dijous, 29 de març de 2012

Notícia del Sàhara

Al llarg de molts dies, els sahrauís que viuen a l’estranger, ho van passar francament malamente al veure les imatges del que va succeir en el Sàhara ocupat. 


Hem vist com les forces de seguretat marroquines violaven els drets humans, tant a la ciutat de l’Aioun com en els campaments d’insurgents, o resistents, i, òbviamente, van causar bastants ferits, i, fins i tot, víctimes.

Tant els feia atacar nens com dones. Les forces marroquines utilitzaven fins i tot helicòpters, i van llançar, a la gent, dins del campament, gasos lacrimògens. 


En el campament d’insurgents sahrauís hi havia 4.680 “jaimes”. Després d’acabar de destrossar tot el campament i cremar-lo, les forces marroquines es van dirigir a la ciutat de l’Aioun, la capital del Sàhara Occidental, on hi havia les concentracions dels sahrauís contra les forces marroquines, que van finalitzar amb 12 morts i 70 ferits en una setmana.


Passen els  dies,  i la  policia  marroquina continua obligant les dones i nens que abandonin el campament, després d’haver-los tirat aigua calenta i maltractar-los. Hi havia nens, avis, dones…

Fins avui ha estat violada, sistemáticament, la Declaració Universal dels Drets Humans, per les autoritats marroquines. Ara hi ha molts desapareguts i presos sahrauís.


Això va succeir el dìa 8 de novembre, a les 6:00 del matí, en el campament sahrauí instal·lat als afores de la ciutat sahrauí de l’Aioun.


Autor texto:B Embamet
Foto 1: Bachmoon
Foto 2: Emilia Tjernström
Foto 3: John Spooner

dimecres, 28 de març de 2012

Jardí Botànic Mar i Murtra

El jardí Botànic Mar i Murtra és un jardí que, des dels seus inicis, ha sigut una aportació al coneixement botànic de la ciència. Un jardí que s’aboca a la Mediterrània nostra i ens fa endinsar en un mar de color verd i blavós embolcat per unes roques amb perfils angulosos que s’atreveixen a acollir un jardí botànic. L’espectacle està garantit. Des dels seus camins, i pertot arreu, es respira la mar, i la vegetació del jardí que va construir Carl Faust, un home que va tenir la idea de crear un jardí botànic a Blanes, seu internacional per a la recerca científica. Al seu moment era una idea molt avançada que es va intentar materialitzar amb l’ajuda d’altres grans científics de l’època, com, per exemple, Pius Font i Quer, un dels grans botànics de l’època, que hi va deixar la seva empremta, o Ramon Margalef, una primera figura de l’ecologia marina. 

Carl Faust va començar la seva “Odissea” idíl·lica comprant terrenys de vinyes que arribaven fins al mar —el paisatge de l’època—, fins crear, a poc a poc, un camp d’experimentació. Peró, durant la Guerra Civil Espanyola, no va poder seguir el seu somni, la seva procedència jueva el va obligar a emigrar durant un temps, mentre el seu edèn mediterrani seguia el seu procés en mans d’altres científics. Al 1952, va morir a Blanes, on va trobar la pau. Al costat del seu somni —el jardí—, va deixar una fundació que continua la seva idea pel que fa a recerca sobre les plantes i la seva ecologia.

Sí, fent una mica d’història sobre els jardins botànics, els primers van ésser creats per farmàceutics, per la necessitat de tenir plantes útils per a la farmàcia. Després del descobriment d’Amèrica, els jardins botànics servien per aclimatar les noves espècies importades del nou món i, més tard, s’utilitzaven com escoles de botànica. I avui en dia, amb la pèrdua de biodiversitat que patim, tant important, ocupen un lloc principal per als científics i per a nosaltres, que en pocs metres podem veure plantes que trigaríem anys a poder apreciar, sense moure’ns de la Mediterrània, pàtria d’ibers, de grecs i de romans..., i ara nostra. 

Per tant, podem dir que el jardí fa una representació dels diferents hàbitats del Mediterrani per aproximar-nos a llocs allunyats, partint d’ un criteri botànic.

Cal tenir en compte que l’objectiu del jardí botànic és la recerca, i les col·leccions —o conservació d’herbaris—, i la docència, sense oblidar que ens ajuda a difondre la informació sobre les plantes al públic. 

El Jardí Botànic Mar i Murtra està dividit en 3 sectors: “Jardí Temperat”, “Jardí Subtropical”, i “Jardí Mediterrani”, en els quals es pot trobar flora autòctona i diferents espècies dels cinc continents.

El jardí en qüestió té uns racons atractius per a seure i deixar anar l’esguard entre la mar i els colors de les plantes, mentre el sol enlluerna els penyasegats, que tallen l’aigua a pocs metres d’aquests llocs de contemplació de la natura.

Es tracta d’“Un jardí interessant, d’un clima ideal, i d’un paisatge hel·lènic”, tal com el descriu Carl Faust, i així d’aquesta manera el trobareu i en podreu gaudir, si aneu a Blanes…


Autor: Glòria López
Foto 1 i 2: Jas gd
Foto 3: Jaume Meneses

Les darreres picades

Estiu de 1976
El viatge començà a Oahu, la capital de les illes Hawaii, a l’oceà Pacífic, d’on va sortir el nostre vaixell de 19 m d’eslora, en direcció costa nord-oest dels Estats Units. Segons els mo-viments dels bancs de peix, a vegades havíem d’anar fins a 2.000 km, o més, únicament per trobar-los. Després d’omplir els cellers de peix, encara havíem de viatjar uns 2.000 km per arribar a ports com els del nord de Califòrnia, propers, o llu-nyans... (al Canadà).
 
Pescàvem “albacora”, una mena de tonyina que es pesca emprant línies individuals, cadascuna, amb un ham, en lloc d’arrossegar xarxes. Durant els primers 15 dies, viatjàvem durant 24 hores seguides, aturant el motor només cada 2 dies per a revisar els lí-quids i canviar els filtres. Tots tres, el meu pare, la madrastra —na Kati— i jo, fèiem guàrdies de 4 hores en el lloc de coman-dament per a vigilar el radar i as-egurar-nos que no s’acostés massa cap embarcació grossa amb la qual poguéssim xocar. La feina començava en arribar a la zona de pesca, quan ens aixecàvem abans de la sortida del sol per a llençar les línies a l’oceà, i capturar els primers peixos del matí — just durant els primers instants de claror.

Després de la “picada matinal”, la captura amainava, i així podíem preparar el típic berenar americà: ous, cansalada, pa torrat i cafè. Qualsevol matí, fins i tot, pre-paràvem gofres, “pancakes” o truites farcides amb ingredients mexicans, i “frijoles” (faves). Amb un espai de tan sols 30 m, no és d’estranyar que l’activitat de menjar es convertís en el plaer central de la nostra existència. El pare solia passar el temps en el lloc de comandament, llegint novel·les de cowboys, parlant per ràdio amb altres pescadors veïns, i controlant els dispositius “troba-peixos” amb el fi de saber en quina direcció anar. A na Kati i a mi, ens agradava fer bromes al pare. Entre el menjar, els treballs del vaixell i els moments d’oci, passàvem els dies, a vegades 60 i tants, sense tocar terra ferma. Una de les bromes més divertides que es produí una horabaixa assolellada i amb bona mar. Era cap a les 17:30, l’hora americana del “cocktail”, quan vàrem començar a llançar sobre la coberta els peixos de “les darreres picades” del dia, abans de la posta del sol. Aquella tarda, aquelles tonyines acabades de pescar, amb prou feines no havien paït el seu darrer àpat, perquè, en el moment de traure-les de l’aigua, s’havien posat a vomitar el sopar...

 
Autor: Lisa Steward
Foto 1: Ryan Kozie
Foto 2: Justin Ornellas
Foto 3: Magalie L'Abbé

dilluns, 26 de març de 2012

La nit de Sant Joan

La festa de Sant Joan pot ser definida amb molts adjectius: màgica, única... I així anem afegint-hi adjectius per tal de donar color a una festa que per motius ben diversos vivim i mantenim viva.

La seva virtut més gran és la seva espontaneïtat, perquè mal-grat les constants que manté, canvia i s’enriqueix en cada una de les seves reedicions.
A finals de l’any escolar, a vigília de les vacances d’estiu, la calor ajuda a sortir de casa, i el fet de poder jugar amb foc, i tot plegat, afavoreix que tots ens tornem una mica infants. La nit de Sant Joan és, del tot, una celebració profana. Fins i tot l’Església Catòlica va deixar de considerar la diada de Sant Joan festa de precepte… 


Tota la màgia d’aquesta nit rau en la revetlla i la gran festa comunitària: grans i petits a l’en-torn del foc, cremant pirotècnia, menjant, bevent i ballant. La revetlla és el començament d’allò que ha d’esdevenir màgic en un moment de la nit. Quan la foguera no flamegi, els de cor jove, buscaran allò que han entrevist o desitjat durant el ball. 

El ball és un element im-prescindible en tota festivitat. A qualsevol festa d’aparellament el ball pren gairebé totes les formes que pot prendre: comunicació, record, somni...Les peces que s’han ballat a les revetlles de Sant Joan han estat sempre les que estaven de moda en aquell moment. Qui no recorda els anys seixanta amb els “guateques” que feia la gent jove, que prenien un caire de festa particular en les arram-bades furtives i els primers petons. 

L’àpat col·lectiu és un dels elements essencials de tota celebració, i, en una diada com aquesta, a l’aire lliure i al voltant d’una foguera, encara més. El foc és el mitjà de transformació culinària de l’aliment, i l’àpat comunitari prop de la foguera amplia la relació existent entre el foc i la cuina. La gastronomia de la nit de Sant Joan és d’allò més variada. Aquesta nit també es consu-meixen coques diferents segons l’indret, sense oblidar els refres-cos, el cava i els gelats. 

La utilització dels petards és la projecció sofisticada del costum de jugar amb foc en una nit en què el foc és l’element de paral·lelisme amb el Sol. 

Cada any, la nit del 22 de juny, un grup de gent puja al cim del Canigó, encén un foc i el vetlla tota la nit. A l’alba, comença el camí de descens per portar la flama del cim del Canigó fins al Castellet de Perpinyà.  D’allí en cotxes, la flama amb la qual s’encendran moltes fogueres, es reparteix per totes les terres de parla catalana, fins i tot les més allunyades.

La festa de Sant Joan és viva i, per tant, variable. Cada any s’hi poden afegir coses noves i cada any n’hi descobrim de velles que no coneixíem. L’essència de la festa comporta mutació, i la diada existirà encara que canviï de forma, perquè per damunt de tot, el solstici d’estiu és fertilitat.

Autor: Joan Giménez
Foto 1: Miguel Alamin

Les paraules


Voldria escriure per buidar tot el meu ser amb les paraules.
Voldria volar per poder escampar-les per l’espai.
Voldria nedar per tornar a recollir-les,
amb les mans, poc a poc, mentre caiguessin.
Tot el que és dins no pot sortir,
 és massa el que omple l’esperit;
 buidar-lo, per tornar-lo a omplir és el que vull,
 i omplir-lo, per donar-ho tot a qui ho sentís.

 Les paraules lluiten per sortir, vives,
 el silenci les ofega, però són tan fortes... 
Arrosseguen els pensaments i es llancen!
Són immenses, infinites...
Ningú mai no podrà aturar-les.
 És la llengua el que ens fa créixer.
 

Autor: Francisco Calabia
Foto: Emborg

El "mercat setmanal" dels pobles

El mercat setmanal durant tot l’any. Acostuma a ser el mateix dia de la setmana, i rarament es produeixen canvis pel que fa a la seva ubicació.

