dissabte, 17 de març de 2012

La companyia

Hi ha moltes maneres de compartir la solitud perquè no es converteixi en una càrrega de "estar sol" a passar a la tranquil · litat de "viure tot sol".
Ja amb molt pocs anys les hores que no em deixaven baixar al carrer em feien feliços fent batalles amb els botons blancs i negres del cosidor de la meva mare.
Després els botons es van convertir en xapes on els llargs passadissos de les cases antigues es convertien en pistes ciclistes.
Ja de jove l'ampli menjador passar a ser el camp de futbol per als cromos amb el fons de la música de Cola-cao "Jo sóc aquell negrito de l'Àfrica oriental ..."
Passen els anys i les funcions que et va implantant la societat de treball, família, fills ocupen la 24 hores del dia, de vegades més, si saps dedicar en cos i ànima a elles i no les converteixes en representar papers.
Ja t'has fet gran, que no vell, i les hores del dia tornen amuntegar per plantejar-te la pregunta I ara que faig?
La més senzilla és la apoltronarte davant la caixa tonta, identificar-te amb la Pantoja de torn, el teu equip favorit o en el millor dels casos pendonear pels carrers de la teva ciutat.
Jo he preferit pujar al carro de les noves tecnologies i la caixa tonta s'ha convertit en la pantalla on intent "tot sol" no convertir-me en un analfabet digital.
El meu pendoneo, doncs cal evitar en excés les quatre parets, es dirigeix ​​a les cultura que s'implanta en els centres de formació i als Museus de la ciutat.
També tinc el meu equip de futbol, no sóc del Barça ni periquito, sóc del Logroñés on vaig viure la meva infancia amb els botons i els cromos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors