dilluns, 27 de juny de 2011

dijous, 26 de maig de 2011

Editorial

En el vintè aniversari de la mort de l’escriptora Maria-Aurèlia Capmany, ens adonem que no se sent dir amb prou feines res del seu llegat immaterial, ni de la seva gestió com a responsable d’un grapat de bones accions empreses per l’Ajuntament de Barcelona en matèria de cultura. Però la seva tasca didàctica a l’escola Isabel de Villena ens acosta a la seva persona, i, a més d’expressar-li agraïment pel gruix del seu treball literari, volem reconèixer-la com a referent valent en la defensa de l’ensenyança a Catalunya al llarg dels pitjors anys de la dictadura de Franco. Per tot això, el nostre CFA -que organitzarà les classes de Català Llindar del 3r trimestre amb textos de la seva obra literària- se suma a totes les iniciatives urbanes que Barcelona pugui projectar quant a la seva vàlua en aquest aniversari de la seva mort i en reconeixement de la valentia amb què sempre va defensar la catalanitat de la seva ciutat i de tots els països de parla catalana.

D’altra banda, i molt contents de poder-ho dir, celebrem que els alumnes d’Informàtica que componen els grups de Competic 1 i Competic 2 aportin un llenguatge nou per a l’edició digital d’aquesta revista escolar, que, ja en aquesta primera experiència, han sabut resoldre molt bé a través de les imatges, els textos i el so que tots ells, amb el suport necessari del seu professor, han triat.

Passat i present del meu barri, el Raval

Jo mai no m’he atrevit a escriure res, perquè mai no he tingut ocasiò de fer-ho, Però ara, al conèixer la revista escolar, m’ha semblat un bon moment per intentar-ho. La veritat és que he d’expressar moltes coses. Vaig neixér al Raval, un dels barris mès antics i més canviants de Barcelona, barri de molta immigraciò d’ arreu d’Espanya. La majoria d’ aquestes persones van venir cap a l’any 1936, perquè Barcelona va ser l’ última ciutat on van entrar els nacionals. És el cas dels meus avis, provinents de la Ribera de Navarra. Es van instal·lar en el barí Xinès, on la majoria d’homes eren estibadors al port, i part de la gent era immigrant i pobra. Vivien allí per la proximitat al port, i per motius econòmics, evidentment! Molts, però, per motius politics, i altres, atrets per la gran Barcelona. De fet, tots ho van tenir difícil. Jo, quan tenia 10 anys, la meva mare em menava a comprar el pa al carrer “Conde del Asalto”, ara “Nou de la Rambla”; mai no havia tingut por d’anar-hi, ans al contrari, m’agradava: la Lolita i en Jordi em donaven la torna del pa, i quelcom per picar pel camí. Tampoc no vaig tenir mai por d’anar a escola sola al Collaso i Gil. Havíem de creuar cada dia el carrer de les “Tàpies”... Els nostres pares ja ens havien explicat el que hi havia en aquest carrer...

Als 14 anys, no vaig voler estudiar més, perquè somiava ser perruquera, i assistenta d’aviació, i secretària..., però, sobretot, perruquera. I el meu primer lloc de treball va ser en un negoci emblemàtic de la nostra ciutat, a les Rambles, al carrer de la Petxina. Em feia una il·lusió immensa començar. No vaig fer ni vacances! Va acabar les classes al juny, i al juliol vaig començar a treballar d’aprenenta. Els meus pares van dir que la feina em quedava lluny, però jo vaig respondre que només eren dues parades de metro... Tant era així, que, de vegades, tornava a casa caminant, perquè m’ encantava passejar per les Rambles.

Mai no vaig tenir por, ho repeteixo: ni pels uns, ni pels altres..., i algunes prostitutes m’eren amigues. Tots aquets episodis de la meva vida em fan arribar a la conclusió que ara, que ja no visç allí, i tinç 53 anys, tinç més por d’anar a passejar per les Rambles, i d’ agafar el metro, que quan tenia 14 anys. I ara m’angoixaria pensar que les meves filles viuen en el que va ser el meu barri, perquè ara, al Raval, no sabem qui és qui, ni hi coneixem tampoc ningú. En definitiva, al Raval, res no és el que era... Aquests senyors que nosaltres lliurement hem elegit per al govern de la nostra ciutat, l’ estan deixant llanguir i degradar-se, i aquest barri s’ha convertit en un ghetto de delinqüència, una pluralitat mal entesa, d’ un incivisme preocupant. Jo no sé si això és “políticament correcte”, però tots aquests senyors que creien en aquesta Barcelona moderna i europea, haurien de pernoctar-hi, amb els seus familiars, i s’adonarien del “caliu” del “raval” en tot el seu actual esplendor. No estinc en contra de la immigració actual –sóc néta d’immigrants-, però voldria que aquesta immigració d’ara fos transparent i neta, i tingués els mateixos drets i obligacions que nosaltres.



Autora: Mª Ángels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Foto 1: Franck Minez
Foto 2: Lita Bosch

dimarts, 24 de maig de 2011

Viatge al transport públic

Als matins, abans d'arribar a les màquines expenedores de tiquets, recorro un passadís ample i lluminós; darrere, deixo alguna paperera, senyalitzacions, i algunes prohibicions.

Accedeixo a l'interior del recinte després de validar la targeta del viatge. A la dreta, hi ha un quiosc de begudes i dolços; a l'esquerra, cinc panells amb publicitat, els personatges dels quals et somriuen sempre.

Dues direccions ben senyalitzades, escales mecàniques -separades per una barana- permeten, als viatgers, accedir a les andanes. I veig les pantalles de televisió que ininterrompudament emeten imatges, panells indicadors del temps d'espera dels trens, bancs de pedra que, a mida que va arribant la gent a l'andana, són ocupats pels viatgers..., i als vagons, passatgers muts: alguns amb els diaris gratuïts plens de titulars, altres amb un llibre i, molts, amb els auriculars, van escoltant música i parlant per telèfon.



Quan el tren arriba a l'estació, algunes persones, amb pressa, baixen dels vagons, o hi pugen en el mateix moment en què un xiulet ens avisa del tancament de les portes.

A la sortida del recinte, deixo enrere les prohibicions, les màquines de venda de tiquets, els panells publicitaris amb gent somrient, i una paperera.

Pujo escales per sortir al carrer, on em reben els semàfors vermells, i les voreres sense gent.





Autora: Carmen Navarro
Foto: Moriza

Tobi, el nostre gos

Va néixer a la primavera del 2000, ara aviat farà onze anys. El vàrem trobar perdut en el revolt d’una carretera de Cantàbria. Anava coix i estava famèlic. Més tard vam saber que havia nascut entre sis gossos més, i, com que era molt maco, de seguida va trobar amos, però se’l van endur per deixar-lo poc després. Aleshores, ja ni la mare ni els germans el reconeixien, i vagava per la carretera amb el perill de tornar a ser colpejat…

Ara ja comença a ser vellet; quasi diria que tenim la mateixa edat ; però, durant tots aquests anys, ens ha estat un amic fidel. Des de petit, sap el que cal o no cal fer ; només li cal parlar. Ens vigila la casa, que està situada al mig del bosc, i reconeix el motor del cotxe a més de dos quilòmetres.

Quan vénen els néts, que són petits i entremaliats, els aguanta tot tipus de malifetes amb una paciència infinita. El tenim sempre vigilant darrere nostre, perquè, de vegades,hem perdut el seny i ens enfilem per les escales com si tinguessim vint anys. Quan perdem l ‘equilibri, es desespera per ajudar-nos. Com nosaltres, ara a l’hivern, busca l’escalfor del solet i arrossega la catifa per prendre el sol a prop nostre.

Fa anys, el va picar el mosquit portador de la leishmaniosi, i vàrem haver de punxar-lo més d’ un centenar de vegades. Era curiós de veure com venia dòcilment a rebre la injecció que en un principi rebutjava. Per sort, es va guarir, i ara només li cal pendre un comprimit.

Desitjo que visqui molts anys, i que no el trobem mai a faltar …,aquesta bestiola que, sense parlar, ens fa companyia.

Autora: Manuela Gibert
Fotos: Manuela Gibert

"La wikirevolució del gessamí"

Sota aquest títol, en Miquel Castells escrivia un article a La Vanguardia del 29 de gener, sobre la primera revolució als països islàmics,el resum del qual fóra, més o menys, que la comunicació del futur ja s’ utilitza en les revolucions del present.

Tot va començar amb un fet dramàtic, que va desencadenar tota la indignació continguda, i en tres setmanes va ser possible enderrocar el dictador Ben Alí, que ja feia vint-i-cinc anys que dirigia Tunísia.

En tot l’entrellat de manifestacions i informacions, van tindre una part important els mitjans de comunicació que, amb eficàcia, varen desmuntar tot el batibull de la censura i la repressió.

Al Yazira i la BBC anglesa varen crear un sistema interactiu, amb la informació rebuda,via internet,per part dels ciutadans, i van fer una barreja interactiva de TV, internet, ràdio i telefonia mòbil. Evidentment, l’origen de la revolta no va ser la comunicació, però si l’encenall que va fer esclatar la flama en una societat abatuda per l’atur -més del 40%-, la misèria, la manca de llibertats, etc.


Veure per televisiò com la gent, després de divuit dies de manifestacions pacífiques, s’ alçaven amb la victòria,va ser una joia. Hi eren tots, majoritàriament el jovent; hi havia també totes les creences: islamistes, cristians…, i també l’exèrcit, que, després de 72 morts, es va negar a disparar contra el poble.

Desitgem, de tot cor, que aquests pobles que estan lluitant ara per la democràcia, la pau i la llibertat, triïn governants capaços de donar-los tot el que es mereixen.



Autora: Manuela Gibert
Foto: Antoine Walter

diumenge, 22 de maig de 2011

Els monestirs

Habitualment m´agrada molt, tant en vacances d´estiu com de Setmana Santa, visitar monestirs, ja que tenen un conjunt de valors que estimo molt: art, història, tranquil-litat, cuina casolana, economia (sobre 30 ó 40 euros per persona i dia), i, a més, tens la possibitat de conèixer tots els poblets de l´entorn , on sempre es troba quelcom d´interès: una esglèsia, una ermita, un palau, una obra d´art ,i, també, tens l`ocasió d´endinsar-te en la vida i costums de la comarca.

La setmana passada ens vam dirigir cap a Navarra, a un petit poble situat a 11km de Tarazona, que és fronterer amb Saragossa. El poble pertany a la comarca de la Ribera(rica en tot tipus de verdures i vins). Hi trobem el monestir de "Nuestra Señora de la Caridad" , de l´orde cistercenc, construït entre els segles XII i XIII. És d´estil gòtic,i, encara que expliquen que va ser una construcció pobra -pels temps que corrien, ja que no rebia el suport de cap rei ni noble-, a mi en va semblar sòbriament meravellosa.

L´acolliment va ser molt càlid per part de les monges, dins un ambient de silenci i pau, i l´hostalatge va ser molt correcte pel que fa a la relació entre qualitat i preu.

Vàrem visitar alguns indrets de la zona, i el monestir de "Nuestra Señora de la Oliva" , de frares cistercens, on vam tenir l´oportunitat de parlar amb els hostes, que ens varen donar també molt bones referències, la qual cosa farà que el tinguem en compte per a una propera sortida.




Autora: Manuela Gibert (Estudiant Català Llindar)
Locució: Joan Pous
Fotos: Ramon Oromi Farre [calBenido]
Múscia: Kevin Mcleod (Incompetech)

Un dia qualsevol

Mar rosada sobre els verds blats. Verd intens trencat pels blancs murs de la casa inacabada. Ormeigs dispersos per l'empedrat. Una figuera frondosa, on s'amaguen els ocells... Un pou... Una galleda -lligada a una corda- descansa en el brocal.

Gradualment, el groc s'imposa sobre els verds camps i, el cant de les cigales, sobre el dels ocells. La casa és esclafada pel sol.

El vermell, a poc a poc, substitueix el groc i reapareix el verd dels camps amb set. La pols dels camins, emportada pel vent, matisa els colors.

Un to vermellós dóna pas al gris que, a mida que passen les hores, ens porta el negre, trencat per un mantell blau fosc ple d'estels.

Alguns veïns, havent sopat, es donen cita al costat del pou, per gaudir de la quietud de la nit.





Autora:Roge Trapote
Música: Kevin McLeod
Locució: José Luis Garcia

Creuer pel Golf Pèrsic

Vam sortir de Barcelona amb destinació a Viena, amb avió. Allà vàrem fer nit. Quina llum tan pobra que hi ha a Viena! L'endemà tot es veia millor, i..., que bonics, els edificis!, sobretot la residència d'estiu de l'emperadriu Sissí, que ha passat a ser d'utilització pública.

Vam tornar a agafar l’avió per anar, aquest cop, de Viena a Dublín. A Dublín, vàrem agafar el creuer Costa Victòria, un vaixell d'esplai enorme. Des d'allà, i fins al sultanat d'Oman, vàrem fer la travessia de nit ,i, l'endemà, vàrem arribar a Oman. Quins jardins tan ben cuidats!

Vàrem anar a visitar la mesquita, on vam haver de posar-nos un mocador al cap per a poder entrar-hi. Els homes resaven en un espai, i les dones en un altre de més petit. El sultà d'Oman havia enviat el seu fill a estudiar a Occident, i, quan va tornar, als trenta anys, s'adonà que els edificis de les ciutats del seu país eren molt decadents, per la qual cosa va intentar que el seu pare en millorés la seva estètica, però no ho va aconseguir; es va insurreccionar contra ell, i va arribar a substituir-lo en el govern; aleshores aconseguí fer els canvis que considerava necessaris.
D'allà a Fujairah, emirats àrabs, i pels nostre compte, varem entrar en un banc per canviar diners, però això només podíem fer-ho en els hotels..., per la qual cosa vam anar a un hotel de la ciutat, ubicat en un gran centre comercial, super modern, amb dependentes amb burka...!

De Fujairah a Abu Dabi -que recorda Manhattan, pels seus edificis-, vam viatjar en un bus urbà (la part de davant era reservada a dones, i la del darrere a homes), que ens va dur per tota la badia.

D'allà, vam anar a Barheim, on hi ha el primer circuit de “Formula U” del desert, i on Alonso, pilot espanyol d'aquests models de cotxe, va guanyar el “Mundial”. De tornada, vam trobar un col•legi mixt: tots els alumnes, nens i nenes, anaven uniformats (pantalons i camisa pel que fa als nens, i faldilla i camisa pel que fa a les nenes). El professorat era femení. Totes les professores, doncs..., duien burka!

I d'allí, a Dubai... Quina ciutat més espectacular! Té 75 Km2; és tan extensa com “Los Ángeles”, tan brillant com “Las Vegas”, i té construccions tan notables com Chicago. Allà vam agafar un bus turístic per anar a l'hotel Burja al Alor, el més alt del món, amb habitacions d'entre 200 i 700 m2, i les seves 7 estrelles! Al costat de la platja, a proa de l’hotel, han muntat uns grans canals, com a Venècia, i grans edificis amb una soc modernista. D'allí, a la zona de la “Palmera”, trobem canals immensos i grans construccions, comprades pels artistes europeus. Al fons hi ha l'hotel Altadis, amb un restaurant del gran cuiner espanyol Santamaria; és espectacular! A més, estan muntant un gran barri residencial que s'anomena World. Des de l'helicòpter al qual vaig pujar, es veu la silueta d'aquest complex d'edificacions fetes sobre els “pòlder” amb què s'ha guanyat tant d'espai al mar,... com a Holanda!


Vam partir d'allí en bus turístic, i, a través d'una autopista de sis carril, vam arribar a Dubai Mall, on hi ha la torre més alta del món, al cim de la qual han instal•lat una minigrua, perquè la “torre” creixi més en el cas que cap edifici del món li volgués fer ombra.

... Allí hi ha els grans centres comercials amb les seves millors marques: Armani, Ferrafano... Paradoxalment, tot passejant, trobem homes amb túniques blanques, i dones amb les seves insistents “burkes” negres.

L'endemà vam agafar un bus turístic per recórrer la zona vermella. A la primera parada, veiem una zona que recorda el Partenó d'Atenes, i les Piràmides d'Egipte… D'allí, passant per un túnel subterrani sota el mar, arribem a una riba de ports naturals com els de l'Índia: amb una zona desèrtica, daurada, i amb dunes molt altes... I tot això, recorregut en Jeep 4x4; quina aventura més excitant! I, des d'allí, cap al creuer amb destinació a l'Aeroport, i ..., cap a Barcelona, amb escala a Viena.





Autora: Dolores Belanche
Locució: Santy Plo
Música: Kevin Mcleod

Un 20% dels joves de 16 anys de Sant Sadurní són "ni-ni"

Un 20% dels joves de 16 anys de Sant Sadurní són "ni-ni". Aquest és el títol d’un article presentat en una petita revista comarcal anomenada “El Cargol”, datada el 3 de febrer d’ aquest any. Vaig quedar glaçada al llegir-lo, ja que si en una ciutat petita, però alhora important per la seva producció de cava, tenen un 20% de canalla desvagada…, què no passarà en ciutats amb menys recursos? Aquesta va ser la meva primera reflexió, però, a continuació, em pregunto quin serà el seu futur, ja que no volen estudiar ni poden treballar per manca de preparació i de l’atur. La família en aquests casos, sol tenir poca influència. És imprescindible, doncs que els tutors de l'escola facin prendre consciència de la importància de la formació per aconseguir una inserció laboral de qualitat.


El poder polític de la Generalitat, els ajuntaments, i diputacions haurien de concertar amb empreses que siguin les responsables d’ensenyar aquells oficis que puguin ser més necessaris en un pròxim futur.

És altament preocupant que una part de la nostra joventut tingui un futur tan esfereïdor per falta d’il·lusions. En aquestes edats, les il·lusions són les vitamines que els enfortiran per començar el no sempre fàcil camí de la vida.



Autora: Manuela Gibert
Foto: Julie70 (Julie Kertesz)

El nostre viatge a Egipte

Feia més de dos anys que preparàvem un viatge al país que desitjàvem veure per diferents raons, sobretot per la seva impressionant història: Egipte; però semblava que quan decidíem una data, tot es posava en contra, i, al final, tot es convertia en no res..., fins que aquesta última Setmana Santa, vam superar l'impàs, i el tres d'abril vam comançar el recorregut l'objetiu del qual era la descoberta de la màgia dels impressionants temples egipcis (Abu Simbel, Philé, Karnak...etc), tan màgics com la Vall dels Reis, o el temple de la Reina Hatshepsut, tomba de l'única faraona que va existir (la seva história ens diu que la discriminació de les dones a Egipte no ha evolucionat tant com ens pensem).


Què podem dir del Nil? Crec que s'ha de veure i viure. Intento explicar-ho, però no trobo les paraules que facin justícia als seus paisatges i a la pau que transmet navegar-hi.

Molt impressionant és també l'Illa Elefantina, i molt impressionants els seus pobles nubis, fets d'homes i dones molt guapos. Allí com en moltíssims llocs del país, sembla que el temps s'hagi aturat. Però en els llavis dels nubis, i en els de tots els egipcis, sempre hi ha un somriure i una paraula acollidora per a tots els visitants; són incomptables les vagades que vam escoltar la frase “welcome to Egipt”.

Després de tota la pau del Nil, l'expressió que millor descriuria el Caire és “la desorganització més organitzada”; és increïble com condueixen, en el més absolut caos, uns cotxes que en el noranta per cent dels casos, aquí no els trobaríem ni en una deixalleria. D'altra banda, creuar el carrer és literalment jugar-se la vida!

També sorprèn veure que en la Ciutat dels Morts, viuen més de vuit-centes mil persones. La mesquita d'Alabastre, el Panteó dels Mamelucs, el barri Copte, el Gran Basar Khan El Khalily, i, per descomptat, el Museu Egipci, completen el recorregut per una ciutat antiga i moderna alhora en la qual conviuen divuit milions ànimes.

Finalment vam arribar a les piràmides. Al primer cop d'ull, et sembla que ja hi has estat abans, i em van semblar més petites del que sempre havia imaginat, però tens la sensació que al seu voltant hi ha “alguna cosa especial”...

Si he de triar la cosa que més em va impressionar de tot Egipte,...van ser les Pirámides!

Tot comença i acaba, i el nostre viatge a Egipte també. Tot va sortir perfecte i ja estem pensant tornar a un país que, sens dubte, és CORPRENEDOR.




Autora: Anabel Castellanos
Locució: Francesca Sorolla
Foto: bildungskatastrophe
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

La vela de tu fragancia



Autora:Mariya Nikova
Narració:Mariya Nikova
Musica: Kevin MacLeod

Assassinat al pati del darrera

Jo tinc una galeria tota plena de flors, de menta, sàlvia, tarongina, i altres herbes de l bosc. Des de la galeria, contemplo la Roca de la Creu, coronada amb la creu, i la senyera. La Roca de la Creu és part del Granòfir de Ribes -únic granòfir existent a Catalunya; d’origen volcànic, conformava l’interior de la xemeneia d’un volcà. També, per un angle de la finestra, s’entreveu un dels cims del Torreneules. Fa bo de ser-hi! Al pati del darrere, hi creixia un avet, altiu i esponerós. En el seu brancatge, hi feien estada molts ocells: pardals, mallerengues, merles..., els servia d’aixopluc en dies de tempesta, i s’hi arreceraven si el dia era ventós; alguns ocells, fins i tot, hi feien niu! Cada primavera, l’arbre brotava esplendorosament; es veia que tenia ganes de viure. N’estava orgullosa!

Un dia, pel veïnat, començaren a córrer rumors... que si els avets feien unes arrels llargues i fondes, que si farien caure les parets del voltant, que les branques sobresortien per damunt dels teulats, que causava humitats..., i un interminable reguitzell de disbarats! El matí d’un malaurat dia, a l’obrir els finestrons de la porta balconera, vaig adonar-me que, a la galeria, tot estava quiet, ben quiet, no s’hi sentia cap remor... Esglaiada vaig sortir fora, i, amb els ulls negats de llàgrimes, vaig veure com l’altiu i esponerós avet jeia a terra vençut per la destral. Dolguda i plena de ràbia, no vaig tenir altre pensament: avui, aquí, s’ha comès un crim!




Autora: Dolors Perello
Narració: Pepita Gutiérrez
Música: Kevin MacLeod

Creuer per les illes Seychelles

Vàrem sortir de Barcelona amb avió, direcció París, i de París a l’illa Maurici, també en avió. Allí es van recollir en autocar i vam creuar l’illa d’est a oest per arribar a Port Lluís, on ens esperava el vaixell de Costa Romàntica. Quin vaixell tan gran!.

Vàrem anar a la ciutat de Victòria, on varem trobar un parc botànic. Quina meravella!, totes les plantes tropical, les que trobem en les floristeries, les tenim de forma natural. Hi havia un obelisc igual que el Big Ben -la torre de Londres. Vàrem fer una excursió amb un taxista, que, mig amb francès, mig en anglès, va fer que ens entenguéssim. Quina il·lusió fa poder entendre’s amb la gent d’un altre lloc. Vam arribar a la platjaparadisíaca de Throo aux Beech. Quina quantitat d’arbres al costat de la platja! Vam veure-hi natius vestits típicament, que van vendre’ns collarets fets amb llavors d’arbres. Quina aigua tan transparent!, i tan neta! I la sorra, tan blanca! Quina meravella!.

El vaixell, de nit, va dirigir-se cap a les Seychelles. Van atracar a Port Victòria, on vam sentir dir que l’Alakrana era per allí, i vam veure’l. Va ser tot un espectacle. Tothom l’aguaitava des de la coberta, i vam veure com descarregaven la pesca en un altre vaixell que es dirigia a Europa. L’ Alakrana es quedà a Port Victòria, perquè cada nit surt a l’ Índic per a pescar. Somàlia és més al nord, i, en aquell moment, l’Alakrana anava a pescar cap al sud, al mar Índic.


Van tomar en direcció a Madagascar, país més primitiu, de cases fetes amb branques de plataners... Els seus carrers terrosos, ens mostren la seva gent, súper alegre i feliç, i els seus nens, tan juganers. El mitjà de transport turístic és el carro conduït per homes, amb telèfon mòbil...

Quins contrast, i quina naturalesa tan exuberant! I les plantacions de vainilla, pol·linitzades per persones, i flor per flor ( no hi ha mosquit capaç de fer-ho...). I els cocoters..., i l’arbre del mango...

D’allí, vam anar a Reunió, l’ illa més avançada; és francesa. Hi havia de tot, però en poca quantitat. Les seves costes abruptes, la seva zona volcànica, els seus boscos plens de natura... Impressionant!.

D’allí vam tornar a l’ illa Maurici, on vam deixar el vaixell, i, en bus, vam tornar a l’aeroport per tornar a París: 15 hores de vol. I, després, París – Barcelona... Quin viatge més bonic, autèntic, i exòtic!.





Autora : Dolores Belanche
Narració: Pedro Muniente
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)



diumenge, 15 de maig de 2011

Invictus, una pel·lícula de Clint Eastwood

De tots és coneguda la popularitat de l´actor, i ara director de cinema Clint Eastwood, qui, a través de la seva última pel·lícula, INVICTUS, ens demostra, una vegada més, la seva ben merescuda fama.

John Carlin, periodista britànic, que viu a Barcelona, és l´autor del llibre “El factor humano”, en què es basa INVICTUS, i que tracta de la difícil transició política de Sud-Àfrica, liderada por Nelson Mandela.

Mandela, elegit democràticament l´any 1994, primer President negre de Sud-Àfrica, el qual va passar 27 anys a la presó pel seu activisme anti-apartheid, pensà que una manera d´evitar el col·lapse ecònomic i social del país -i conseqüentment una guerra civil- era utilitzar el campionat mundial de rugby que s´havia de celebrar a Sud-Àfrica per aconseguir que blancs i negres tinguessin, per primera vegada, un objectiu comú: guanyar la Copa del Món de Rugby 1995.

Anthony Peckham, guionista d´INVICTUS, nascut a Sud-Àfrica, i, per aquesta raó, considerat una persona vàlida per a parlar de la situació del seu país, va dir:

“Mandela comprengué que tenia una oportunitat perfecta per dirigir-se a una part de l´electorat que no tenia l´equip de rugby del país-. Així, doncs, fer servir el fòrum de la Copa del Món, perquè era perfecte per aconseguir els seus objectius. No es tractava únicament d´un partit, sinó del fet que Mandela aprofités un equip en el que els sud-africans negres odiaven, i, amb força de voluntat -i en contra dels consells dels seus assessors- arrossegà pràcticament tothom a seguir l´equip sud-africà.”

Penso que aquesta manera d´actuar de Nelson Mandela va ser molt intel·ligent per utilitzar l´esport nacional com a nexe d´unió entre les dues parts antagòniques de la població sud-africana.



Autor : Antonio Fernandez
Narració: XX
Música: Kevin McLeod
Foto 1: Mharrsch
Foto 2: Onesevenone
Foto 3: World Economic Forum

El tren del ciment



Autora: Dolors Barnola
Narració: Manel Bellart
Música: Kevin MacLeod

Hivern blanc i bonic

Aquest hivern, l'he gaudit molt; ha nevat i m'ha fet enyorar la meva CERVERA estimada; hi nevava cada any. Eren dies que generalment no es podia anar a escola, i vèiem caure les volves de neu darrera els vidres, allò era un espectacle que mai no em cansava de mirar i no volia que s‘acabés mai. Han passat molts anys però ho tinc molt present.







Autora: Carme Farré
Narració: Angels Masià
Música: Kevin McLeod
Foto: Xevio V

La flor de neu

Ben segur que la majoria de la gent de Barcelona no deu saber que des de la comarca d’Osona, a part del Montseny, es veu una serralada anomenada “el Catllaràs”.

Es troba a l’Alt Berguedà, dintre del terme municipal de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i Castell de l’Areny.

La serra de Catllaràs és un lloc preciós, amb algunes zones humides i una vegetació molt variada, la qual cosa fa que es puguin trobar moltes fonts i prats naturals envoltats de roques, pi negre i roig, a més de molts camins, que fan més atractiu aquest lloc.

Entremig, s’hi troba el “Xalet”, dissenyat per Gaudí, que encara no s’ha pogut reconstruir. En el seu entorn, s’hi poden veure unes flors molt especials: unes orquídies que, popularment, les anomenen "sabatetes de la Mare de Déu".


Però la flor més important és la “Flor de Neu”; és el símbol de l’alta muntanya, i de la nostra serralada. Està protegida, ja que es troba en pocs llocs. És una flor petita, blanca, i d’aspecte vellutat, que creix entre roques i mirant al nord.

La gent de la Pobla ens l’estimem i la resguardem tant com podem; cuidem el bosc i el seu entorn amb molta cura, perquè no voldríem perdre la pau que hi trobem quan hi passegem.






Autora: Ma Dolors Barnola
Narració: Chemaleon
Música: Kevin Macleod

dilluns, 25 d’abril de 2011

El futur

Voldria conèixer el futur
amb la mateixa facilitat
que conec el final d'un llibre.

Gaudiria del temps tot sabent
que, faci el que faci, el final
hauria valgut la pena.
Vull la teva felicitat i
la dels teus fills.
Voldria conèixer el futur.
Vull que no em sorprengui el progrés
per estar preparada per rebre'l.
Per no perdre amics, voldria coneixe'l
Malgrat no coneixe'l, l'espero.

Quan faci el passat present, voldria
tenir la dolcesa dels records,
i no el fel del dolor.
Voldria conèixer el futur,
voldria coneixe'l




Autor: Raúl Hernández (ex-alumne)
Locució: Gerard Romero
Música: Kevin McLeod

dilluns, 18 d’abril de 2011

La llum i la fosca / Que la nostàlgia

La llum i la fosca

EnllaçEm lliuraré serenament,

sense retrets ni llàgrimes

Desglaçaré poc a poc

la vida...

Tot s’ha complert i tot

és possible

Ara em toca a mi

creuar la riba

El miracle d’ésser

I no ésser

La llum i la fosca.

Autora: Encarna Pardo

Foto: wakalani (Elisabeth D'Orey)



Que la nostàlgia

Que la nostàlgia

no em faci forat

Nostàlgia del no res

tot és passat

Ara sóc jo, i aquí,

res i tot,

consciència feta dona.

No em feu aferrar-me

a la vida

Així no la vull,

la vull com un regal

no com una brida.


Autora: Encarna Pardo

Locució: Joan Carbonell

Música: Kevin McLeod

Foto: Suzanna (Suzanne Gerber)

dimarts, 12 d’abril de 2011

La capsa

Durant molt temps, i amb tendresa, tractava d'atrapar els instants més importants de la seva vida, i dipositava -en una capsa de cartró, de 20 x 30 cm-, els seus records.

Amb el pas del temps, la capsa va quedar oblidada en un armari; van trobar-la els seus descendents, i, com intrusos, abans de llençar-la a les escombraries, i després d'haver-li tret la pols que s'hi havia acumulat, analitzaven, divertits, les escenes que les fotografies mostraven.








Autora: Carme Navarro
Foto: Juan Pablo
Locució: Teresa Tadeo
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

dimarts, 15 de febrer de 2011

La meva vida professional

Deu fer quinze dies, amb motiu de la visita que vaig fer a la meva amiga Maria, vaig explicar-li el que he fet al llarg de la meva vida.

Li vaig dir, doncs, que, quan vaig venir a Barcelona, ja tenia la meva professió de modista; és a dir, que,encara que una mica precoç -perquè aleshores,només tenia dotze anys-, ja era modista. Al cap de dos dies de ser aquí, vaig posar-me a treballar a la” Parisienne” i, al cap de dos mesos, vaig decidir establir-me pel meu compte.

Sempre he sigut una persona decidida a fer allò que m´anava millor per la meva professió; així, doncs, vaig demanar treball com a ”piecera” a la prestigiosa firma Barbosa Costa, situada al passeig de Gràcia…


La feina em resultava beneficiosa, i vaig pensar que, en una habitació de casa meva, podia posar un petit taller amb el propòsit de contractar noies per ajudar-me a cosir,i poder engrandir el meu negoci.

Per aconseguir-ho, vaig comprometre'm a acceptar feina d'una altra casa. Aquell taller iniciat en una habitació de casa m'anava sobre rodes: tenia més feina de la que podia fer; el meu nom s'havia desplegat entre les senyores de l’alta burgesia, i una clienta ho deia a una altra... Llavors vaig haver de deixar el traball que em donaven per atendre únicament les meves clientes, i el meu taller va dedicar-se de ple a l'alta costura.

Aquest treball em va donar creativitat i la capacitat per moure'm dins el món de la moda.

Els meus viatges a Milà, que feia cada sis mesos, per veure les col·leccions de Saint-laurent” “Valentino”, entre altres, em situaven al cim de la moda barcelonina…

Havent arribat a aquest punt, em vaig decidir a formar una família:amb el meu marit,i els tres fills que vaig tenir més tard. Això em satifeia molt. A tots els meu fills, els he donat carrera universitària: a tots tres. I, gràcies a Déu, els tinc ben situats.



Autora i narració: Juana Gutiérrez
Foto: Vmg8383
Música: Kevin MacLeod

dijous, 10 de febrer de 2011

Ara ve Nadal


Ja s’acosten les festes de Nadal…

A molta gent li produeix una alegria molt gran tot el que comporten aquestes festes: l’ambient que es respira pels carrers de la ciutat, les generoses llums que il.luminen els comerços i places… Tot és diferent aquests dies; tot adquireix un caire festiu, de bona disposició respecte a tot: la família, els amics, els veïns, etc…

La gent està contenta. L’estat d’ànim de les persones és excel.lent. Les preocupacions i els problemes han quedat en un segon pla; sembla que el que ens té ocupats aquests dies és molt més important, la resta, ja ho resoldrem en el seu moment.

Ara toca estar contents “ és Nadal, i, per tant, hem d’estar bé”.

Doncs, voleu que us ho digui clarament?, a mi, no m’agrada el Nadal! Em molesta l’excés de llums afegides a les habituals, que cremen pels carrers…, em fastigueja aquesta disposició hipòcrita de la gent d’aquests dies…

I precisamente és en aquests dies de Nadal quan m’apareix un descontentament general i continuat, que es fa extensiu al comportament i la falsedat que envaeixen la majoria de les llars!

Sempre hauríem de ser bons, alegres, feliços i tenir cura de la gent, és a dir, ser nosaltres mateixos en tot moment!


Autora: Merce Fontanals
Foto: Lali Masriera

Seguidors