Gairebé de matinada, se’ls sent arribar amb el soroll de les estructures fèrries per al muntatge de les parades i les veus de la seva gent. Aquest comerç ambulant comença a viure fent gala de la seva idiosincràsia, tan característica. 

Per a la gent de la regió, anar al mercat representa la possibilitat de trobar-hi articles que habitualment no els poden comprar a les petites botigues al seu abast, i, per aquest motiu, esperen, ansiosos, la seva arribada. 

Durant els mesos d’estiu, el mercat adquireix un protagonisme molt gran. Pels estrangers, desprèn una mena d'atracció, per la qual se senten delicadament transportats mentre dura el seu recorregut per diferents carrers i places.

Personalment, m’agrada molt anar al mercat, sobretot a primera hora del matí, quan res no l’ha desfigurat; sentir la seva força, olorar la seva flaire, observar les paradetes, els pagesos, la gent…, aquesta gent per a la qual el mercat representa el que veritablement és, i el valora com a tal, el respecta, l’engrandeix amb el seu comportament...

A les hores punta, hi veus desfilar personatges de tot tipus: mainada amb cotxets, gent gran, persones disminuïdes —lligades obligatòriament a la seva cadira de rodes—, i fins i tot gossos, que resulten francament incòmodes i és increïble que el seus amos no els protegeixin d’aquest tràngol. 

Quan el nombre de visitants sobrepassa l’espai de què es disposa per poder gaudir dels artícles exposats, i el trànsit entre la seva gent es converteix en un estat aclaparador, és millor deixar passar l’estona, per tal d’aconseguir viure novament la seva veritable imatge, més autèntica, una mica més tard. 

Crec que els mercats aporten, als pobles, un encant especial, i que compten amb addictes seguidors arreu on s’instal·lin.

Autor: Mercè Fontanals

Viatge a Armenia


Fa quatre mesos que vaig anar a passar deu dies de vacances a Armènia, país amb molta història, tan política com religiosa.

 Fou tràgic el “genocidi Armeni”, un conjunt de matances i depor-tacions massives de la població armènia, efectuades per l’Imperi Otomà entre finals del segle XIX i l’any 1915. Originà la diàspora armènia.

 Com a paisatge destaco la muntanya de l´Ararat (5.516 m), pertanyia a Armènia, però ara és “turca”. El llibre del Gènesi iden-tifica aquesta muntanya com el lloc on es va posar l’Arca de Noè, després del diluvi universal.

El llac Sevan dóna molta vida al país. Situat a 1.900 m sobre el nivell del mar i amb una superfície de 1.400 quilòmetres quadrats, és un lloc d’àrees agrícoles, arbres fruiters i camps de cereals. Com a fauna es troba la truita de Sevan, la carpa daurada i també gran varietat d’ocells.

Va ser el primer país on es proclamà la religió cristiana oficial de l’Estat al segle III d.C. Ara són “cristians armenis”, no catòlics.

Es conserven restes de nom-broses esglésies i monestirs dels primers segles, construïts en llocs estratègics.

Em va sorprendre veure, pertot arreu del país, tubs de diferents mides que s’entrecreuen pels carrers, carreteres, muntanyes, camps, etc., que formen la xarxa de conducció del gas, no soterrada.

Els armenis estan orgullosos del seu idioma, té un alfabet de 38 signes propis. Va ser creat per traduir la Bíblia l’any 405 d.C. La direcció de l’escriptura va d’es-querra a dreta. La quitxalla l’es-tudia, des de ben petits.

El desplaçament per visitar el país és deficient; les carreteres són estretes i mal conservades, però els armenis treballen per millorar el país. La gent és ama-ble, i l’ambient és europeu.

És un viatge interessant!

Autora : Mercè Peiro
Foto1: By Santos
Foto2: Frank K

dimecres, 21 de març de 2012

Tindré aquest fill

Traducció i resum d’un relat escrit, en alemany, per una noia que va perdre la mare quan només tenia 5 anyets. Aquesta noia, Muriel, es va fer un matí, la prova d’embaràs, que donà positiu, i això li va fer reviure el seu passat:

 “…Tot començà al veure el resultat positiu de la prova d’embaràs d’aquest matí. No, en realitat, tot començà 25 anys abans. Muriel surt de la sala de bany, i, sense dir res a Frank, el seu company que està llegint el diari, abandona el pis. Necessita tornar a casa, al lloc on va viure de petita. No se sent capaç de dir, al Frank, que està esperant un bebè. No està segura de si vol tenir aquest fill: pensa que no podrà ser mai una mare. Sap com és de dur de créixer sense mare, ja que ella va tenir la desgràcia de perdre la seva quan era una nena de 5 anys. La mare, Mercedes, tenia 25 anys, estava bé de salut, però morí per una hemorràgia cerebral. Muriel es va quedar, sobtadament, sense mare. Una tragèdia, deia la gent: “Estem amb vosaltres”, afegien els amics. Tota la família estava consternada. Les ties i l’àvia materna, que vivien lluny, totes varen venir... Passats uns dies es va fer un gran silenci i, en aquest cas, el silenci comportava, també, l’oblit. Ningú no parlava de la Mercedes... com si no hagués existit! Durant molts anys, no es va mai més pronunciar aquest nom, sobretot en presència de l’àvia materna.

Un record molt clar i sempre ben present, en la memòria de Muriel, és el moment en què les seves ties, germanes de la mare, totes tres juntes, van intentar explicar-li que la Mercedes ja no tornaria mai més a casa, que estava en un lloc molt bonic, i que sempre estaria mirant-la i estimant-la. També li van dir que ara tindria, no una sola “mare”, sinó “tres”, elles tres. La nena es va quedar seriosa, i va preguntar: “I quina de les tres vindrà cada nit a fer-me el petó abans de dormir?”

Muriel intenta lluitar contra aquest oblit, però ja no recorda quasi res de la Mercedes, no recorda com eren els seus petons, o què se sent quan la mare et dona la mà. Tampoc no recorda el seu perfum, ni el seu riure, ni com era quan s’enfadava. A poc a poc, ja no li’n quedà ni un sol record. Els pocs que li’n queden estan com dins d’unes bombolles de sabó. Tot està com en sordina, tot està envoltat d’un silenci molt estrany, barrejat de colors grisos.

Dins d’una d’aquestes bombolles de sabó, hi ha la mare adornant el seu llit amb motius nadalencs; en una altra, hi ha la mare fent un petó al pare i ella, que també vol estar entre ells dos…. De vegades les bombolles dels records s’esfumen i Muriel es queda amb la sensació de no saber res de concret de la Mercedes.

En l’avió, de camí cap a casa, München-Wien, Muriel reflexiona sobre la seva vida, i ja no veu gaire clar per què va a casa, ja que fa molts anys que no hi viu. Recorda que, amb 13 o 14 anys, va intentar trobar senyals de la mare: va pujar a les golfes per buscar algun objecte d’ella. En un racó, va veure una enorme caixa de cartró, coberta de pols. A l’obrir-la, i veure el seu contingut, va sentir com un cop molt fort al pit.

Hi havia un munt de fotos, blocs, quaderns, cartes, collarets, polseres, tot coses de la mare, que algú havia posat de qualsevol manera en aquella caixa, després de la mort de la Mercedes. Al veure això, Muriel es preguntà: “Per què el pare no va parlar mai d’aquesta caixa?”

Recorda com s’ho va emportar tot a la seva habitació, per poder mirar-ho més tranquil·lament. Uns quants anys més tard, quan les seves ties van tornar a Viena, va poder parlar, amb elles, de la seva mare. Una, la tia Anita li va dir que la Mercedes, l’estimava molt, que sempre parlava de la seva filla, de tot el que aprenia cada dia, i que es passava hores jugant amb ella, deixant la feina de casa, perquè primer era la nena.

A l’escoltar la veu de l’hostessa de vol, dient que faltaven pocs minuts per ser a Viena, Muriel va adonar-se que ja havia tornat al present.

El trajecte de Viena a Korneu-burg, on va néixer Muriel, li va semblar molt curt, desprès del viatge en avió. Al baixar del tren, va entrar en un supermercat, on solia comprar quan vivia allí. Estava mirant els bombons quan va sentir un copet al braç i una veu que li deia: “No ets la filla de la Mercedes?” Muriel contesta: “Sí”. Era una senyora, ja gran, somrient que va dir:

“Vaig ser la seva mestra de secundària. Quan vas néixer va venir a veure’m amb tu. Era molt feliç i estava orgullosa de tenir-te; t’estimava molt. La seva mort va sorprendre a tot el poble”. En acomiadar-se va dir: “M’ha alegrat molt tornar-te a veure. Et desitjo molta sort.“ I s’en va anar.

Muriel va arribar cal seu avi matern, on ella havia viscut feliç, amb el pare i la mare, fins aquelldia tràgic de febrer. Després de saludar l’avi, aquest li va dir: “Tinc una cosa per donar-te, era de la Mercedes. Ho he trobar dins d’una caixa plena de llibres.”

Era una llibreta, on es podia llegir “Diari de la meva filla Muriel”, era la lletra de la Mercedes. Muriel no sabia si obrir-la ja o esperar que estigués sola a la seva habitació. “Gràcies, avi, vaig a dalt.”

Una vegada sola, en la petita cambra que havia estat sempre el seu lloc preferit, va obrir el quadern. Les primeres pàgines contenien clarament la lletra de la mare, que explicava el que havia fet, o el que li havia passat aquell dia. Però de sobte, ja no es podia llegir quasi res més.

Tot estava guixat amb llapis de colors i, en un costat, Mercedes havia anotat: “Això ho ha escrit la meva filla: és la primera vegada que té un llapis entre les mans. Sóc molt afortunada de tenir una nena. L’estimo.”

Muriel en va tenir prou, de moment. En els pocs fulls que va llegir, li semblava reconèixer a Mercedes. Ja seguiria la lectura més tard. Va sentir que ella també podria ser una bona mare, i ja no dubtava més: “Tindré aquest fill!” 

Autor: Delfina Tomás.
Imatge 1: Daquella manera
Imatge 4: Wha'ppen

De vacances a Mallorca


Hem estat una setmana a l'illa de Mallorca. Ja sabeu que el “Ministerio de Asuntos Sociales” organitza uns viatges per a la gent gran, dels quals ens beneficiem els jubilats, perquè tenim vacances a bon preu; també hi guanya el gremi d'hotelers. Els hotels que a l'estiu s'omplenen de gent, de turistes de tot arreu, cridats pel sol i per les aigües tèbies del Mediterrani, fora de temporada haurien de tancar per manca d'ocupació. Doncs bé, les persones grans omplim aquests hotels, avalats pel govern d'Espanya i podem gaudir de viatjar a diversos llocs de la península, o de les illes.

Nosaltres vam triar Mallorca. De fet, no vam triar ben bé, sinó que vam accedir a les sobres ja que la destinació que demanem, any rere any, no ens la concedeixen; nosaltres demanem un tipus de “Viajes Culturales”, uns viatges una mica diferents; però mai no tenim sort. Cada temporada rebem una carta del “Ministerio” que ens diu que som “Cobertura de plazas vacantes”, o sigui, que no, que no ens toca, que això va per sorteig, i ens quedem en llista d'espera per si hi ha algú que renuncia a les seves places, la qual cosa no succeeix mai.

Així que, una que sóc jo, que tinc molta paciència, navego per Internet, per la pàgina web de “Mundo Senior”, que és l'agència que gestiona aquests viatges, i vaig buscant el que sobra durant la temporada. Aquesta vegada, al trobar un viatge de 8 dies a Mallorca, en un hotel a S'Arenal, m'hi vaig apuntar ràpidament. Ja que no podem fer “Cultura”, doncs bé, aprofitem l'ocasió i fem uns dies d'esbarjo.

Mallorca és una illa que coneixem sobradament, pam a pam. El meu pare va néixer a Felanitx, una ciutat de l'interior de l'illa que té un port a pocs quilòmetres de distància, Porto Colom, on encara tenim família, motiu pel qual hem viatjat moltes vegades cap allà. Fins hi tot hivam anar en viatge de nuvis. Vam tenir la sort que ens van deixar una casa al port, i vam passar uns dies molt bonics. Després hi hem tornat sovint, com ja he dit abans.   Aquesta setmana ha sigut de descans; hem passejat, hem llegit, hem canviat la nostra rutina diaria per una altra.   La cosa que més ens ha interessat, i que és digna d'explicar, ha sigut la visita a la catedral de Palma, per conèixer l'obra de Miquel Barceló a la capella del Santíssim d'aquesta catedral. Encara que ja l'havíem vist per televisió, aquesta obra s'ha de veure “in situ”. A mi em va agradar, és especial. El que no es pot negar és la seva originalitat. Realment és única.   A banda d'això, veure el color de les aigües de les caletes de Mallorca és omplir-se la vista d'unes tonalitats de verds i blaus com no es troben en cap obra d'art.

Autora: Anna Maria Pinillos
Imatge 1 Luis Hernandez
Imatge 2 Cris Andina

Estètica i alimentació

Quan Peter Paul Rubens va pintar "Les Tres Gràcies", segurament no era conscient de com seria de famosa i anomenada la seva obra, per comparar el prototipus de cos bell d’aleshores, amb el que preval ara.

Flacciditat, excessos adiposos i cel·lulitis són els principals enemics de moltes dones que avui en dia observen amb desesperació el seu cos davant del mirall, i veuen que no s'ajusta als cànons de bellesa que s'imposen en els temps que corren. 

Ara que s'acosta el bon temps, aquestes preocupacions tornen a generar intranquil.litat en moltes dones, i algunes decideixen agafar la paella pel mànec i aventurar-se a seguir algun tractament. 

La medicina estètica guanya protagonisme en aquests casos, però hauríem de saber acceptar que no és la panacea, i que tampoc no produeix miracles. 

 La cel·lulitis és el màxim exponent d'aquest fet, ja que és un problema per al qual encara no s'ha trobat una solució definitiva. L'altre maldecap, des d'un punt de vista estètic, és el greix localitzat (les acumulacions de cèl·lules grasses en llocs puntuals, que es mostren resistents, tant a les dietes com a l'ac-tivitat física). Jo voldria fer una crida a l'ús de bons hàbits i al sentit comú, sempre que la genètica no ens jugui una mala passada.

Tinguem sempre present en què consisteix una bona alimentació. Destinem, doncs, el temps ne-cessari a cada un dels àpats del dia, i donem a l'esmorzar el protagonisme que es mereix, i fem arribar, als nostres nens, homes i dones del futur, totes aquestes consideracions, amb la certesa que redundaran en benestar i absència de preocupacions alimentàries.


Autora: Mercè Fontanals
Foto 1: Montuno
Foto 2: seiho

dimarts, 20 de març de 2012

Editorial


L’estiu acaba de començar, i Sant Joan ens dóna el seu comiat pel que fa a aquest any escolar…

Hem tingut un curs ple d’ensurts i poques alegries: enduriment de la crisi, creixement de l’atur, tsunami al Japó, menyspreu del Tribunal Constitucional contra Catalunya, un no-sabem-què a Ascó… Però el trasllat al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona ha obert una finestra de llum a les nostres aules, des d’on deduïm una Catalunya millor --la del Noucentisme--, millor que la que tenim ara, encongida i poruga. Esperem, doncs, que aquesta Catalunya noucentista ens il·lumini i condueixi cap a una situació més equilibrada, i justa, en què els menys beneficiats no siguin, com ara, els responsables de combatre una altra crisi. 

Però, d’altra banda, l’any que ara tanquem ens ha regalat alguna cosa bona: celebrem, per exemple, que, des de la mudança del nostre CFA, és molt positiu el que s’ha produït a l’aula d’informàtica de Competic 1 i Competic 2, quant a l’ús de nous llenguatges per a la versió digital d’aquesta revista. Vam poder fer-ne un primer tast en la celebració de Sant Jordi, i sabem que es tracta d’un treball ben resolt, si tenim en compte la qualitat del recitat dels textos, i la correctíssima aplicació dels fragments musicals que els acompanyen.

I també, molt positivament, fem palès que, dins el currículum del nostre CFA, els nostres alumnes d’Accés a la Universitat han aprovat l’examen que els acredita per entrar a la catedral del saber… i que, igualment, els alumnes del Cicle Formatiu de Grau Mitjà també han reeixit. I ho celebrem, és clar, i ens desitgem, tot seguit, les merescudes vacances que, per anar bé, haurien de ser ben bones. 


Foto: Visualpanic

Un sofregit per a la crisi

El bacallà és, avui dia, un luxe, però va ser tot el contrari durant molt temps: no solament un voluntariós ingredient del sever menú de Setmana Santa, sinó un recurs de taules humils, un peix útil, però sense “glamour”. Més humil era l'arengada, la proteïna més a l'abast d'aquell país pobre que vaig conèixer essent infant. Un país de sopes de pa i sang fregida, que reservaba el pollastre per a les grans festes. Un país de truita de farina: perquè l'ou condís, se li afegia aigua, un grapat de farina i sal; batut el líquid resultant, se’l posava a la paella i si li donaven unes quantes voltes (nou, deia la meva àvia Remei). I la truita quedava cruixent per fora i gomosa per dins: dos o tres ous podien alegrar les set boques de la nostra taula.

Les comares competien amb els bunyols (brunyols, diem a l'Empordà), que menjàvem sola-ment per Setmana Santa. Quan la meva àvia Remei, de la Bisbal, els amassava, tota la casa feia olor de llevat. Deixava la massa en repòs en un gibrell --que cobria amb un drap de cotó--, i els fregia l'endemà al matí. L'olor del fregit era acre i dolç, un veritable oxímoron: desagradable i apetitós a la vegada. Els bunyols de l'àvia Remei eren lleugers i elegants, però unamica insípids. Els de l'àvia Maria, de Girona, d'altra banda, eren toscos i grossets, però deli-ciosos: tenien gust d'anís i coriandre. Amb els bunyols, vam aprendre les primeres nocions de diplomàcia: no podíem festejar el gust dels de Girona sense descriure la textura dels de la Bisbal, i viceversa.

Però no sé si té massa sentit parlar-los de menjars típics d'una “setmana” que ja s'acaba. No sé si ahir es van cruspir el xai pasqual de rigor (també la carn de xai declina: la por al colesterol s'ha imposat a l’encant del seu sabor), però avui, dilluns de Pasqua, en plena crisi econòmica, voldria proposar un arròs de la meva àvia Remei, tan saborós com auster, ja que per preparar-lo, n’hi ha prou amb uns talls de sèpia i costella de porc. Josep Pla explica que l'arròs depèn estrictament del sofregit. Elaborat amb força ceba (i po-quíssima tomata), el sofregit ha de convertir-se en una confitura melosa i obscura, quasi negra. Perquè la ceba es transformi en confitura, fa falta un ingredient que ara escasseja: paciència, assossegament (una destil·lació del caràcter que s'aconsegueix després de dedicar, com feien les nostres àvies, gran part del propi temps a algú que no sigui un mateix).

La meva àvia feia servir una marmita de ferro, negra de tant fer-la servir. Mentre tallava la ceba, m'explicava anècdotes del seu temps. L'àcid de la ceba, que fa plorar els ulls, contribuïa a dissimular la tristesa. Un parell de llàgrimes rodaven per les seves galtes cansades, de color de ciri, mentre evocava l'avi, que va morir tan jove, o algun episodi de la guerra.

 L'àvia tenia els cabells blancs i els ulls negres, que unes fosques ulleres accentuaven.

Els seus relats no eren de color de rosa. Eren les històries d’uns me-nestrals que es van passar la vida treballant, mentre la mort i l'infortuni destruïen amb una constància sense pietat els pocs instants de confort. Poc després de casar-se, els avis van comprar una caseta, en la qual van instal·lar una adrogueria, que pensaven pagar de mica en mica. Disposaven d'un petit as a la màniga: uns petits estalvis que l'avi havia invertit en la fàbrica surera on treballava.

L'home va morir pocs anys després de casar-se. I a l’intentar, l'àvia, re-tirar els estalvis del difunt marit, va resultar que l'amo de la fàbrica s'havia arruïnat. Carregada de deutes, vídua i amb una filla, va aconseguir obrir-se camí amb un coratge exemplar, treballant nit i dia, estalviant cada cèntim, pres-cindint de tot plaer, prohibint-se la fatiga, vivint amb austeritat màxima, progressant pas a pas, però amb constància, fins que, quan el futur semblava somriure, la guerra va portar noves penalitats, més privacions, altres perills, i escorcolls i abusos del comitè per la seva fama de beata, i rosaris passats en el soterrani durant els bombardejos,quan van entrar els franquistes, altra vegada el mateix: des-trosses i furts de la soldadesca. El combat de la meva àvia no va ser excepcional.

Totes les dones que van suportar la guerra contaven històries semblants. Eren heroïnes, però no tenien consciència de ser-ho. La lluita quotidiana donava sentit a la seva existència. No esperaven altre premi que poder seguir lluitant. La crisi que avui ens espanta i colpeja és quasi una comèdia, a la llum de la fam, el malestar i les penalitats que va sofrir la generació que ens va llegar la truita de farina i l'esplèndid arròs amb quatre talls de sèpia.

Tota la força d'aquella generació rau en el sofregit. Primer: no fer llàstima, mantenir el pudor i la dignitat. I és que, en efecte, al trossejar la ceba, un mateix aconsegueix dissimular l'impacte real de les dificultats amb una excusa irònica: les llàgrimes són degudes a l’àcid tubèrcul. Segon: esperar la baixada de la crisi amb calma i aplicació, acompanyant amb l'espàtula la lenta cocció de la ceba, fins i tot quan l'esforç sembla inútil. Per descomptat, no oblidar el brou. Per a la seva preparació, n’hi ha prou amb fer bullir amb aigua abundant uns peixos, pocs, sense nom. Sense el brou del coratge i el cor fort, l'arròs, com la vida, fins i tot quan es disposa del millor marisc, no té gust, i s'acaba interioritzant que sempre surt malament.

Autor: Gerard Lopez
Traducció de la versió castellana de l’article d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia. 
Foto 1: JC i Nuria
Foto 2: avilas.es
Foto 3: bmann´s


Tornar

A vegades, escriure sobre els sentiments és una feina una mica feixuga; les paraules no surten amb la fluïdesa necessària, ni saps com començar ni com dir-ho, però saps, amb certesa, que vols explicar un fet simple, senzill, que ha deixat una empremta dins nostre. El cel blau, sense cap núvol, i el sol, radiant, marcaven que ja érem al pic de l´estiu. Feia molta calor.

Aquell dia fèiem una visita que, per al meu pare, era important; després de setanta anys, tornava a Belchite. Belchite (Saragossa) és actual-ment un munt de ruïnes fantasmagòriques, rodejat d’un paisatge agrest i erm, on sembla que el present i el passat es barregin, i l’angoixa oprimeixi el visitant.

 

Durant la Guerra Civil Espanyola, va ser bombardejat una vegada i una altra, fins que va ser destruït totalment. Els supervivents republicans van ser obligats, durant molts anys (ja finalitzada la guerra) a viure sota aquelles runes on s’amun-tegaven els morts, i els records… Aquests supervivents, encara estan traumatitzats.

El Belchite d’ara va ser reconstruït, a 2 km del seu antic assentament, però només hi podien viure les persones addictes al nou règim. El pare tenia una entrevista amb un historiador, que recollia informació per publicar un llibre.

Li va explicar com havia fugit una nit, amagant-se i arrossegant-se, fins que no va haver arribat a un altre poble, que es diu Lécera. La mare i jo l’escoltàvem sense dir res.

No podíem parlar; les paraules semblaven fora de lloc. Quan va ser l’hora de dinar, vam anar a un restaurant de Lécera, on, sobtadament, el pare va dir: --Quan tenia 20 anys, en aquest mateix lloc, menjava matolls del camp… i ara, que en tinc 91, hi prenc gelat, cafè i copa. I afegí: --Que n’és, de “punyetera“, la vida! Aquesta història és personal, però també és una mica la història de tots. Actualment, Belchite és patrimoni universal per la UNESCO.

Autora: Josefa López.
Foto: Photohykans

La nit de Sant Joan


La nit de Sant Joan és una nit màgica que enllaça amb antigues tradicions, que celebren tots el municipis gironins.
Els protagonistes són el foc i la música, que conflueixen en les revetlles populars que tenen lloc als carrers de pobles i ciutats. Al voltant d’una foguera encesa, és tradició degustar la tradicional coca de Sant Joan --un pastís elaborat amb crema i fruites confitades-- i ballar fins la matinada, tot tirant coets i petards.
Aquesta celebració d’origen pagà, amb què tot Europa commemorava el solstici d’estiu, a Catalunya ha arribat als nostres dies convertida en festa nacional.
En qualsevol dels pobles o ciutats de les comarques gironines, pots viure la nit de Sant Joan, des de la Costa Brava al Pirineu. Però, si ets a prop de Girona, pots sumar-te a la festa de l’arribada de la Flama del Canigó.
Des de l’any 1955, la Flama del Canigó uneix, mitjançant el foc, tots els Països Catalans, que encenen les fogueres de Sant Joan a partir d’una mateixa flama: la que crema al cim de la muntanya del Canigó.
Allà dalt, la recullen els portadors de totes les comarques, que s’estenen com una xarxa per fer arribar la flama a tot arreu amb un missatge comú que es llegeix en cada encesa.
Si el 23 de juny et trobes en terres de Girona, i vols viure una revetlla autènticament tradicional --que els gironins celebren amb les portes obertes a tothom que hi vulgui participar--, pots passejar pels carrers de qualsevol municipi i seguir la música o el soroll dels petards. Segur que trobaràs una festa popular on t’acolliran amb els braços oberts!
 
Editor escrit: Mercè Fontanals
Editor Foto: Pere Soler 

Fukushima

Un terratrèmol i, posteriorment, un tsunami van arrasar la regió nord del Japó (Costa del Pacífic), el dia 11/03/11, i van deixar, com a resultat, mort i desolació. En dies posteriors, les rèpliques del terratrèmol s'anaven succeïnt a menor escala.

A causa del tall de submi-nistrament elèctric, la central nuclear de Fukushima, que es troba en aquesta zona, va tenir greus problemes en la refri-geració dels seus reactors, que, malgrat els esforços dels tècnics per refredar-los, no van poder evitar que els nuclis es fon-guessin i que s'escampés, sense control, la massa radioactiva.

La indústria nuclear tracta de minimitzar els riscos. La in-formació que es rep és molt fragmentada, i volen evitar la comparació amb l'accident nuclear de Txernòbil, l'any 1986.

No ho diuen, però Europa s'ha obert al diàleg. La Xina exigeix informació, ja que té vint-i-vuit reactors en construcció; Ale-manya es planteja clausurar les centrals en deu anys, i França es pregunta quanta vida útil tenen les centrals franceses.

Fukushima va ser inaugurada l'any 1971, i, recentment, en va ser prorrogada l’ activitat.

La població de la zona, després de l'accident, va estar exposada a uns nivells de radioactivitat molt elevats. Els mitjans de comunicació informaven que les dosis eren mil vegades superiors a les permeses, tot i saber que d'innòcues no n'hi ha.

Els efectes de la radiació pro-longada en la població es coneixeran a llarg termini, amb un notable augment d'alteracions hormonals i malalties de càncer.

Es dóna la trista paradoxa, segons els economistes, que les conseqüències econòmiques, a la regió afectada, representen solament el 4% del PIB japonès.

¿Com es pot mesurar el preu amb què l'energia nuclear ens farà pagar el mal que ella projecta incessantment sobre els éssers vius?

Autora: Carmen Navarro
Foto:  Abode of Chaos

Victòria del bon futbol

MARÇ 2011

El barcelonisme està d'enhorabona. Han passat uns mesos d'ençà d’aquell 5-0 Barça-Madrid que ens va fer tan feliços; i el Barça ens segueix donant alegries.

Després de tants “derbies” seguits, i tantes polèmiques des-agradables, i poc esportives, que s'han creat per part del

“Senyor Mourinho”, el Barça, per mèrits propis, es classifica per a la final de la Champions, a Wembley. Per molt que els “merengues” es queixin i vulguin carregar les culpes a l'àrbrite, el Barça va ser el millor, i va jugar fent una autèntica exhibició futbolística. El més trist d'aquesta història és que s'ha parlat poc de futbol, i molt de les polèmiques decla-racions de Mourinho, i del seu “¿POR QUÉ? ¿POR QUÉ?” Dons bé, jo li responc: “Porque sois unos guarros jugando, porque no sabéis perder, porque os quejáis de todo. O, simplemente, perque os lo merecéis”

 28 DE MAIG

Ja som campions!

A Wembley, el Barça s'ha proclamat campió d'Europa, amb un partit espectacular, al llarg del qual va estar magistral i molt superior al Manchester.

Ho haurà entès, ara, Mourinho?

Visca el Barça i visca Catalunya!

Autora: Mari Carmen Gilabert
Foto 1: Tamahaji
Foto 2: Shin--k

Els politícs

Fa dies que sentim dir a les forces polítiques de l’estat les maravelles dels seus programes electorals. Com a ciutadà, avui tinc molts dubtes i em pregunto per què no ens expliquen amb claredat com pensen fer-ho.

Tots diuen que faran això, allò; altres diuen donarem mes d’allò, no traurem això, pero no aclareixen quina es la seva manera de pensar i com ho pensen aconseguir.

Els ciutadans estem un pèl cansats d’escoltar mentides, ja que quan els polítics seuen a la butaca que volien aconseguir, tot allò que han promès no es compleix, i demanen excuses passant-se la pilota els uns als altres. 

Crec que tanta hipocresia ha portat una certa desconfiança al votant decebut.

Espero que tots els polítics facin una reflexió i d’una vegada canviïn les formes fins ara emprades.

Autor: Pere Ferre
Foto: Font del Vi

EDITORIAL

Nadal s’acosta i ens apressem a fer els deures: revista escolar, valoració dels aprenentatges, festa de clausura del primer trimestre –amb el lliurament ja tradicional de la nostra revista-, i la necessària reflexió sobre la desconcertant situació econòmica, que colpeix sense compassió tots els àmbits de la nostra vida social, com també, és clar, el funcionament del nostre centre... Adonem-nos que aquesta serà la primera vegada que ens veiem obligats a demanar col·laboració econòmica als qui llegireu aquests textos amb què donem gruix a la nostra publicació: textos que, com mai no s’havia produït, conviden a reflexionar sobre la composició tan desestructurada del nostre món de cada dia.

 Però acabem el primer trimestre amb un bon propòsit: sabent que, de passada, res no ha d’aclaparar-nos a l’hora de projectar la nostra il·lusió en el fet d’aprendre,ni de ser més àgils en l’exercici d’expressar-nos àgilment en la nostra llengua, motiu pel qual ens agradaria que es recomponguessin les edicions dels premis Rafael Farré, segrestades, des de fa 4 anys, per l’”administració”. Demanarem als Reis, doncs, que es recordin dels qui tenim ganes de créixer en l’ensenyament continuat de les escoles com la nostra, i amb estímuls i engrescaments com ho han estat, per exemple, les edicions del susdit premi. 


Foto : Gertrud K.

dissabte, 17 de març de 2012

La companyia

Hi ha moltes maneres de compartir la solitud perquè no es converteixi en una càrrega de "estar sol" a passar a la tranquil · litat de "viure tot sol".
Ja amb molt pocs anys les hores que no em deixaven baixar al carrer em feien feliços fent batalles amb els botons blancs i negres del cosidor de la meva mare.
Després els botons es van convertir en xapes on els llargs passadissos de les cases antigues es convertien en pistes ciclistes.
Ja de jove l'ampli menjador passar a ser el camp de futbol per als cromos amb el fons de la música de Cola-cao "Jo sóc aquell negrito de l'Àfrica oriental ..."
Passen els anys i les funcions que et va implantant la societat de treball, família, fills ocupen la 24 hores del dia, de vegades més, si saps dedicar en cos i ànima a elles i no les converteixes en representar papers.
Ja t'has fet gran, que no vell, i les hores del dia tornen amuntegar per plantejar-te la pregunta I ara que faig?
La més senzilla és la apoltronarte davant la caixa tonta, identificar-te amb la Pantoja de torn, el teu equip favorit o en el millor dels casos pendonear pels carrers de la teva ciutat.
Jo he preferit pujar al carro de les noves tecnologies i la caixa tonta s'ha convertit en la pantalla on intent "tot sol" no convertir-me en un analfabet digital.
El meu pendoneo, doncs cal evitar en excés les quatre parets, es dirigeix ​​a les cultura que s'implanta en els centres de formació i als Museus de la ciutat.
També tinc el meu equip de futbol, no sóc del Barça ni periquito, sóc del Logroñés on vaig viure la meva infancia amb els botons i els cromos.

divendres, 9 de març de 2012

Sant Jordi, filam, filam !

Demà farà tot just un any que em va passar… Encara duito si va ser realitat, o tan sols un somni… Vejam si, escoltant-ho, m’ajudeu a lligar caps: potestats i a les milícies angèliques, i no sé si en Miquel hi estaria d’acord... Allà dalt, diuen que tots els mals que patiu.., us els mereixeu... I, si mai teniu problemes amb algun drac, invoqueu el meu nom, i vindré tot d’una a alliberar-vos-en.

 En aquests afers, hi tinc la mà trencada, sigui a Catalunya, a Grècia, a Anglaterra, a Rússia… Llavors, Sant Jordi es va aixecar, i, cosa estranya, un autobús es va aturar en aquella parada anul·lada. I, ja a dins seu, amb llança i tot, em va dir: “Déu vos guardi, senyora!” I, tot seguit, un mosso d’esquadra se m’acosta: - Que li passa res, senyora? Fa temps que la veig aquí adormida... Li estiraran la cartera! Ara no sé si tot allò era un somni…, o ho vaig viure. El rellotge marcava les quatre. Jo m’havia quedat adormida (…segons el que opina la gent). El que us puc assegurar és que en una altra situació semblant, sabré molt bé el que cal fer: Sant Jordi, firam!, firam! Era el dia de Sant Jordi; jo em disposava a surtir al carrer per prendre el pols a la ciutat; el pols, la temperatura… i la pressió, si calia… Em vaig capbussar del tot on convergéis la gent en dies de festa. Sí..., a la plaça de Catalunya, a les Rambles, al Portal de l’Àngel… Tot anava a vessar… 
 La gent so’hi abocava -és un dia tan emblemàtic per a la nostra terra- amb roses, o llibres, segons el destinatari… Em vaig asseure en una parada d’autobús (anul·lada, evidentment…). Des d’allí veia tota aquella munió i aquell brunzir de la gent. No sé el temps que hi vaig ser. El rellotge giratori del BBVA marcava les tres. Va ser llavors que el vaig veure. Era ell! Estava assegut al meu costat!, amb la seva.


Autora: Rosa Plans
Imatge 1: If¿ Xavier GP
Imatge 2: wili hybrid

                                                                                                


Seguidors