dilluns, 18 de gener del 2010

Quin nano!

Li agradava la música. Tenia un sentit del ritme fora del corrent. Quan cantava les cançonetes del col.legi -ja ho sabeu: “cargol treu banya”, “escarbat bum bum” “sol solet…”- sonaven tan bé! Hi posava tal sentiment, que ja paraves l’orella només de sentir-lo.

De tot això, ja fa molt temps. Aquest nen, aleshores, devia tenir uns tres anyets. Era petit, però qualsevol podia endevinar que aquella personeta arribaria lluny…, i arribaria a encendre un gran foc. Anava seguint els estudis de primària com tota la canalla de la seva edat, però, al mateix temps, bombardejava els seus pares demanant-los que li compressin un instrument.

Podria ser una flauta –va dir. I afegí:

Pares una flauta és barateta! Amb una flauta ja en tinc prou; i, amb els estalvis que tinc, que en tinc un munt, me la podria comprar!

Mireu, - va dir-los tot anant a buscar la seva guardiola, els podem comptar plegats. Ja veureu si en tinc!

Els seus ulls començaren a guspirejar. S’atabalava comptant-los. Se’l veia nerviós, perquè es pensava que la guardiola era més plena. Anava comptant, i s’anava desinflant, desinflant… Tant és així, que, quan va haver acabat de comptar-los s’adonà que el que tenia no era prou per comprar-se-la. I, entristit, va començar a caure-li una llàgrimeta, i encara una altra, i una altra….. Els pares se’n van adonar de seguida. Mai no haurien pensat la importància que per a ell tenia poder tenir aquell instrument, i el disgust que representava no aconseguir-lo. Sense dir res més, va recollir els diners, els va tornar a posar a la guardiola, i, amb la cua entre cames, la va tornar a guardar-Has vist quin disgust? Pobre nano! No creus que se la mereix, la flauta? No creus que aquest nen val per a la música?-va dir la mare

La hi van comprar.

Després de la flauta, van venir la solfa, el piano, la viola, el contrabaix… Els resultats eren evidents: aquell noi era un virtuós. Però tenia un defecte: la seva timidesa no tenia límits, per la qual cosa, els seus professors li oferien actuacions i propostes llamineres que d’altres no haurien rebutjat. D’altra banda, el Palau de la Música era el seu cau. S’hi passava mitja vida. Allí tothom el coneixia i l’admirava. Fins i tot en Felix Millet li va arribar a fer propostes deshonestes, de les quals, gràcies a Déu, no va voler ni sentir-ne a parlar!

Finalment, a còpia d’insistir-hi, pares i amics el van convèncer. Va fer el cor fort i va gosar acceptar la proposta que havia rebut de Joventuts Musicals per fer un concert.

Una tarda brillant de primavera, lluïa a la porta de la sala, un panell acolorit que deia: “UN NEÒFIT QUE US SORPRENDRÀ”.

L’ovació del públic sonà com el ruixat damunt unes teulades!


Autora: M. Rosa Sabater (estudiant d'anglès funcional)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Enllaços

Seguidors