Revista escolar

Els meus set vides

2012-01-19T03:51:00.000-08:00

Quan parlem de vides, de la meva vida, estem dient barbaritats ja que la Vida és una per a tots els que integrem el món, prefereixo dir meus set oportunitats.
Però això de les set vides del gat és molt enganxós i els has sentit tantes vegades que fins et sents a la seva mateixa alçada, quan et compares amb un gat. Una altra barbaritat
La primera oportunitat o millor dit la meva presentació en aquest món va ser en plena Segona Guerra Mundial que naturalment no me'n recordo, però el que sí tinc bon record és de la postguerra en una família humil i de bona convivència.
La segona i on vaig perdre al meu cosí Raúl, en no muntar en el mateix cotxe fent auto-stop, que era la forma de transport que s'utilitzava en aquells temps per als no tan benestants, quan estudiàvem Nàutica a Bilbao.
La tercera oportunitat, amb un anys, guanyant-me el suport, ja que en ser orfe no tenia als meus "pares" que em traguessin les "castanyes del foc", en un vaixell a la deriva que havia perdut el timó enmig de l'Atlàntic, escoltant les lamentacions del capità que l'únic que ens quedava era resar, ja que un corriment de la càrrega hagués estat fatal.
La quarta, va ser en unes vacances al bolcar el remolc amb fruita on estava penjat quan es va desequilibrar. En saltar, per empènyer a la dona que estava sota, no em va agafar el remolc, res més que els dits del peu, quedant gairebé embolicat en peres.
La cinquena va passar al despertar conduint en una carretera nacional al carril de direcció contrària i si cap camió de front dels centenars que et creuaves. A més, portava a un fill de copilot el qual, adormit, ni es va assabentar.
La sisena en una explosió de gas d'una caldera a la CT de Sant Adrià, pocs minuts abans d'haver passat per allà, a les acaballes de la meva vida laboral.
L'última oportunitat, i ja acabo, quan fent el Camí de Santiago, en solitari, em vaig trencar tíbia i peroné de la cama esquerra, en un sender de muntanya d'Astúries, un dissabte a les tres de la tarda que em va tenir uns pocs minuts , demanant socors fins que un llenyataire va passar per allà. Estic convençut que va ser Santiago, encara que es digués Joan.
Així que l'únic que em queda és seguir gaudint de la vida en les dues facetes més important que tenim l'esport, ja porto quinze maratons corregudes i la Cultura que ens brinden els Centres de Formació d'Adults.

Vida de ciutat o de Poble

2012-01-15T04:30:00.000-08:00

Jo era de les persones que creia que la vida a l’aire lliure no estava feta per a mi, que era de les “d’asfalt”, com vulgarment es diu… Doncs no, he descobert que estava equivocada!

La ciutat, actualmente, m’aclapara: els diversos sorolls de la gent, dels cotxes, les sirenes de les ambulàncies, de la policia, els crits dels infants, etc…, cada dia se’m fan més pesats, i em resulten insuportables.

Quan vas a comprar al supermercat, sempre és ple de gent, sobretot el cap de setmana. Si has d’anar a un gran magatzem, on almenys l’aparcament és fàcil (i, de vegades, gratuït), llavors ja pots carregar-te de paciència i no tenir pressa, perquè, per aconseguir el que vols, invertiràs bona part del teu temps.

I una altra realitat, cada vegada més evident i feixuga, és el
trànsit. Avui en dia, per exemple,
per creuar la ciutat de Barcelona, necessites molt de temps! De vegades, és millor fer ús del transport públic, perquè probablemente arribaràs abans que no pas si agafes el teu cotxe. El que passa és que, per comoditat, no ho fas, i acabes en un embús, empassant fum i carregat de nervis.

Tot això són els inconvenients de viure a ciutat. En canvi, viure lluny de l’asfalt… és una altra cosa!

Viure en un poble és diferent: és més autèntic. Les distàncies no existeixen, la pressa no es coneix, les coses es gaudeixen més i l’avorriment no hi té cabuda. I el més important: tens la natura al teu abast!

L’aire lliure…! Omplir els pulmons d’aire fresc que no està contaminat…! Això és un luxe que, de moment, encara ens està permès gaudir.
Autora de texto: Mercè Fontanals
Figura 1: Robokow
Figura 2: Por No'Emi

Les gavines

2011-06-27T13:37:00.001-07:00

Sortim de viatge cap a Washington

2011-05-28T11:32:00.000-07:00

Setembre de 2010

Primer dia: Estava molt contenta d'haver fet aquest viatge. Podríem no haver-lo fet a causa de la salut del meu marit. Finalment va poder ser, i n’estic entusiasmada. Hem viatjat moltes vegades als EE.UU, ja que hi viu el nostre fill. Ell es va ordenar sacerdot l'any 2003, quan ja feia sis anys que era allí. Hem anat a visitar-lo vàries vegades. Però aquest viatge va ser diferent, perquè el meu marit havia estat greument malalt i ja havíen passat dos anys des de l'última vegada que havíem sobrevolat l'Atlàntic.

Va ser com si coméncessim una nova etapa en les nostres vides. Deprés de…, vam conèixer una ciutat, Washington, on, abans, no havíem estat mai. Aquesta ciutat, segons diuen, és encantadora, i té molts llocs interessants per visitar. Hi vaig anar amb una doble il.lusió: veure el fill i veure un lloc nou, que, per altra banda, semblava que ja coneixia de tant veure'l en fotografies i reportatges a la televisió.

El viatge va ser molt llarg, però el fet s'ho valia. Van ser 3 hores fins a Londres, i unes 8,25 h. de Londres a Washington. Allí ens va venir a buscar el fill, i …, cap a l'aventura!

Vam arribar a casa ! Dic a casa perquè ens van deixar un annex en una casa d'una família, on crec que viuen els avis quan van a visitar-los: habitació dormitori, bany, cuina i sala d'estar amb grans finestres al jardí compartit amb la família que viu al costat mateix. Vam arribar tard, al vespre, i vam anar a sopar; per cert, el fill té una especial predilecció per un restaurant de Tapes espanyoles...

Ja em direu… fer 9.000 Kms., i menjar de cuina hispànica. Però a ell li agrada això, i va estar molt bé. Fins i tot, s'hi ballaven sevillanes. Molt sorollós ! A l'anar a dormir, vam agafar el son de seguida, ja que feia hores que no dormíem.

El primer dia hi va aver moltes novetats. No erem a Washington D.C., sinó en una ciutat molt a prop, anomenada Alexàndria, que té un "Old Town" encantador, amb carrers estrets plens de botigues i restaurants. Vam passejar també a la vora de l'aigua. Hi passa el riu Potómac, que té barcasses de passeig per fer excursions i més restaurants.

Vam començar el dia amb un esmorzar típicament americà: ous, cansalada, patates, salsitges, torrades i "pancakes" amb xarop d'arç; aixó ens va omplir tant, que no vam tornar a menjar res fins l'hora de sopar: un altra vegada menjar americá pero amb amanida.

El 2n dia va ser diferent. Ens va convidar un oficial de l'Army, o sigui, de l'exercit, retirat, a un "Brunch", al club d'oficials, on serveixen un bufet variadíssim amb tot tipus de plats. Ens van avisar per andavant que haviem d'anar vestits correctament: "No texans" ens va dir. Va ser un esmorzar "very polite", amb molta simpatia, ja que aquesta familia, estima molt el nostre fill. La resta del dia va ser calmat, i vam acabar la tarde en un parc, també a la vora del riu Potómac.

Esperàvem impacientment l'endemà per anar a Washington. Finalment vam anar-hi!

Vam agafar el cotxe per arriba al metro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de cotxe per arribar al netro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de les estacions principals d'Alexàndria, per no haver d'anar amb cotxe fins a la ciutat.

Vam agafar el metro i, al cap de 10 parades i un transbordament, vam baixar en una estació anomenada Smithsonian. Al sortir al carrer, arribes al "Mall". Ja ens havien explicat el que és això: un llarg passeig amb gespa molt verda, amb avingudes als dos costats. Té una llargada de 1.500 metres. A un extrem, hi ha el Capitoli; a l'altre, l'Obelisc, monument a George Washington.

Darrere d'aquest monument, hi ha el Lincoln Memorial. A banda i banda del Mall, i com a centre cultural de la ciutat, hi ha diversos Museus; per mi, el millor, el "National Galery of Art"; n'hi ha d'altres, el "National Air and Space Museum", el Museu d'Historia Natural, el Museu d'Historia d'America", etc. Just en front de l'Obelisc, comença el passeig cap a la White House; comença amb l'"Elipse"; jardí tot de gespa, una font...

I, a partir d'aquí, ja no es pot pasar, perqué topem amb la residència del President. No cal dir-ho! A l'"Elipse", hi ha l'Arbre de Nadal, que es munta cada any davant la Casa Blanca, flanquejada per carrers plens d'històrics edificis polítics. És així que arribes a l'entrada principal de la Casa Blanca, des d'on sembla que podem veure, millor i mès a prop, l'edifici (es veu a través de la reixa que tanca el jardí).

Ens va fer un temps esplèndid i el Sol ens va acompanyar tots els dies durant la primera setmana.

El temps passava ràpidament. Vam dedicar un dia sencer a visitar la “National Gallery of Art”, magnífic museu de pintura i escultura. Ens vam entretenir en les sales de pintura Italiana, on tenen l'única pintura de Leonardo da Vinci que hi ha als E.U.A., i, naturalment, en les diverses sales de pintura Espanyola; vam veure-hi obres de Ribera, Velàzquez, Murillo... Esplendid

També vam anar a la CUA: ”Catholic University of America”, on estudia el nostre fill; és un conjunt d'edificis històrics del 1864 on s'han afegit d'altres edificis mès moderns. Vam visitar les aules, sales d'estudi, de reunions, etc. Per als estudiants, hi ha menjadors i cafeteries, on disposen del necessari per passar el dia sencer. Increïble! A les 7 de la tarda, una hora en què tothom es retira a casa seva, la universitat, bullia d'activitat.

Haig de remarcar que hi ha, allí, l'Esglèsia de la Immaculada Concepció, preciosa, amb imatges de Maria de diversos punts del món.

Aquesta església té una cripta, encara mès bonica i artística, i, no us ho perdeu creure: contè una capella, oficines d'administració, “restrooms”, ”shoping”, i cafeteria! Tot plegat a la cripta d'una església. Això és Amèrica!

Un d'aquells vespres vam acabar en un local a l‘Estat de Maryland, en un barri anomenat “Pring Esprins”, per sopar, però és “after hours”, i, si demanes el menjar abans de les 8 del vespre, tel

donen a meitat de preu.

Arribàvem a casa a les 9, o les 10 de la nit, rebentats. Dormírem durant 10 hores seguides, de tan cansats que estàvem.

Cada dia va ser diferent. Semblava que el dia tinguès 30 hores en lloc de 24, ja que les aprofitàvem al màxim.

Vam passejar per carrers encantadors, amb cases senyorials, que ens recordàven el barri de les Tres Torres de Barcelona. Són cases molt antigues (No deien que els EEUU no tenen història?). Allí han quedat instal·lades moltes petites ambaixades.

Vam visitar, tambè, la casa del primer president George Washington. És una fundació de “Ladies” que es dedica a la conservació de l'edifici i a explicar la història d'aquest president. És curiós que hi hagi moltes persones tan grans fent de guies en tants llocs... Fins hi tot, vam anar a un concert de Jordi Savall, al Kennedy Center, molt bonic, i tant! I les persones que t'acompanyen al seient -la majoria molt grans-, són amables.

He barrejat coses, sóc molt desordenada. La casa de George Washington es diu Mount Wermont; és un museu, on les explicacions van dirigides al fet que ell va comprar una propietat i va reorganitzar la vida del camp, l'agricultura i la ramaderia( la seva vida de general i les guerres que es van produir en aquell temps, i tambè a la seva vida amorosa són comentades; es va enamorar de la dona que seria la seva esposa, Marta, una víuda amb dos fills, que ell va educar com si fossin fills seus. Al llarg de la visita, veiérem la primera tomba on va ser enterrat, i la definitiva, on reposa ara. Allí va ser traslladat el matrimoni and una cerimònia esplèndida per honorar la seva memòria.

I arribem a l'última setmana d'estada a Washington: ja ens preníem les coses amb més calma. Vam agafar un “Troley” turístic que es contracta per a dos dies, i permet fer tres rutes diferents. El vam aprofitar a fons,(com a bons catalans). Vam anar parant i baixant als llocs d'interès, per tornar a pujar al trolley al cap d’ una hora…

Tambè vam visitar el Cementiri d'Arlington, un lloc que no podíem deixar pel seu interès històric. Vam veure la tomba dels Kennedy i la casa del General Lee, situada en aquells terrenys. Vam visitar més museus. A Washington gairebé tots són gratuïts, i pots passar-hi tota l'estona que vols, o que pots, perquè un s’hi cansa força.

Vam tornar a casa amb avió, naturalment, però guardem un record molt maco d'aquest viatge. Washington és una ciutat encantadora, que penso tornar a visitar.

Autora: Anna M. Pinillos

Foto 1: Afagen

Foto 2: Beverly & Pack

Foto 3: Theqspeaks

Foto 4: Mastery of Maps, Michael Huey

Editorial

2011-05-26T07:25:00.000-07:00

En el vintè aniversari de la mort de l’escriptora Maria-Aurèlia Capmany, ens adonem que no se sent dir amb prou feines res del seu llegat immaterial, ni de la seva gestió com a responsable d’un grapat de bones accions empreses per l’Ajuntament de Barcelona en matèria de cultura. Però la seva tasca didàctica a l’escola Isabel de Villena ens acosta a la seva persona, i, a més d’expressar-li agraïment pel gruix del seu treball literari, volem reconèixer-la com a referent valent en la defensa de l’ensenyança a Catalunya al llarg dels pitjors anys de la dictadura de Franco. Per tot això, el nostre CFA -que organitzarà les classes de Català Llindar del 3r trimestre amb textos de la seva obra literària- se suma a totes les iniciatives urbanes que Barcelona pugui projectar quant a la seva vàlua en aquest aniversari de la seva mort i en reconeixement de la valentia amb què sempre va defensar la catalanitat de la seva ciutat i de tots els països de parla catalana.

D’altra banda, i molt contents de poder-ho dir, celebrem que els alumnes d’Informàtica que componen els grups de Competic 1 i Competic 2 aportin un llenguatge nou per a l’edició digital d’aquesta revista escolar, que, ja en aquesta primera experiència, han sabut resoldre molt bé a través de les imatges, els textos i el so que tots ells, amb el suport necessari del seu professor, han triat.

Passat i present del meu barri, el Raval

2011-05-26T04:51:00.000-07:00

Jo mai no m’he atrevit a escriure res, perquè mai no he tingut ocasiò de fer-ho, Però ara, al conèixer la revista escolar, m’ha semblat un bon moment per intentar-ho. La veritat és que he d’expressar moltes coses. Vaig neixér al Raval, un dels barris mès antics i més canviants de Barcelona, barri de molta immigraciò d’ arreu d’Espanya. La majoria d’ aquestes persones van venir cap a l’any 1936, perquè Barcelona va ser l’ última ciutat on van entrar els nacionals. És el cas dels meus avis, provinents de la Ribera de Navarra. Es van instal·lar en el barí Xinès, on la majoria d’homes eren estibadors al port, i part de la gent era immigrant i pobra. Vivien allí per la proximitat al port, i per motius econòmics, evidentment! Molts, però, per motius politics, i altres, atrets per la gran Barcelona. De fet, tots ho van tenir difícil. Jo, quan tenia 10 anys, la meva mare em menava a comprar el pa al carrer “Conde del Asalto”, ara “Nou de la Rambla”; mai no havia tingut por d’anar-hi, ans al contrari, m’agradava: la Lolita i en Jordi em donaven la torna del pa, i quelcom per picar pel camí. Tampoc no vaig tenir mai por d’anar a escola sola al Collaso i Gil. Havíem de creuar cada dia el carrer de les “Tàpies”... Els nostres pares ja ens havien explicat el que hi havia en aquest carrer...

Als 14 anys, no vaig voler estudiar més, perquè somiava ser perruquera, i assistenta d’aviació, i secretària..., però, sobretot, perruquera. I el meu primer lloc de treball va ser en un negoci emblemàtic de la nostra ciutat, a les Rambles, al carrer de la Petxina. Em feia una il·lusió immensa començar. No vaig fer ni vacances! Va acabar les classes al juny, i al juliol vaig començar a treballar d’aprenenta. Els meus pares van dir que la feina em quedava lluny, però jo vaig respondre que només eren dues parades de metro... Tant era així, que, de vegades, tornava a casa caminant, perquè m’ encantava passejar per les Rambles.

Mai no vaig tenir por, ho repeteixo: ni pels uns, ni pels altres..., i algunes prostitutes m’eren amigues. Tots aquets episodis de la meva vida em fan arribar a la conclusió que ara, que ja no visç allí, i tinç 53 anys, tinç més por d’anar a passejar per les Rambles, i d’ agafar el metro, que quan tenia 14 anys. I ara m’angoixaria pensar que les meves filles viuen en el que va ser el meu barri, perquè ara, al Raval, no sabem qui és qui, ni hi coneixem tampoc ningú. En definitiva, al Raval, res no és el que era... Aquests senyors que nosaltres lliurement hem elegit per al govern de la nostra ciutat, l’ estan deixant llanguir i degradar-se, i aquest barri s’ha convertit en un ghetto de delinqüència, una pluralitat mal entesa, d’ un incivisme preocupant. Jo no sé si això és “políticament correcte”, però tots aquests senyors que creien en aquesta Barcelona moderna i europea, haurien de pernoctar-hi, amb els seus familiars, i s’adonarien del “caliu” del “raval” en tot el seu actual esplendor. No estinc en contra de la immigració actual –sóc néta d’immigrants-, però voldria que aquesta immigració d’ara fos transparent i neta, i tingués els mateixos drets i obligacions que nosaltres.

Autora: Mª Ángels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Foto 1: Franck Minez
Foto 2: Lita Bosch

Viatge al transport públic

2011-05-24T09:53:00.001-07:00

Als matins, abans d'arribar a les màquines expenedores de tiquets, recorro un passadís ample i lluminós; darrere, deixo alguna paperera, senyalitzacions, i algunes prohibicions.

Accedeixo a l'interior del recinte després de validar la targeta del viatge. A la dreta, hi ha un quiosc de begudes i dolços; a l'esquerra, cinc panells amb publicitat, els personatges dels quals et somriuen sempre.

Dues direccions ben senyalitzades, escales mecàniques -separades per una barana- permeten, als viatgers, accedir a les andanes. I veig les pantalles de televisió que ininterrompudament emeten imatges, panells indicadors del temps d'espera dels trens, bancs de pedra que, a mida que va arribant la gent a l'andana, són ocupats pels viatgers..., i als vagons, passatgers muts: alguns amb els diaris gratuïts plens de titulars, altres amb un llibre i, molts, amb els auriculars, van escoltant música i parlant per telèfon.

Quan el tren arriba a l'estació, algunes persones, amb pressa, baixen dels vagons, o hi pugen en el mateix moment en què un xiulet ens avisa del tancament de les portes.

A la sortida del recinte, deixo enrere les prohibicions, les màquines de venda de tiquets, els panells publicitaris amb gent somrient, i una paperera.

Pujo escales per sortir al carrer, on em reben els semàfors vermells, i les voreres sense gent.

Autora: Carmen Navarro.
Autor foto: Bi Moriza

Tobi, el nostre gos

2011-05-24T09:16:00.000-07:00

Va néixer a la primavera del 2000, ara aviat farà onze anys. El vàrem trobar perdut en el revolt d’una carretera de Cantàbria. Anava coix i estava famèlic. Més tard vam saber que havia nascut entre sis gossos més, i, com que era molt maco, de seguida va trobar amos, però se’l van endur per deixar-lo poc després. Aleshores, ja ni la mare ni els germans el reconeixien, i vagava per la carretera amb el perill de tornar a ser colpejat…

Ara ja comença a ser vellet; quasi diria que tenim la mateixa edat ; però, durant tots aquests anys, ens ha estat un amic fidel. Des de petit, sap el que cal o no cal fer ; només li cal parlar. Ens vigila la casa, que està situada al mig del bosc, i reconeix el motor del cotxe a més de dos quilòmetres.

Quan vénen els néts, que són petits i entremaliats, els aguanta tot tipus de malifetes amb una paciència infinita. El tenim sempre vigilant darrere nostre, perquè, de vegades,hem perdut el seny i ens enfilem per les escales com si tinguessim vint anys. Quan perdem l ‘equilibri, es desespera per ajudar-nos. Com nosaltres, ara a l’hivern, busca l’escalfor del solet i arrossega la catifa per prendre el sol a prop nostre.

Fa anys, el va picar el mosquit portador de la leishmaniosi, i vàrem haver de punxar-lo més d’ un centenar de vegades. Era curiós de veure com venia dòcilment a rebre la injecció que en un principi rebutjava. Per sort, es va guarir, i ara només li cal pendre un comprimit.

Desitjo que visqui molts anys, i que no el trobem mai a faltar …,aquesta bestiola que, sense parlar, ens fa companyia.

Autora: Manuela Gibert
Fotos: Manuela Gibert

Autobiografia

2011-05-24T07:36:00.000-07:00

Com un nàufrag metòdic que expliqués les onades que li falten per morir, i les comptés, per evitar errors, fins l'última, fins aquella que té l'estructura d'un nen i li besa i cobreix el front. Així he viscut jo: amb la vaga prudència de cavall de cartó en el bany, sabent que mai no m'he equivocat en res, sinó en les coses que jo mes volia.

Autor: Luis Rosales
Traducció: Josefina Estaña
Narració: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod
Foto : Sunion

"La wikirevolució del gessamí"

2011-05-24T04:24:00.000-07:00

Sota aquest títol, en Miquel Castells escrivia un article a La Vanguardia del 29 de gener, sobre la primera revolució als països islàmics,el resum del qual fóra, més o menys, que la comunicació del futur ja s’ utilitza en les revolucions del present.

Tot va començar amb un fet dramàtic, que va desencadenar tota la indignació continguda, i en tres setmanes va ser possible enderrocar el dictador Ben Alí, que ja feia vint-i-cinc anys que dirigia Tunísia.

En tot l’entrellat de manifestacions i informacions, van tindre una part important els mitjans de comunicació que, amb eficàcia, varen desmuntar tot el batibull de la censura i la repressió.

Al Yazira i la BBC anglesa varen crear un sistema interactiu, amb la informació rebuda,via internet,per part dels ciutadans, i van fer una barreja interactiva de TV, internet, ràdio i telefonia mòbil. Evidentment, l’origen de la revolta no va ser la comunicació, però si l’encenall que va fer esclatar la flama en una societat abatuda per l’atur -més del 40%-, la misèria, la manca de llibertats, etc.

Veure per televisiò com la gent, després de divuit dies de manifestacions pacífiques, s’ alçaven amb la victòria,va ser una joia. Hi eren tots, majoritàriament el jovent; hi havia també totes les creences: islamistes, cristians…, i també l’exèrcit, que, després de 72 morts, es va negar a disparar contra el poble.

Desitgem, de tot cor, que aquests pobles que estan lluitant ara per la democràcia, la pau i la llibertat, triïn governants capaços de donar-los tot el que es mereixen.

Autora: Manuela Gibert
Foto: Antoine Walter

Els monestirs

2011-05-22T12:44:00.000-07:00

Habitualment m´agrada molt, tant en vacances d´estiu com de Setmana Santa, visitar monestirs, ja que tenen un conjunt de valors que estimo molt: art, història, tranquil-litat, cuina casolana, economia (sobre 30 ó 40 euros per persona i dia), i, a més, tens la possibitat de conèixer tots els poblets de l´entorn , on sempre es troba quelcom d´interès: una esglèsia, una ermita, un palau, una obra d´art ,i, també, tens l`ocasió d´endinsar-te en la vida i costums de la comarca.

La setmana passada ens vam dirigir cap a Navarra, a un petit poble situat a 11km de Tarazona, que és fronterer amb Saragossa. El poble pertany a la comarca de la Ribera(rica en tot tipus de verdures i vins). Hi trobem el monestir de "Nuestra Señora de la Caridad" , de l´orde cistercenc, construït entre els segles XII i XIII. És d´estil gòtic,i, encara que expliquen que va ser una construcció pobra -pels temps que corrien, ja que no rebia el suport de cap rei ni noble-, a mi en va semblar sòbriament meravellosa.

L´acolliment va ser molt càlid per part de les monges, dins un ambient de silenci i pau, i l´hostalatge va ser molt correcte pel que fa a la relació entre qualitat i preu.

Vàrem visitar alguns indrets de la zona, i el monestir de "Nuestra Señora de la Oliva" , de frares cistercens, on vam tenir l´oportunitat de parlar amb els hostes, que ens varen donar també molt bones referències, la qual cosa farà que el tinguem en compte per a una propera sortida.

Autora:Manuela Gibert (Estudiant Català Llindar)
Narració: Joan Pous
Múscia: Kevin Mcleod

Un dia qualsevol

2011-05-22T10:26:00.000-07:00

Mar rosada sobre els verds blats. Verd intens trencat pels blancs murs de la casa inacabada. Ormeigs dispersos per l'empedrat. Una figuera frondosa, on s'amaguen els ocells... Un pou... Una galleda -lligada a una corda- descansa en el brocal.

Gradualment, el groc s'imposa sobre els verds camps i, el cant de les cigales, sobre el dels ocells. La casa és esclafada pel sol.

El vermell, a poc a poc, substitueix el groc i reapareix el verd dels camps amb set. La pols dels camins, emportada pel vent, matisa els colors.

Un to vermellós dóna pas al gris que, a mida que passen les hores, ens porta el negre, trencat per un mantell blau fosc ple d'estels.

Alguns veïns, havent sopat, es donen cita al costat del pou, per gaudir de la quietud de la nit.

Autora:Roge Trapote
Música: Kevin McLeod
Locució: José Luis Garcia

Creuer pel Golf Pèrsic

2011-05-22T10:18:00.000-07:00

Vam sortir de Barcelona amb destinació a Viena, amb avió. Allà vàrem fer nit. Quina llum tan pobra que hi ha a Viena! L'endemà tot es veia millor, i..., que bonics, els edificis!, sobretot la residència d'estiu de l'emperadriu Sissí, que ha passat a ser d'utilització pública.

Vam tornar a agafar l’avió per anar, aquest cop, de Viena a Dublín. A Dublín, vàrem agafar el creuer Costa Victòria, un vaixell d'esplai enorme. Des d'allà, i fins al sultanat d'Oman, vàrem fer la travessia de nit ,i, l'endemà, vàrem arribar a Oman. Quins jardins tan ben cuidats!

Vàrem anar a visitar la mesquita, on vam haver de posar-nos un mocador al cap per a poder entrar-hi. Els homes resaven en un espai, i les dones en un altre de més petit. El sultà d'Oman havia enviat el seu fill a estudiar a Occident, i, quan va tornar, als trenta anys, s'adonà que els edificis de les ciutats del seu país eren molt decadents, per la qual cosa va intentar que el seu pare en millorés la seva estètica, però no ho va aconseguir; es va insurreccionar contra ell, i va arribar a substituir-lo en el govern; aleshores aconseguí fer els canvis que considerava necessaris.

D'allà a Fujairah, emirats àrabs, i pels nostre compte, varem entrar en un banc per canviar diners, però això només podíem fer-ho en els hotels..., per la qual cosa vam anar a un hotel de la ciutat, ubicat en un gran centre comercial, super modern, amb dependentes amb burka...!

De Fujairah a Abu Dabi -que recorda Manhattan, pels seus edificis-, vam viatjar en un bus urbà (la part de davant era reservada a dones, i la del darrere a homes), que ens va dur per tota la badia.

D'allà, vam anar a Barheim, on hi ha el primer circuit de “Formula U” del desert, i on Alonso, pilot espanyol d'aquests models de cotxe, va guanyar el “Mundial”. De tornada, vam trobar un col•legi mixt: tots els alumnes, nens i nenes, anaven uniformats (pantalons i camisa pel que fa als nens, i faldilla i camisa pel que fa a les nenes). El professorat era femení. Totes les professores, doncs..., duien burka!

I d'allí, a Dubai... Quina ciutat més espectacular! Té 75 Km2; és tan extensa com “Los Ángeles”, tan brillant com “Las Vegas”, i té construccions tan notables com Chicago. Allà vam agafar un bus turístic per anar a l'hotel Burja al Alor, el més alt del món, amb habitacions d'entre 200 i 700 m2, i les seves 7 estrelles! Al costat de la platja, a proa de l’hotel, han muntat uns grans canals, com a Venècia, i grans edificis amb una soc modernista. D'allí, a la zona de la “Palmera”, trobem canals immensos i grans construccions, comprades pels artistes europeus. Al fons hi ha l'hotel Altadis, amb un restaurant del gran cuiner espanyol Santamaria; és espectacular! A més, estan muntant un gran barri residencial que s'anomena World. Des de l'helicòpter al qual vaig pujar, es veu la silueta d'aquest complex d'edificacions fetes sobre els “pòlder” amb què s'ha guanyat tant d'espai al mar,... com a Holanda!

Vam partir d'allí en bus turístic, i, a través d'una autopista de sis carril, vam arribar a Dubai Mall, on hi ha la torre més alta del món, al cim de la qual han instal•lat una minigrua, perquè la “torre” creixi més en el cas que cap edifici del món li volgués fer ombra.

... Allí hi ha els grans centres comercials amb les seves millors marques: Armani, Ferrafano... Paradoxalment, tot passejant, trobem homes amb túniques blanques, i dones amb les seves insistents “burkes” negres.

L'endemà vam agafar un bus turístic per recórrer la zona vermella. A la primera parada, veiem una zona que recorda el Partenó d'Atenes, i les Piràmides d'Egipte… D'allí, passant per un túnel subterrani sota el mar, arribem a una riba de ports naturals com els de l'Índia: amb una zona desèrtica, daurada, i amb dunes molt altes... I tot això, recorregut en Jeep 4x4; quina aventura més excitant! I, des d'allí, cap al creuer amb destinació a l'Aeroport, i ..., cap a Barcelona, amb escala a Viena.

Autora: Mª Teresa Galiana.
Narració : Santy Plo
Música: Kevin Mcleod

Un 20% dels joves de 16 anys de Sant Sadurní són "ni-ni"

2011-05-22T09:36:00.000-07:00

Un 20% dels joves de 16 anys de Sant Sadurní són "ni-ni". Aquest és el títol d’un article presentat en una petita revista comarcal anomenada “El Cargol”, datada el 3 de febrer d’ aquest any. Vaig quedar glaçada al llegir-lo, ja que si en una ciutat petita, però alhora important per la seva producció de cava, tenen un 20% de canalla desvagada…, què no passarà en ciutats amb menys recursos? Aquesta va ser la meva primera reflexió, però, a continuació, em pregunto quin serà el seu futur, ja que no volen estudiar ni poden treballar per manca de preparació i de l’atur. La família en aquests casos, sol tenir poca influència. És imprescindible, doncs que els tutors de l'escola facin prendre consciència de la importància de la formació per aconseguir una inserció laboral de qualitat.

El poder polític de la Generalitat, els ajuntaments, i diputacions haurien de concertar amb empreses que siguin les responsables d’ensenyar aquells oficis que puguin ser més necessaris en un pròxim futur.

És altament preocupant que una part de la nostra joventut tingui un futur tan esfereïdor per falta d’il·lusions. En aquestes edats, les il·lusions són les vitamines que els enfortiran per començar el no sempre fàcil camí de la vida.

Autora: Manuela Gibert
Foto: Julie70 (Julie Kertesz)

El nostre viatge a Egipte

2011-05-22T04:31:00.000-07:00

Feia més de dos anys que preparàvem un viatge al país que desitjàvem veure per diferents raons, sobretot per la seva impressionant història: Egipte; però semblava que quan decidíem una data, tot es posava en contra, i, al final, tot es convertia en no res..., fins que aquesta última Setmana Santa, vam superar l'impàs, i el tres d'abril vam comançar el recorregut l'objetiu del qual era la descoberta de la màgia dels impressionants temples egipcis (Abu Simbel, Philé, Karnak...etc), tan màgics com la Vall dels Reis, o el temple de la Reina Hatshepsut, tomba de l'única faraona que va existir (la seva história ens diu que la discriminació de les dones a Egipte no ha evolucionat tant com ens pensem).

Què podem dir del Nil? Crec que s'ha de veure i viure. Intento explicar-ho, però no trobo les paraules que facin justícia als seus paisatges i a la pau que transmet navegar-hi.

Molt impressionant és també l'Illa Elefantina, i molt impressionants els seus pobles nubis, fets d'homes i dones molt guapos. Allí com en moltíssims llocs del país, sembla que el temps s'hagi aturat. Però en els llavis dels nubis, i en els de tots els egipcis, sempre hi ha un somriure i una paraula acollidora per a tots els visitants; són incomptables les vagades que vam escoltar la frase “welcome to Egipt”.

Després de tota la pau del Nil, l'expressió que millor descriuria el Caire és “la desorganització més organitzada”; és increïble com condueixen, en el més absolut caos, uns cotxes que en el noranta per cent dels casos, aquí no els trobaríem ni en una deixalleria. D'altra banda, creuar el carrer és literalment jugar-se la vida!

També sorprèn veure que en la Ciutat dels Morts, viuen més de vuit-centes mil persones. La mesquita d'Alabastre, el Panteó dels Mamelucs, el barri Copte, el Gran Basar Khan El Khalily, i, per descomptat, el Museu Egipci, completen el recorregut per una ciutat antiga i moderna alhora en la qual conviuen divuit milions ànimes.

Finalment vam arribar a les piràmides. Al primer cop d'ull, et sembla que ja hi has estat abans, i em van semblar més petites del que sempre havia imaginat, però tens la sensació que al seu voltant hi ha “alguna cosa especial”...

Si he de triar la cosa que més em va impressionar de tot Egipte,...van ser les Pirámides!

Tot comença i acaba, i el nostre viatge a Egipte també. Tot va sortir perfecte i ja estem pensant tornar a un país que, sens dubte, és CORPRENEDOR

Autora: Anabel Castellanos
Narració: Francesca Sorolla
Música: Kevin McLeod

La vela de tu fragancia

2011-05-22T02:58:00.000-07:00

Autora:Mariya Nikova
Narració:Mariya Nikova
Musica: Kevin MacLeod

Assassinat al pati del darrera

2011-05-22T02:25:00.000-07:00

Jo tinc una galeria tota plena de flors, de menta, sàlvia, tarongina, i altres herbes de l bosc. Des de la galeria, contemplo la Roca de la Creu, coronada amb la creu, i la senyera. La Roca de la Creu és part del Granòfir de Ribes -únic granòfir existent a Catalunya; d’origen volcànic, conformava l’interior de la xemeneia d’un volcà. També, per un angle de la finestra, s’entreveu un dels cims del Torreneules. Fa bo de ser-hi! Al pati del darrere, hi creixia un avet, altiu i esponerós. En el seu brancatge, hi feien estada molts ocells: pardals, mallerengues, merles..., els servia d’aixopluc en dies de tempesta, i s’hi arreceraven si el dia era ventós; alguns ocells, fins i tot, hi feien niu! Cada primavera, l’arbre brotava esplendorosament; es veia que tenia ganes de viure. N’estava orgullosa!

Un dia, pel veïnat, començaren a córrer rumors... que si els avets feien unes arrels llargues i fondes, que si farien caure les parets del voltant, que les branques sobresortien per damunt dels teulats, que causava humitats..., i un interminable reguitzell de disbarats! El matí d’un malaurat dia, a l’obrir els finestrons de la porta balconera, vaig adonar-me que, a la galeria, tot estava quiet, ben quiet, no s’hi sentia cap remor... Esglaiada vaig sortir fora, i, amb els ulls negats de llàgrimes, vaig veure com l’altiu i esponerós avet jeia a terra vençut per la destral. Dolguda i plena de ràbia, no vaig tenir altre pensament: avui, aquí, s’ha comès un crim!

Autora: Dolors Perello
Narració: Pepita Gutiérrez
Música: Kevin MacLeod

Creuer per les illes Seychelles

2011-05-22T02:24:00.000-07:00

Vàrem sortir de Barcelona amb avió, direcció París, i de París a l’illa Maurici, també en avió. Allí es van recollir en autocar i vam creuar l’illa d’est a oest per arribar a Port Lluís, on ens esperava el vaixell de Costa Romàntica. Quin vaixell tan gran!.

Vàrem anar a la ciutat de Victòria, on varem trobar un parc botànic. Quina meravella!, totes les plantes tropical, les que trobem en les floristeries, les tenim de forma natural. Hi havia un obelisc igual que el Big Ben -la torre de Londres. Vàrem fer una excursió amb un taxista, que, mig amb francès, mig en anglès, va fer que ens entenguéssim. Quina il·lusió fa poder entendre’s amb la gent d’un altre lloc. Vam arribar a la platjaparadisíaca de Throo aux Beech. Quina quantitat d’arbres al costat de la platja! Vam veure-hi natius vestits típicament, que van vendre’ns collarets fets amb llavors d’arbres. Quina aigua tan transparent!, i tan neta! I la sorra, tan blanca! Quina meravella!.

El vaixell, de nit, va dirigir-se cap a les Seychelles. Van atracar a Port Victòria, on vam sentir dir que l’Alakrana era per allí, i vam veure’l. Va ser tot un espectacle. Tothom l’aguaitava des de la coberta, i vam veure com descarregaven la pesca en un altre vaixell que es dirigia a Europa. L’ Alakrana es quedà a Port Victòria, perquè cada nit surt a l’ Índic per a pescar. Somàlia és més al nord, i, en aquell moment, l’Alakrana anava a pescar cap al sud, al mar Índic.

Les platges són d’aigua totalment blava, i la sorra... blanquíssma. Vàrem fer una excursió en llanxa ràpida fins a l’ illa de Pratlin, la de la vall de Mahe, un jardí botànic immens, d’una vegetació exuberant, amb els famosos cocos de mar ( anomenats “... de cul de dona”), i altres arbres masculins amb el fruit com un penis d’home, però gegant...

Van tomar en direcció a Madagascar, país més primitiu, de cases fetes amb branques de plataners... Els seus carrers terrosos, ens mostren la seva gent, súper alegre i feliç, i els seus nens, tan juganers. El mitjà de transport turístic és el carro conduït per homes, amb telèfon mòbil...

Quins contrast, i quina naturalesa tan exuberant! I les plantacions de vainilla, pol·linitzades per persones, i flor per flor ( no hi ha mosquit capaç de fer-ho...). I els cocoters..., i l’arbre del mango...

D’allí, vam anar a Reunió, l’ illa més avançada; és francesa. Hi havia de tot, però en poca quantitat. Les seves costes abruptes, la seva zona volcànica, els seus boscos plens de natura... Impressionant!.

D’allí vam tornar a l’ illa Maurici, on vam deixar el vaixell, i, en bus, vam tornar a l’aeroport per tornar a París: 15 hores de vol. I, després, París – Barcelona... Quin viatge més bonic, autèntic, i exòtic!.

Autora : Dolors Belanche.
Narració: Pedro Muniente
Música: Kevin MacLeod

La cosa més preciosa

2011-05-22T01:03:00.000-07:00

El temps no para…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les poncelles apareixen com per màgia.
Dies, mesos, ...passen, i ara esdevindran esplèndides flors.
Els seus carpels, capítols, estams,
i anteres plenes de suculent pol·len…

El temps passa,
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Els insectes atrets les acaricien, les estimen...
Aquestes flors els transporten al seu interior…
Els colors els atrapen.

El temps passa…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les papallones visiten els pètals,
en un instant els comparteixen amb els pardals,
verdums, caderneres, i merles.
Tots junts s’enamoren i beneeixen la mare natura.
Deixem passar el temps!

Autora: Gloria López
Narració: Carme Samit
Foto: Mariko
Música: Kevin MacLeod

Invictus, una pel·lícula de Clint Eastwood

2011-05-15T02:58:00.000-07:00

De tots és coneguda la popularitat de l´actor, i ara director de cinema Clint Eastwood, qui, a través de la seva última pel·lícula, INVICTUS, ens demostra, una vegada més, la seva ben merescuda fama.

John Carlin, periodista britànic, que viu a Barcelona, és l´autor del llibre “El factor humano”, en què es basa INVICTUS, i que tracta de la difícil transició política de Sud-Àfrica, liderada por Nelson Mandela.

Mandela, elegit democràticament l´any 1994, primer President negre de Sud-Àfrica, el qual va passar 27 anys a la presó pel seu activisme anti-apartheid, pensà que una manera d´evitar el col·lapse ecònomic i social del país -i conseqüentment una guerra civil- era utilitzar el campionat mundial de rugby que s´havia de celebrar a Sud-Àfrica per aconseguir que blancs i negres tinguessin, per primera vegada, un objectiu comú: guanyar la Copa del Món de Rugby 1995.

Anthony Peckham, guionista d´INVICTUS, nascut a Sud-Àfrica, i, per aquesta raó, considerat una persona vàlida per a parlar de la situació del seu país, va dir:

“Mandela comprengué que tenia una oportunitat perfecta per dirigir-se a una part de l´electorat que no tenia l´equip de rugby del país-. Així, doncs, fer servir el fòrum de la Copa del Món, perquè era perfecte per aconseguir els seus objectius. No es tractava únicament d´un partit, sinó del fet que Mandela aprofités un equip en el que els sud-africans negres odiaven, i, amb força de voluntat -i en contra dels consells dels seus assessors- arrossegà pràcticament tothom a seguir l´equip sud-africà.”

Penso que aquesta manera d´actuar de Nelson Mandela va ser molt intel·ligent per utilitzar l´esport nacional com a nexe d´unió entre les dues parts antagòniques de la població sud-africana.

Autor : Antonio Fernandez
Narració: XX
Música: Kevin McLeod
Foto 1: Mharrsch
Foto 2: Onesevenone
Foto 3: World Economic Forum

El tren del ciment

2011-05-15T02:34:00.000-07:00

Autora: Dolors Barnola
Narració: Manel Bellart
Música: Kevin MacLeod

Hivern blanc i bonic

2011-05-15T02:10:00.000-07:00

Aquest hivern, l'he gaudit molt; ha nevat i m'ha fet enyorar la meva CERVERA estimada; hi nevava cada any. Eren dies que generalment no es podia anar a escola, i vèiem caure les volves de neu darrera els vidres, allò era un espectacle que mai no em cansava de mirar i no volia que s‘acabés mai. Han passat molts anys però ho tinc molt present.

Autora: Carme Farré
Narració: Angels Masià
Música: Kevin McLeod
Foto: Xevio V

La flor de neu

2011-05-15T02:00:00.000-07:00

Ben segur que la majoria de la gent de Barcelona no deu saber que des de la comarca d’Osona, a part del Montseny, es veu una serralada anomenada “el Catllaràs”.

Es troba a l’Alt Berguedà, dintre del terme municipal de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i Castell de l’Areny.

La serra de Catllaràs és un lloc preciós, amb algunes zones humides i una vegetació molt variada, la qual cosa fa que es puguin trobar moltes fonts i prats naturals envoltats de roques, pi negre i roig, a més de molts camins, que fan més atractiu aquest lloc.

Entremig, s’hi troba el “Xalet”, dissenyat per Gaudí, que encara no s’ha pogut reconstruir. En el seu entorn, s’hi poden veure unes flors molt especials: unes orquídies que, popularment, les anomenen "sabatetes de la Mare de Déu".

Però la flor més important és la “Flor de Neu”; és el símbol de l’alta muntanya, i de la nostra serralada. Està protegida, ja que es troba en pocs llocs. És una flor petita, blanca, i d’aspecte vellutat, que creix entre roques i mirant al nord.

La gent de la Pobla ens l’estimem i la resguardem tant com podem; cuidem el bosc i el seu entorn amb molta cura, perquè no voldríem perdre la pau que hi trobem quan hi passegem.

Autora: Ma Dolors Barnola
Narració: Chemaleon
Música: Kevin Macleod

Foto: Julien Toulouse

El futur

2011-04-25T09:41:00.000-07:00

Voldria conèixer el futur
amb la mateixa facilitat
que conec el final d'un llibre.

Gaudiria del temps tot sabent
que, faci el que faci, el final
hauria valgut la pena.
Vull la teva felicitat i
la dels teus fills.
Voldria conèixer el futur.
Vull que no em sorprengui el progrés
per estar preparada per rebre'l.
Per no perdre amics, voldria coneixe'l
Malgrat no coneixe'l, l'espero.

Quan faci el passat present, voldria
tenir la dolcesa dels records,
i no el fel del dolor.
Voldria conèixer el futur,
voldria coneixe'l

Autor: Raúl Hernández (ex-alumne)
Locució: Gerard Romero
Música: Kevin McLeod

La llum i la fosca / Que la nostàlgia

2011-04-18T09:59:00.000-07:00

La llum i la fosca

Em lliuraré serenament,

sense retrets ni llàgrimes

Desglaçaré poc a poc

la vida...

Tot s’ha complert i tot

és possible

Ara em toca a mi

creuar la riba

El miracle d’ésser

I no ésser

La llum i la fosca.

Autora: Encarna Pardo

Foto: wakalani (Elisabeth D'Orey)

Que la nostàlgia

Que la nostàlgia

no em faci forat

Nostàlgia del no res

tot és passat

Ara sóc jo, i aquí,

res i tot,

consciència feta dona.

No em feu aferrar-me

a la vida

Així no la vull,

la vull com un regal

no com una brida.

Autora: Encarna Pardo

Locució: Joan Carbonell

Música: Kevin McLeod

Foto: Suzanna (Suzanne Gerber)

Lycèe

2011-04-15T07:19:00.000-07:00

Passejant pel Corte Inglés,vaig trobar un antic company de classe del Lycée;no sabia qui era… Em mirava molt, i, ja ben a prop meu, em va dir: “Que ets de Tànger?” Jo li vaig respondre que sí. I va dir-me: “Llavors tu ets la Marco? Jo sóc Menahem, amic teu de classe,” No el vaig reconèixer: estava molt envellit. Suposo que ell va pensar el mateix de mi, però no m'havia oblidat. Això em va agradar molt. Després de la trobada, vaig recordar-me dels col·legis on havia estat: “École Perrier”, “École Berchet”...

Al Lycée, vaig entrar-hi al 1.940. Érem nois i noies de totes les nacionalitats: anglesos, italians, francesos, àrabs, i, sobretot, jueus marroquins. L'any següent van arribar refugiats de la Segona Guerra Mundial, de tots els països de l'Est. Tots eren jueus. Hi havia tres germans txecs, que portaven “patilles” molt llargues. Tots tres portaven ulleres i rínxols… Suposo que era costum de la seva religió; eren tímids, no enraonaven amb ningú, Ara m'adono que els acomplexava portar “patilles”. Vaig fer-m'hi amiga; m'explicaven coses del seu país… Era molta l'enyorança que en tenien. Van deixar enrere compays d'escola, costums i families…

Tot m'ho explicaven, i, sobretot, com eren les festes que celebraven: el Yom Kippur -dia del perdó i del penediment: un dia abans, mengen molt, i el festiu, dejunen. És la festa del recolliment. El Purim és la festa de la sort, de la joia i del guirigall. La celebració té, com a eix, la sinagoga, on es llegeix el "Libre d'Ester“ (una vegada al matí, i una altra a la tarda). Fan banquets, obsequien els pobres amb àpats dolços, es fan almoines i regals entre les famílies i els amics. Fan representacions de teatre, mentre els nens juguen als carrers. Grans i petits es disfressen, mengen pastissos fets a casa… I, a la sinagoga, aquell dia, es beu vi. És una festa molt semblant, segons com es miri, al Carnestoltes…

Tot això, m'ho contaven els meus amics txecs. Jo els escoltava amb atenció… No van assabentar-se, fins al cap d’un temps, que jo, tot aixó, ho sabia per haver-ho viscut a casa.Tots érem amics: jueus, cristians i arabs. Vam viure sempre en harmonia; érem amics de veritat: anàvem de casament a les sinagogues, i a les altres diferents esglésies. Ho passàvem bé.

Els dissabtes i diumenges, ens reuníem a casa d’aquell a qui li tocava aquell dia… Parlàvem de tot: dels nois i les noies que ens agradaven més, de professors i professores, i, en particular, de la de música i el ball. Ens ensenyaven a cantar i ballar molts valsos, sobretot el "Danubi Blau“, que tenia una lletra preciosa… Encara me’n recordo. I també recordo que quan la meva filla va començar música al conservatori, el primer que ens va tocar va ser aquest vals...

Algun dissabte, de tant en tant, veig la meva amiga Ester, companya de classe. Visitem la sinagoga, parlem de la nostra estada al Lycée, i diem que ens agradaria que aquells temps tornessin. Van ser vivències molt boniques. Penso que tot allò ens van enriquir culturalment, i que, també he tingut la sort d’haver nascut en una ciutat de cultures molt diverses.

Autora: Carmen Marco
Locució: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod
Foto 1: betta Design
Foto 2: Mhobl
Foto 3: betta Design

La capsa

2011-04-12T00:00:00.000-07:00

Durant molt temps, i amb tendresa, tractava d'atrapar els instants més importants de la seva vida, i dipositava -en una capsa de cartró, de 20 x 30 cm-, els seus records.

Amb el pas del temps, la capsa va quedar oblidada en un armari; van trobar-la els seus descendents, i, com intrusos, abans de llençar-la a les escombraries, i després d'haver-li tret la pols que s'hi havia acumulat, analitzaven, divertits, les escenes que les fotografies mostraven.

Autora: Carme Navarro
Foto: Juan Pablo
Locució: Teresa Tadeo
Música: www.impetech.com

La meva vida professional

2011-02-15T00:00:00.000-08:00

Deu fer quinze dies, amb motiu de la visita que vaig fer a la meva amiga Maria, vaig explicar-li el que he fet al llarg de la meva vida.

Li vaig dir, doncs, que, quan vaig venir a Barcelona, ja tenia la meva professió de modista; és a dir, que,encara que una mica precoç -perquè aleshores,només tenia dotze anys-, ja era modista. Al cap de dos dies de ser aquí, vaig posar-me a treballar a la” Parisienne” i, al cap de dos mesos, vaig decidir establir-me pel meu compte.

Sempre he sigut una persona decidida a fer allò que m´anava millor per la meva professió; així, doncs, vaig demanar treball com a ”piecera” a la prestigiosa firma Barbosa Costa, situada al passeig de Gràcia…

La feina em resultava beneficiosa, i vaig pensar que, en una habitació de casa meva, podia posar un petit taller amb el propòsit de contractar noies per ajudar-me a cosir,i poder engrandir el meu negoci.

