dilluns, 26 de març de 2012

La nit de Sant Joan

La festa de Sant Joan pot ser definida amb molts adjectius: màgica, única... I així anem afegint-hi adjectius per tal de donar color a una festa que per motius ben diversos vivim i mantenim viva.

La seva virtut més gran és la seva espontaneïtat, perquè mal-grat les constants que manté, canvia i s’enriqueix en cada una de les seves reedicions.
A finals de l’any escolar, a vigília de les vacances d’estiu, la calor ajuda a sortir de casa, i el fet de poder jugar amb foc, i tot plegat, afavoreix que tots ens tornem una mica infants. La nit de Sant Joan és, del tot, una celebració profana. Fins i tot l’Església Catòlica va deixar de considerar la diada de Sant Joan festa de precepte… 


Tota la màgia d’aquesta nit rau en la revetlla i la gran festa comunitària: grans i petits a l’en-torn del foc, cremant pirotècnia, menjant, bevent i ballant. La revetlla és el començament d’allò que ha d’esdevenir màgic en un moment de la nit. Quan la foguera no flamegi, els de cor jove, buscaran allò que han entrevist o desitjat durant el ball. 

El ball és un element im-prescindible en tota festivitat. A qualsevol festa d’aparellament el ball pren gairebé totes les formes que pot prendre: comunicació, record, somni...Les peces que s’han ballat a les revetlles de Sant Joan han estat sempre les que estaven de moda en aquell moment. Qui no recorda els anys seixanta amb els “guateques” que feia la gent jove, que prenien un caire de festa particular en les arram-bades furtives i els primers petons. 

L’àpat col·lectiu és un dels elements essencials de tota celebració, i, en una diada com aquesta, a l’aire lliure i al voltant d’una foguera, encara més. El foc és el mitjà de transformació culinària de l’aliment, i l’àpat comunitari prop de la foguera amplia la relació existent entre el foc i la cuina. La gastronomia de la nit de Sant Joan és d’allò més variada. Aquesta nit també es consu-meixen coques diferents segons l’indret, sense oblidar els refres-cos, el cava i els gelats. 

La utilització dels petards és la projecció sofisticada del costum de jugar amb foc en una nit en què el foc és l’element de paral·lelisme amb el Sol. 

Cada any, la nit del 22 de juny, un grup de gent puja al cim del Canigó, encén un foc i el vetlla tota la nit. A l’alba, comença el camí de descens per portar la flama del cim del Canigó fins al Castellet de Perpinyà.  D’allí en cotxes, la flama amb la qual s’encendran moltes fogueres, es reparteix per totes les terres de parla catalana, fins i tot les més allunyades.

La festa de Sant Joan és viva i, per tant, variable. Cada any s’hi poden afegir coses noves i cada any n’hi descobrim de velles que no coneixíem. L’essència de la festa comporta mutació, i la diada existirà encara que canviï de forma, perquè per damunt de tot, el solstici d’estiu és fertilitat.

Autor: Joan Giménez
Foto 1: Miguel Alamin

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors