dimecres, 28 de març de 2012

Les darreres picades

Estiu de 1976
El viatge començà a Oahu, la capital de les illes Hawaii, a l’oceà Pacífic, d’on va sortir el nostre vaixell de 19 m d’eslora, en direcció costa nord-oest dels Estats Units. Segons els mo-viments dels bancs de peix, a vegades havíem d’anar fins a 2.000 km, o més, únicament per trobar-los. Després d’omplir els cellers de peix, encara havíem de viatjar uns 2.000 km per arribar a ports com els del nord de Califòrnia, propers, o llu-nyans... (al Canadà).
 
Pescàvem “albacora”, una mena de tonyina que es pesca emprant línies individuals, cadascuna, amb un ham, en lloc d’arrossegar xarxes. Durant els primers 15 dies, viatjàvem durant 24 hores seguides, aturant el motor només cada 2 dies per a revisar els lí-quids i canviar els filtres. Tots tres, el meu pare, la madrastra —na Kati— i jo, fèiem guàrdies de 4 hores en el lloc de coman-dament per a vigilar el radar i as-egurar-nos que no s’acostés massa cap embarcació grossa amb la qual poguéssim xocar. La feina començava en arribar a la zona de pesca, quan ens aixecàvem abans de la sortida del sol per a llençar les línies a l’oceà, i capturar els primers peixos del matí — just durant els primers instants de claror.

Després de la “picada matinal”, la captura amainava, i així podíem preparar el típic berenar americà: ous, cansalada, pa torrat i cafè. Qualsevol matí, fins i tot, pre-paràvem gofres, “pancakes” o truites farcides amb ingredients mexicans, i “frijoles” (faves). Amb un espai de tan sols 30 m, no és d’estranyar que l’activitat de menjar es convertís en el plaer central de la nostra existència. El pare solia passar el temps en el lloc de comandament, llegint novel·les de cowboys, parlant per ràdio amb altres pescadors veïns, i controlant els dispositius “troba-peixos” amb el fi de saber en quina direcció anar. A na Kati i a mi, ens agradava fer bromes al pare. Entre el menjar, els treballs del vaixell i els moments d’oci, passàvem els dies, a vegades 60 i tants, sense tocar terra ferma. Una de les bromes més divertides que es produí una horabaixa assolellada i amb bona mar. Era cap a les 17:30, l’hora americana del “cocktail”, quan vàrem començar a llançar sobre la coberta els peixos de “les darreres picades” del dia, abans de la posta del sol. Aquella tarda, aquelles tonyines acabades de pescar, amb prou feines no havien paït el seu darrer àpat, perquè, en el moment de traure-les de l’aigua, s’havien posat a vomitar el sopar...

 
Autor: Lisa Steward
Foto 1: Ryan Kozie
Foto 2: Justin Ornellas
Foto 3: Magalie L'Abbé

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors