diumenge, 30 de gener de 2011

Pa amb xocolata

El silenci es trenca amb el soroll d'una porta a l'obrir-se. Coixejant, l'àvia surt de la seva cambra, de fer una becaina.

Mentre és al lavabo, els nens van sortint, l’un darrere l'altre, amb els ulls tancats per la llum, despentinats i mig adormits.

L'àvia, trencat el silenci, intenta no fer soroll mentre va canviant de lloc els testos per a evitar que els toqui massa el sol. Tota sola, i sempre vestida de negre, gaudeix de les plantes que, agraïdes pel temps que els dedica, es mostren plenes de flors.

--Per què us heu llevat tan d'hora?, tan bé com s'està al llit?

--No teníem més son.

--Que podrem agafar les bicicletes, avui?

--Sí, però, abans, haureu de berenar, i anar amb compte de no allunyar.

--Què voleu per berenar? Voleu, ara que els vostres pares no hi són, pa amb xocolata? Després podrem fer una partida de parxís.

--Molt bé! -diuen els nens a l'uníson; i continuen: --Àvia, la fem ara?

Tots tres hi estan d'acord.

-- Jo el vermell -diu el nen.

-- No, no, el vermell el vull jo -replica la nena.

Tots dos intentaven quedar-se les mateixes fitxes, i començaren una discussió, que es va acabar quan l'àvia va dir: “El color, l'escollirà qui, al llençar el dau, tregui el número més alt.”

Els nens van acceptar-ho, i, aleshores, van començar la partida...

Mentrestant, la tarda avançava, i el sol queia...


Autora: Carmen Navarro
Foto: AiramSelegna's

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors