dijous, 19 de gener de 2012

Els meus set vides

Quan parlem de vides, de la meva vida, estem dient barbaritats ja que la Vida és una per a tots els que integrem el món, prefereixo dir meus set oportunitats.
Però això de les set vides del gat és molt enganxós i els has sentit tantes vegades que fins et sents a la seva mateixa alçada, quan et compares amb un gat. Una altra barbaritat
La primera oportunitat o millor dit la meva presentació en aquest món va ser en plena Segona Guerra Mundial que naturalment no me'n recordo, però el que sí tinc bon record és de la postguerra en una família humil i de bona convivència.
La segona i on vaig perdre al meu cosí Raúl, en no muntar en el mateix cotxe fent auto-stop, que era la forma de transport que s'utilitzava en aquells temps per als no tan benestants, quan estudiàvem Nàutica a Bilbao.
La tercera oportunitat, amb un anys, guanyant-me el suport, ja que en ser orfe no tenia als meus "pares" que em traguessin les "castanyes del foc", en un vaixell a la deriva que havia perdut el timó enmig de l'Atlàntic, escoltant les lamentacions del capità que l'únic que ens quedava era resar, ja que un corriment de la càrrega hagués estat fatal.
La quarta, va ser en unes vacances al bolcar el remolc amb fruita on estava penjat quan es va desequilibrar. En saltar, per empènyer a la dona que estava sota, no em va agafar el remolc, res més que els dits del peu, quedant gairebé embolicat en peres.
La cinquena va passar al despertar conduint en una carretera nacional al carril de direcció contrària i si cap camió de front dels centenars que et creuaves. A més, portava a un fill de copilot el qual, adormit, ni es va assabentar.
La sisena en una explosió de gas d'una caldera a la CT de Sant Adrià, pocs minuts abans d'haver passat per allà, a les acaballes de la meva vida laboral.
L'última oportunitat, i ja acabo, quan fent el Camí de Santiago, en solitari, em vaig trencar tíbia i peroné de la cama esquerra, en un sender de muntanya d'Astúries, un dissabte a les tres de la tarda que em va tenir uns pocs minuts , demanant socors fins que un llenyataire va passar per allà. Estic convençut que va ser Santiago, encara que es digués Joan.
Així que l'únic que em queda és seguir gaudint de la vida en les dues facetes més important que tenim l'esport, ja porto quinze maratons corregudes i la Cultura que ens brinden els Centres de Formació d'Adults.

diumenge, 15 de gener de 2012

Vida de ciutat o de Poble

Jo era de les persones que creia que la vida a l’aire lliure no estava feta per a mi, que era de les “d’asfalt”, com vulgarment es diu… Doncs no, he descobert que estava equivocada!

La ciutat, actualmente, m’aclapara: els diversos sorolls de la gent, dels cotxes, les sirenes de les ambulàncies, de la policia, els crits dels infants, etc…, cada dia se’m fan més pesats, i em resulten insuportables.

Quan vas a comprar al supermercat, sempre és ple de gent, sobretot el cap de setmana. Si has d’anar a un gran magatzem, on almenys l’aparcament és fàcil (i, de vegades, gratuït), llavors ja pots carregar-te de paciència i no tenir pressa, perquè, per aconseguir el que vols, invertiràs bona part del teu temps.

I una altra realitat, cada vegada més evident i feixuga, és el
trànsit. Avui en dia, per exemple,
per creuar la ciutat de Barcelona, necessites molt de temps! De vegades, és millor fer ús del transport públic, perquè probablemente arribaràs abans que no pas si agafes el teu cotxe. El que passa és que, per comoditat, no ho fas, i acabes en un embús, empassant fum i carregat de nervis.

Tot això són els inconvenients de viure a ciutat. En canvi, viure lluny de l’asfalt… és una altra cosa!

Viure en un poble és diferent: és més autèntic. Les distàncies no existeixen, la pressa no es coneix, les coses es gaudeixen més i l’avorriment no hi té cabuda. I el més important: tens la natura al teu abast!

L’aire lliure…! Omplir els pulmons d’aire fresc que no està contaminat…! Això és un luxe que, de moment, encara ens està permès gaudir.
Autora de texto: Mercè Fontanals
Figura 1: Robokow
Figura 2: Por No'Emi

Seguidors