dilluns, 18 de gener de 2010

El meu gat

Era tant petit que, amb la mà tancada, el podia agafar... tot negre i amb dues taques blanques que semblaven una samarreta i uns calçotets. El seu pèl era dur i gruixut... Em va seduir a l’ instant!

En arribar a casa, només volia jugar amb pilotes, ratolinets de mentida, i tot allò que fes moviments sospitosos. Jo em moria de ganes d’abraçar-lo, però era impossible, tot eren saltirons i cabrioles amb les quatre potetes ben obertes per poder agafar el seu imaginari ratoli, que en aquest cas era jo.

En aquell temps vivia en un pis molt bonic a la plaça de Sant Josep Oriol, al casc antic de Barcelona: una casa de sis pisos, amb una decoració modernista i també amb una cornissa que envolta la part visible de l’edifici... Doncs, bé, us explico això perquè el meu gat, el Negrito, aviat va desenvolupar una afició natural dels animals de la seva espècie...: perseguia els coloms per tots els terrats, passant d’ un edifici a l’altre per unes cornisses estretes, a sis pisos d’alçada… Ja us podeu imaginar l’espant. Però, per a ell, allò no era res, i no li feia cap por el fet de caure. Per a mi, va ser una tortura imaginar que una simple distracció li pogués fer prendre mal.

Al cap de poc temps vaig poder comprar una petita casa amb jardí, i el seu univers es va fer molt més gran, visitant veïns, i, sobretot, caçant tots els dagons que trobava… ( quin horror!). Sempre he intentat salvar-los de les seves urpes, però mai no ho he aconseguit.

Aquesta es la imatge que més m’agrada d’ell; es pot passar hores i hores quiet… Això em fa pensar que està meditant.
http://www.flickr.com/photos/12817132@N07/2793446767

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors