─la revista d’estiu─, una publicació on queda palesa la creativitat dels nostres estudiants i que continua una tasca ininterrompuda des de l’any 2004, quan a la tardor se’n va publicar el primer número.

Com dèiem a l’editorial de la revista de primavera, el sistema educatiu del CFA Palau de Mar s’emmarca en les dues coordenades ─cooperació i creativitat─ que haurien de ser els pilars de tot sistema educatiu i que finalment han d’orientar el model de societat dins del nou paradigma de pensament i d’actuació que s’ha anomenat, des dels àmbits científics, el paradigma de la complexitat.

Els éssers humans som éssers creatius per naturalesa, però perquè brolli la creativitat s’han de donar unes condicions favorables, talment com les llavors necessiten uns requisits determinats per poder germinar. I atès que la nostra vessant creativa està íntimament lligada a la vessant social, convindria tenir presents alguns elements clau, com ara:

Som éssers socials: la humanitat no es pot concebre sense socialització.

La socialització implica el respecte i l’acceptació de l’altre.

En un sistema social no es pot excloure la diferència ni “els diferents”.

Amb aquest rerefons, intentem crear a les aules de català el terreny propici perquè esdevinguin camps de cultiu, entorns de seguretat on els estudiants es puguin expressar amb llibertat i amb gran respecte davant els companys. I aquesta expressió ho abasta tot, des de les idees i les opinions més generals fins a actituds, inquietuds, preocupacions i opcions personals.

Aquest és l’entorn de la nostra revista, una publicació que no parteix d’una línia editorial determinada sinó que es va forjant a partir dels treballs que procedeixen en gran mesura de tasques de classe que en principi només són això: “deures”. Una altra part dels articles ─els d’opinió─ donen veu pública als debats i les converses que es generen a l’aula i que, òbviament, tenen a veure amb la situació política i social d’avui dia. També els alumnes poden compartir les vivències que experimenten quan fan un viatge a l’estranger o una visita a llocs del territori català.

Finalment, l’apartat literari recull els textos narratius i poètics en què també es pot descobrir el compromís dels autors amb la situació actual.

Veiem, doncs, com la pluralitat i les diferències entre els diversos estudiants en un espai de llibertat d’expressió i de respecte profund, acaben conformant un grup on la creativitat col·lectiva actua de potenciador de la creativitat personal.



En el moment actual, en el qual Catalunya lluita per conformar-se com un espai propi en el context europeu, la llengua catalana es col·loca en un lloc preferent. És en aquest sentit que la revista de l’escola agafa especial rellevància, ja que és el fruit de la voluntat d’un professorat i d’un alumnat encaparrats a fer servir el català per expressar-se, i contribuir així a que el català deixi de ser, per a encara massa gent, una amenaça en tant que fet diferencial.

La revista escolar del CFA Palau de Mar vol ser la nostra contribució a una lluita col·lectiva, la d’un poble sobirà decidit a fer valdre la seva forma de pensar, d’expressar-se en la pròpia llengua i de transmetre la se-va cultura a les noves generacions, ja que únicament nosaltres som responsables de la nostra forma de vida.

dimarts, 11 de febrer de 2014

A reveure

Se n'ha anat; no tornarà.
No puc quasi respirar.
Les llàgrimes cauen
sobre el paper ja mullat,
on les lletres naveguen
i no es poden agermanar.

La joventut ha partit
part d’ella no tornarà.
Aquells anys de la infantesa
amb tu, amiga, se n’han anat
com el vaixell que navega
sense saber on anar...
Dirigint-se a l’infinit;
no sap el que trobarà,
mes aquí em quedo jo,
sense rumb per navegar.
Part de mi ha fugit amb tu,
l’altra part s’ha estavellat
com la sorra del desert
on la vida hi ha mancat.
Algun dia les nostres ànimes
es tornaran a trobar,
i direm ja, totes dues,
que bonica és l’amistat!

http://www.flickr.com/photos/latente/274852368/in/photostream/

dilluns, 10 de febrer de 2014

No hi ha lloc per a la por i el ressentiment

Per definició entenem que la història és la ciència que estudia l'home per conèixer el passat, entendre el present i anticiparse al futur, creant una projecció de com podrien anar o fer-se les coses en la nostra societat. Doncs bé, jo considero que de vegades en l'actualitat no apliquem els coneixements adquirits per corregir els errors del passat i així aspirar a un món millor.


Davant de la gravíssima situació socio-econòmica que pateix gran part de la població mundial, dia rere dia ens hem de fer les ma-teixes preguntes:

Com és possible que hàgim pogut arribar a això? Cap a on anem?

Personalment considero que no només hem perdut el seny, sinó també el convenciment que es poden resoldre les desigualtats entre les persones. La població es troba dividida i enfrontada sota la influència d'uns personatges que coneixem com a polítics, mandataris, dirigents, etcètera.

Els polítics són la cara d’uns partits que responen a una ideologia determinada que divulguen i intenten imposar, sempre, és clar, sota la falsedat que el seu objectiu és el bé comú. Sovint s’obliden que ells també formen part de la comunitat que els ha votat, que són persones igual que tots nosaltres, però que el seu encàrrec dins de la societat és liderar un col·lectiu a fi de resoldre els problemes que patim en l'actualitat.


Ara bé, quan es juguen el poder ens demanen el vot, i ens omplen les ments de promeses falses. I després, quan ja s’instal·len en el poder, n’abusen fins al punt d'arribar a l'opressió dels pobles. Però, són ells els que realment prenen les decisions, o són simples marionetes sota la manipulació de grups de persones que desconeixem?

Sigui com sigui, l'home va néixer per ser lliure i no podem permetre que una sola idea ens sigui imposada. És per això que penso que no ens en sortim canviant el color dels mandataris. Els diferents partits i governs acaben per caure en les mateixes situacions que la població havia volgut superar en votar-los.

Pensem en els dos grans blocs, capitalisme i comunisme, pels quals les societats s'han enfrontat i dividit durant anys; pensem en la gran commoció que això ha causat en la humanitat, en la quantitat de morts en guerres absurdes, i tot per un control absolut de les masses i riqueses pròpies de les nacions; finalment tot és cobdícia. Una autoritat indiscutible en matèria econòmica com és Adam Smith, la seva cèlebre obra “La riquesa de les nacions”, va sistematitzar de manera científica les bases del capitalisme modern i va presentar la seva justificació teòrica en una forma que marcaria el pensament dels més influents economistes del segle XIX i que en part segueix inspirant els defensors del mercat lliure; en poques paraules, el capitalisme considera que el treball realitzat lliurement és el que veritablement produeix riqueses. D'altra banda tenim el pensament marxista que considera que la desigualtat entre les persones es pot combatre a través de l'estat, el qual serà el propietari de les empre-ses, comerç, camps, mines, etcètera.

Dit això, crec que hauríem de deixar de banda les diferèn-cies i ideals polítics que ens enfronten, i ens fan anar enre-re cada vegada més, i tenir en compte que ja són molts els governs opressors, i que les poblacions es troben dividi-des, i que això ens passa factura a nosaltres, els ciuta-dans del carrer.


Hem de rectificar les coses que es fan malament sigui en el bàndol que sigui, de tot se n'aprèn. Però pel que sembla estem obstinats a no fer front a les situacions que no ens porten enlloc: violència, força i injustícia. De fet, una injustícia en crea una altra i una altra... i així successivament.

Per tant, hem d’actuar i deixar enrere la por i el ressentiment que ens paralitzen, no hi ha lloc per a ells.

Autor: Jorge Osorno
Foto 1 : Sufragio Presidencia de la República
Foto 2 : http://www.flickr.com/photos/eneas/
Foto 3 : Lampernas Dospuntocero

L'intermitent, aquest gran desconegut

   N’estic farta, d’aguantar una sèrie de gent incívica, mal educada i pedant quan vaig conduint pels carrers de Barcelona cada dia amb la meva moto.

   N’estic farta, queja de bon matí, no pugui arribar a la feina contenta i relaxada.

   N’estic farta, que siguem una “minoria”, els conductors que respectem les normes de circulació.

   N’estic farta, de veure al meu voltant uns “irrespectuosos” que encara condueixen i parlen pel      mòbil, confonent la resta de conductors.

   N’estic farta, que la majoria dels conductors (mascles, femelles, ado-lescents, gent més gran,    vehicles públics, bicicletes...) vagin a la seva passant de tot.

   N’estic farta, que no hi hagi gairebé ningú que sigui capaç d’avisar-te amb antelació que està a punt de fer alguna maniobra.

   N’estic farta, que hi hagi tan poca consideració per metre quadrat a la ciutat.

  N’estic farta, que ningú faci servir els lluminosos que té a cada costat del seu cotxe o la seva motocicleta.
                
                                    
                               

         Perdoneu,.........

          

      però algú ho havia de dir.







Autor: Lu Dolz
 Fotografia:

dimarts, 4 de febrer de 2014

El nostre viatge a Itàlia




El passat dia 6 de febrer vam marxar cap a Itàlia a buscar la nostra filla que estava estudiant un trimestre a la Universitat de Rimini. Aprofitant el llarg viatge fins al destí, vam fer un recorregut per algunes ciutats del nord d´Itàlia que no coneixíem, tals como Torino, Novara, Monza, Brescia, Vicenza, Ferrara i vam tornar a visitar altre cop Milano i Ravenna. El temps era molt fred i vam trobar una forta nevada quan sortíem de Monza. Afortunadament no vam tenir problemes de mobilitat i no va ser necessari posar las cadenes que portem sempre al cotxe, i que mai no sabem com es col.loquen.

Com que al meu marit li agrada veure museus, esglésies i restes romanes, ens vam fer un tip d´anar amunt i avall mirant tot el que vam poder de les ciutats visitades. A pesar del cansament, el que vam veure va ser força interessant. Itàlia es un país molt maco i divers. Finalment vam arribar a Rimini el dia 14 a la tarda, on vam romandre fins al diumenge 17 que vam retornar cap a casa. El cotxe anava carregat fins al sostre. Semblàvem quasi com els marroquins que veiem a l'estiu, que porten la casa a sobre.


El viatge es va realitzar sense incidències i vam arriba a casa cap a les 9 del vespre, després d´un recorregut per les autopistes italianes, franceses i catalana, de gairebé 1.250 km. Aquesta ha estat la sisena vegada que hem anat a terres italianes. Ja he dit abans que el meu marit és un enamorat de les "pedres" i com que n'hi a per tot arreu, no m'estranyaria que hi tornéssim aviat. Crec que vol anar a Sicilia, però com que és una illa molt gran i té moltes coses per visitar, es reserva l'opció de fer-ho en dues o mes vegades, ja que li han parlat molt d'aquesta illa.


Autora: Margarita Albericio

Seguidors