dimarts, 23 de febrer de 2016

La darrera rosa

De camí cap a l’estació de me-tro de Jaume I, després d'una magnífica ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume, suat però content, se m'acosta una noia amb una rosa a la mà i em diu:

―Hola, li regalo aquesta rosa!

―Gràcies! Però ja he comprat les que volia regalar.

―No..., si li regalo. A aquesta hora ja no la vendré i és l’última que em queda.

―Ah, doncs, moltes gràcies!

―Li faig un petó a la galta, i segueixo camí cap al metro amb la meva rosa.

Era tard. Deurien ser més de les deu o potser un quart d'onze. Motxilla a l'esquena, rosa a la mà, i ja dins de l'estació camino sol pel llarg passadís, quan veig que s’acosta, encara lluny, una noia rossa, maca, i sense rosa. Ambdós caminem per la nostra dreta i la distància que ens se-para es va reduint. Decideixo que la rosa ha de ser per a ella. Amb una certa solemnitat, quan ja era a prop, vaig cap a ella i em planto davant seu:

―Té, aquesta rosa és per a tu

―li dic.

La noia, sorpresa, amb un som-riure complaent, agafa la rosa i em diu amb un marcat accent estranger:

“―¡Muchas gracias!” ―I em fa un petó espontani, suau...


https://www.flickr.com/photos/dani_vazquez/3567253672/in/photostream/


Tot plegat va durar deu o dotze segons. Vaig mirar-la com s'allunyava amb la seva rosa i encara es va girar per fer-me adéu amb la mà, la mar de contenta. No ens coneixíem de res i segurament no ens veurem mai més. Però a mi m'ha quedat un bonic record d’aquella Diada de Sant Jordi.

Barcelona, Diada de 2014. de Sant Jordi

Autor: Ramon Poch
Foto 1: Modificada per Mª Jesús Ollé, a partir d'un original de Dani Vázquez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors