dilluns, 31 de gener de 2011

Sentiments

Tinc una amiga que vivia al pis de sobre el meu. Es diu Maria Elena . És soltera. Ara que és vella, té un parent que se’n cuida; l’ha internada en una residència d’avis, lluny de Barcelona.

Hem sigut veïnes durant molts anys; era alegre i xerraire. Al barri, tothom l’ha trobat a faltar. Anava sempre molt arreglada; era molt presumida, feia goig.


No és que s’hagi mort, han hagut d’ingressar-la perquè té l’Alzeimer. He anat a veure-la i no m’ha conegut.

Em va sorprendre veure, en arribar a casa, de nit, com baixaven els mobles de casa seva. Em va fer molta pena veure les seves coses, que tant estimava. Volen reformar el pis per llogar-lo, i així ajudar-se a pagar les despeses del seu ingrés i la seva estada a la residència…

Es trist, però és la realitat.


Autor: Roser Urgellés
Foto: Bambo

Editorial

Fa més d’un mes que ens hem instal·lat a la nova seu de la nostra escola, dins el recinte de l’Escola Industrial. Ja no ens podrem queixar d’aire brut, ni de manca d’oxígen, ni d’absència de llum natural… Ja queda enrere aquella escalfor a les galtes amb què sovint vèiem sortir els alumnes de l’aula d’informàtica, mig marejats a causa d’una higiene molt deficient…, la que ens oferia, en fi, un semi-soterrani destinat a magatzem de cartró....

Alumnes i mestres, però, també -cal dir-ho bé- trobem a faltar aquell clima d’intercanvis i mescles en què es produïren tantes ensenyances (assessoraments…), i coneixences, i l’ambient segurament més personalitzant d’aquell bocí de l’Esquerra de l’Eixample.

El primer trimestre del curs 2010-2011, i malgrat el lapse dels vuit dies de trasllat, ha tingut un final feliç, amb més llum i aire net, i ens transmet una esperança de molt millor convivència amb la història, envoltats d’aquesta arquitectura que descriu una de les cares més amables del nostre país: la de l’ordre noucentista, que propicia, sense dubte, una millor comprensió de la nostra identitat de poble creatiu.

I ara que s’acosten els Reis, hauríem de proposar-nos un exercici de concentració a favor d’un dels estímuls més eficaços per a l’exercici d’ecriure: demanem que l’estrella d’orient il·lumini la ment dels qui s’hauran de responsabilitzar d’aquesta ensenyança d’adults que tots volem, més activa i participativa, i que ens recomponguin l’injustament manllevat “Premi Rafel Farré”, que tants textos ha fet escriure als nostres alumnes al llarg dels darrers quinze anys.

Que tinguem un bon Nadal!, i uns millors Reis, és clar !

diumenge, 30 de gener de 2011

Pa amb xocolata

El silenci es trenca amb el soroll d'una porta a l'obrir-se. Coixejant, l'àvia surt de la seva cambra, de fer una becaina.

Mentre és al lavabo, els nens van sortint, l’un darrere l'altre, amb els ulls tancats per la llum, despentinats i mig adormits.

L'àvia, trencat el silenci, intenta no fer soroll mentre va canviant de lloc els testos per a evitar que els toqui massa el sol. Tota sola, i sempre vestida de negre, gaudeix de les plantes que, agraïdes pel temps que els dedica, es mostren plenes de flors.

--Per què us heu llevat tan d'hora?, tan bé com s'està al llit?

--No teníem més son.

--Que podrem agafar les bicicletes, avui?

--Sí, però, abans, haureu de berenar, i anar amb compte de no allunyar.

--Què voleu per berenar? Voleu, ara que els vostres pares no hi són, pa amb xocolata? Després podrem fer una partida de parxís.

--Molt bé! -diuen els nens a l'uníson; i continuen: --Àvia, la fem ara?

Tots tres hi estan d'acord.

-- Jo el vermell -diu el nen.

-- No, no, el vermell el vull jo -replica la nena.

Tots dos intentaven quedar-se les mateixes fitxes, i començaren una discussió, que es va acabar quan l'àvia va dir: “El color, l'escollirà qui, al llençar el dau, tregui el número més alt.”

Els nens van acceptar-ho, i, aleshores, van començar la partida...

Mentrestant, la tarda avançava, i el sol queia...


Autora: Carmen Navarro
Foto: AiramSelegna's

dijous, 13 de gener de 2011

Etiquetes

Consideren bàsiques per a tot ésser humà o, més ben dit, allò que ens han fet creure que són les nostres necessitats bàsiques, tot es transforma en competitivitat, etiquetes i rànkings.

Tan fàcils com poden arribar a ser les coses al llarg de la vida, siles sintetitzem i reduïm a la més pura i simple expressió, i com ens agrada de fer-ho difícil!.

