dijous, 28 de gener de 2016

10 anys són 10 anys!

Dels meus 35 anys de docència, recordo, com a més satisfactoris, els que van transcórrer entre el 1996 i el 2012 a l'escola Palau de Mar, setze anys al llarg dels quals la bona convivència amb els col·legues va fluir eficaçment i molt a favor d'un millor exercici en l'art d'ensenyar el que havia après com a mestre. Sempre he cregut en el benestar de l'esperit com a base del treball fet individualment i en equip, i més encara en l'àmbit de l'ensenyança. Això (la bona convivència amb els col·legues), juntament amb la sort de poder entrar continuadament a l'aula —per la salut que Esculapi ens concedeix—, m'ha fet professionalment feliç durant setze anys escolars, tot i els mals moments —ara anecdòtics i inevitables—, i, en tot cas, mai volguts ni desitjats.

Ara fa deu anys —potser en fa algun més— que a l'antiga seu de la nostra escola, a la Barceloneta, en Vicenç Oset, antic company de Magisteri, i jo, començàvem els fonaments d'aquesta publicació que compleix deu anys de tossuda activitat continuada, la salut de la qual rau sobretot en la il·lusió i el treball dels qui la manteniu viva, alumnes i professors, amb la certesa que l'exercici d'escriure fa créixer sempre intel·lectualment. Remarco, en aquest sentit, la complicitat de la direcció i de tot el professorat de l'escola, que posa en evidència el clar interès pedagògic de la nostra revista escolar. I es fa sempre evident, aquest deure professional de tots plegats, mestres i alumnes, a favor de l'engrescament dels estudiants a participar en aquesta revista, jove encara, que es farà gran si mantenim l'interès a escriure de cada alumne, única prova —la d'escriure— on es manifesta la seguretat i la satisfacció del seu aprenentatge a l'aula de llengua.

El català —parlat i escrit—, encara en evident diglòssia, necessita aquesta revista, ara molt viva i estimulant. Vet aquí la raó de ser d'aquesta publicació que va néixer amb l'objectiu de fomentar-ne l'ús, cosa que ha fet sempre amb el mateix compromís de totes les altres lluites a favor de la seva normalització.


Que el 2015 sigui, doncs, no només un any per celebrar la bona salut de "Palau de Mar", sinó un any més d'aquesta tasca que ens ajuda a ser més clars i explícits en l'expressió de la nostra parla i la nostra escriptura.

Autor: Josep Oliveras (àl·lies Josep Tero)
Imatges: CFA Palau de Mar

divendres, 22 de gener de 2016

D'un extrem a l'altre

Quan als mitjans de comunicació sento parlar del president Jordi Pujol i alguna cosa relacionada amb l'evasió de capital, el comparo amb el president d'Uruguai, Sr. Mújica.


https://www.flickr.com/photos/natalialove/195772893/in/photostream/


El señor Mújica viu en una casa molt humil (chacra) i no ha deixat mai de treballar en la seva plantació de plantes i flors. Del seu sou de president només accepta una petita part per viure; el sobrant el cedeix al Servei Social. I, fins i tot, els dies de molt fred i pluja obre la casa presidencial per aixoplugar-hi els sense sostre.

En canvi el senyor Pujol, segons diu, s'estima molt Catalunya, però segons el meu parer, s'estima ben poc els catalans.

Autora: Palmira Guasch
Foto: Nata Luna Sans

dijous, 21 de gener de 2016

El dia 9N

https://ca.wikipedia.org/wiki/Consulta_sobre_la_independ%C3%A8ncia_de_Catalunya#/media/File:Mural_Sant_Celoni_refer%C3%A8ndum_independ%C3%A8ncia_9N.JPGSilenci total al barri, aquest fragment de ciutat on visc. Serà que tothom se n’ha anat al camp buscant un silenci que allà no inquieta? Al carrer ni un ànima. Més enllà, ja en direcció a Sant Juan Bosco, lloc de votacions per a la zona, començo a creuar-me amb algun vianant. Tots amb cara de murris i un mig som-riure còmplice. Complicitat que em mancava anit, on la meva era l’única casserola, acompanyada amb penes i treballs per un remoreig de fons, llunyà. Un cop creuada la Via Augusta i ja en la proximitat del local, el moviment s’anima, tot i marcant la proximitat de la Cosa. Enfilada l’avinguda, un principi de cua marca el local de participació. El cor palpita en entrar a la grandària d’un pati d'escola de nois, o de presó, de pel·lícula americana. Tot l’entorn està rodejat per una doble filera de dos a tres persones per anella, desplaçant-se, ambdues cadenes en sentits oposats, vers portes diferents. En traspassar cada llindar, darrere la porta, aules espaioses plenes de taules amb cues de votants. Al centre de la plaça, grups diversos consulten els números de taula i signen la denúncia internacional sobre la carrera d’obstacles a què ha estat sotmesa Catalunya per l’Estat espanyol per arribar a votar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Consulta_sobre_la_independ%C3%A8ncia_de_Catalunya#/media/File:Carme_Forcadell_voting,_9N2014_01.JPG
I això, per un vot sense con-seqüències plebiscitàries. O és que el vot també ha deixat de ser una de les garanties democràtiques més paradigmàtiques? Com diem, “a mal tiempo buena cara”, perquè també coneixem, molt bé, els proverbis en llengua castellana. Cares alegres, som-riures, relaxació i cap entrebanc, una perfecta, espontània, coreografia, envejable per a qualsevol professional. Acte que es repetia, amb moviments diferents per a diferents melodies, en cada Centre de votacions. Al final del dia, el resum en la petita pantalla ens ho ha retornat aquell mirall del qual en Mas president, diu: Aquest, 9 del 9 ens hi podem mirar.

La nova cara d’un President, figura, que ha anat creixent durant el procés i que es ratifica, amb el gest de nomenar-se, com a únic responsable, als ulls dels fiscals i d’altres denunciants, amb el meu govern, afegeix.

Amb la potent i emotiva abraçada amb David Fernández  ―líder de la CUP i, dit sia de pas, d’aquesta cronista― segellen la corresponsabilitat  amb tots nosaltres, d’aquest dia màgic, un dia, senyores i senyors, de relativa desobediència civil. En la crònica següent parlarem de les “Dues dones”.

Autora: Magda Bosch
Foto 1: Jove
Foto 2: Kippelboy

Seguidors