Aquesta societat nostra va plena d’etiquetes i rànkings per a mesurar-ho tot! Crec que aquest tret ens ve donat per la nostra occidentalitat, avarícia i egoisme.

Tan bon punt tenim cobertes aquelles necessitats que es c

Sembla que ens vegem en la necessitat de portar-nos al plànol material i posar-nos un adhesiu a fi de poder definir persones, relaciones, psiques... Res no s’escapa d’aquest fenomen. Que no podem ésser capaços simplement de viure i fruir sense necessitat de mesurar-ho tot a cada instant?

Sempre he estat del parer que aquells que etiquetem de “pobra gent”, han mantingut l’essència del que és ser persona. No importa el que tinguin, o les seves mancances..., la seva visió de la vida és més pura, més clara, menys complicada.

El materialisme i aquest beneït capitalisme nostre que ens porta a aquesta ficció anomenada societat del benestar ens allunya, a vegades, de la veritable essència del que és viure.

Estem involucionant, potser? “Je ne le sais pas!”, perquè jo només sé que no sé res.





Autora: Nara González
Narració: Flor Deza
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)
Foto 1: Ardegu
Foto 2: ColorblindRain

Hem pres una bona decisió

La meva dona i jo, des de fa quasi un any, som membres d’una associació solidària amb el Sahara. La tasca d’aquesta associació és intentar cercar treball per a la gent que viu en aquests territoris, i, d’aquesta manera, col.laborar amb ells, perquè la seva vida tingui més sentit.

A més a més, tenim un projecte: es tracta de la instal.lació d’un pou d’aigua. Tením els plànols i el projecte desenvolupat, i el lloc ben definit. Aquest lloc és dintre la zona alliberada, a on, a poc a poc, el poble es va traslladant; però la falta de finançament (només 20.000 euros) té aturat aquest projecte.

D’altre banda, es tracta d’un territori molt castigat; en primer lloc, pel Marroc, que no respecta els drets humans i castiga brutalment la població autòctona sense contemplacions, mentre Espanya i la Comunitat Internacional no en fan cas i es decanten a favor del Marroc. En segon lloc, pel clima: a l’ estiu s’arriba a més de 50 graus…

En aquestes circumstàncies, la vida d’aquesta gent és molt trista i dolorosa.

AIXÒ PASSA AL SEGLE XXI. No estem parlant d’èpoques pretèrites.

Malgrat tot, l’educació escolar funciona, gràcies, sobretot, a l’esforç de les dones saharauis, ja que els homes s’ocupen de temes polítics i de la recuperació del territori. Els petits, a partir de 8 anys, comencen l’aprenentatge de l’espanyol, i arriben a expressar-s’hi amb desimboltura. Els estudis superiors, els fan en països de parla hispana.

A Catalunya, i a Espanya, hi ha un moviment solidari molt important que es diu: VACANCES D’ESTIU. Què vol dir això? Representa que més d’un miler d’infants, entre 8 i 12 anys, passen, a Espanya, les vacances d’estiu amb famílies d’acolliment. El canvi per a aquestes criatures és radical, pel clima i les condicions de vida, i tambè aprofiten la seva estada aquí per a millorar l’idioma español, i per aprendre, tambè, català, com veiem fer al nostre amic Babà, jove saharaui alumne de la nostra escola.

Una de les associacions que es dediquen a aquesta tasca ens ha contactat i ens han explicat que, a causa la crisi, hi ha quatre criatures sense família d’acolliment. El problema és que la mainada viatgi amb passaport col·lectiu, cosa que comporta que hagin de viatjar tots, o ningú.


És per això, que us assabentem del cas, per si hi hagués algú que volgués prendre la bona decisió d’acollir alguna d’aquestes criatures per tal que gaudexin d’un estiu diferent. No dubteu que, si ho feu, HAUREU PRES UNA BONA DECISIÓ.




Autor: Francisco Calabia
Locució: Roser Verdú
Foto 1: Homed Saber
Foto 2: extrujado
Foto 3: extrujado

dimecres, 12 de gener de 2011

Impressions

L’endemà del gran partit del Barça amb l’Inter, al matí, tot anant al mercat, em vaig trobar amb uns veïns que estaven molt seriosos.

Al preguntar-los què els passava, em digueren:

"Et sembla poc la derrota del Barça?"

Em va sorprendre la seva angoixa. Però el que em va sorprendre més va ser arribar al mercat i trobar-hi el Xavier, el meu peixater, que també estava molt seriós --ell, que és tan simpàtic--. Em va estranyar i també li vaig preguntar si li passava res.

Em contestà igual que els veïns:

“Et sembla poc la derrota del Barça?"

Em pregunto com pot ser que un fet tan intranscendent afecti tant la meva gent. A mi també m'hauria agradat que guanyés el Barça, però no m’angoixa si no és així.


Autora: Roser Urgellés
Foto: Barça campió. Autor: Fran Simó
[El vincle no actúa, apareix Not Found/Error 404]

Seguidors