Per aconseguir-ho, vaig comprometre'm a acceptar feina d'una altra casa. Aquell taller iniciat en una habitació de casa m'anava sobre rodes: tenia més feina de la que podia fer; el meu nom s'havia desplegat entre les senyores de l’alta burgesia, i una clienta ho deia a una altra... Llavors vaig haver de deixar el traball que em donaven per atendre únicament les meves clientes, i el meu taller va dedicar-se de ple a l'alta costura.

Aquest treball em va donar creativitat i la capacitat per moure'm dins el món de la moda.

Els meus viatges a Milà, que feia cada sis mesos, per veure les col·leccions de Saint-laurent” “Valentino”, entre altres, em situaven al cim de la moda barcelonina…

Havent arribat a aquest punt, em vaig decidir a formar una família:amb el meu marit,i els tres fills que vaig tenir més tard. Això em satifeia molt. A tots els meu fills, els he donat carrera universitària: a tots tres. I, gràcies a Déu, els tinc ben situats.

Autora i narració: Juana Gutiérrez
Foto: Vmg8383
Música: Kevin MacLeod

El Machu Picchu

2011-02-13T03:03:00.000-08:00

El Machu Picchu és, d’entre tots el jaciments arqueològics inques, el més ben conservat i el menys conegut. No és mencionant en cap crònica escrita pels espanyols, ni tampoc en cap document anterior a la seva trobada.

Els arqueòlegs, avui dia, encara continuen fent càbales per esbrinar quina missió tenia aquest jaciment; càbales basades principalment en las especulacions. A part d’alguns indígenes quètxues, ningú no sabia el lloc de la seva ubicació, fins que el nord-americà Hiram Bingham el va trobar per casualitat en 1911; Bingham buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, la qual era l’últim bastió dels inques, i es va pensar que l’havia trobat en el Machu Picchu.

Ara se sap que les remotes ruïnes d’Espíritu Pampa, situades molt més a l’interior de la selva, són, en realitat, les restes de Vilcabamba. Però l’origen i la funció de Machu Picchu continua sent un misteri.

Quant Bingham va descobrir la ciutat, aquesta estava totalment coberta de vegetació, motiu pel qual només va poder traçar el mapa del lloc. Bingham i el seu equip d’arqueòlegs van tornar al jaciment en 1912, i 1915, per dur a terme la difícil tasca de netejar el bosc. Va ser aleshores quan van descobrir part de les ruïnes disseminades del que avui és el Camí Inca.

Durant les excavacions, es van descobrir més de 50 sepulcres, amb més d’un centenar de restes humanes. En un principi, es van pensar que el 80 % dels esquelets eren dones, motiu pel qual Binghan i el seu equip d’arqueòlegs varen arribar a una primera hipòtesi: que es tractava d’una ciutat de “verges del sol”. Però aquesta hipòtesi va quedar sense fonament quan, després d’un estudi més minuciós, es va fer evident que la proporció entre homes i dones era, més o menys, d’un 50%.

Una segona teoria manté que el jaciment era una segona residència, o un palau d’esbarjo, el qual va ser abandonat quan els espanyols van ocupar Cusco. El que és evident; és que Machu Picchu va ser un important centre cerimonial.

A l’interior de les seves ruïnes, es troben diversos tipus de construccions destinades al culte: el temple de les Tres Finestres, i el temple Principal que rep aquest nom per la gran solidesa i perfecció de la seva construcció. Al costat del temple Principal, hi ha un famós edifici anomenat “la Sagristía” a l’interior del qual hi ha quantitat de nínxols que s’utilitzaven per guardar objectes cerimonials.

L’única construcció rodona és el temple del Sol; aquesta torre corba i esmolada és una de les millors obres del Machu Picchu; segons sembla, s’usava per a l’estudi de l’astronomia.

Encara que el turista es meravella al veure la bellesa del Machu Picchu, aparentment immutable, un equip de científics japonesos van cridar l’alarma quan l’any 2001 anunciaren que les escarpades vessants del costat oest, s’estaven esllavissant a raó d’un centímetre per mes.

Tal succés, l’atribuïen, per causa de les excessives pluges, a les obres que es duien a terme en aquell moment, i pel constant trànsit d’autocars plens de turistes, amb l’antecedent que la zona ha estat escenari de molts esllavissament en el passat. La UNESCO ha advertit que el jaciment no pot admetre més de 500 visitants per dia, per tal d’evitar els riscos mediambientals. Aquesta quantitat és molt inferior a la que es registra en plena temporada, perquè el govern del Perú no ha fet cas de les advertències de la UNESCO.

Autor: Antoni Ocaña
Foto 1: ClickFlashPhotos/Niker/Varkevisser
Fotos 2 i 3: Ivan Mlaric

ARA VE NADAL

2011-02-10T10:47:00.000-08:00

ARA VE NADAL

Ja s’acosten les festes de Nadal…

A molta gent li produeix una alegria molt gran tot el que comporten aquestes festes: l’ambient que es respira pels carrers de la ciutat, les generoses llums que il.luminen els comerços i places… Tot és diferent aquests dies; tot adquireix un caire festiu, de bona disposició respecte a tot: la família, els amics, els veïns, etc…

La gent està contenta. L’estat d’ànim de les persones és excel.lent. Les preocupacions i els problemes han quedat en un segon pla; sembla que el que ens té ocupats aquests dies és molt més important, la resta, ja ho resoldrem en el seu moment.

Ara toca estar contents “ és Nadal, i, per tant, hem d’estar bé”.

Doncs, voleu que us ho digui clarament?, a mi, no m’agrada el Nadal! Em molesta l’excés de llums afegides a les habituals, que cremen pels carrers…, em fastigueja aquesta disposició hipòcrita de la gent d’aquests dies…

I precisamente és en aquests dies de Nadal quan m’apareix un descontentament general i continuat, que es fa extensiu al comportament i la falsedat que envaeixen la majoria de les llars!

Sempre hauríem de ser bons, alegres, feliços i tenir cura de la gent, és a dir, ser nosaltres mateixos en tot moment!

Autora:Merce Fontanals

foto: Lali Masriera

RISILIÈNSIA

2011-02-10T10:33:00.000-08:00

Quan llegeixo La Vanguardia, sempre començo per "La Contra“. Quasi sempre trobo molt interessants les seves entrevistes.

La del vint-i-sis de març d'aquest any -que Víctor Amela va fer al psiquiatre Luís Rojas Marcos, sobre la Resiliència-, vaig trobar-la especialment enriquidora, ja que qui més qui menys, durant la seva vida, ha passat alguna experiència dolorosa...

Tal com explica Rojas Marcos, el que avui s'anomena "Resiliència" és la capacitat humana d'assimilar i superar adversitats greus. Deriva del llatí "resilire" (rebrotar).

Ell creu que la resiliència podria ser una aptitud genètica, en què també intervenen factors ambientals, les connexions afectives, i el grau d'autonomia personal.

Si hem rebut afecte de la família, o dels amics, tindrem amb qui compartir les nostres històries, i
amb qui poder-ne parla; això ens ajudarà molt!. I si és necessari, parlarem sols, amb la paret...

Una cita de Darwin diu que "no són els forts de la espècie els qui sobreviuen, sinó els més flexibles i adaptables als canvis".

Rojas Marcos, traient conclusions, diu que l'autoconfiança ens ajuda a sentir que dominem les regnes de la nostra vida, i això ens dóna poder per dominar les nostres circumstàncies.

L'entrevista és més extensa i molt interessant, però l'essència ja està exposada; l'escriptor conclou amb la pregunta que Víctor Amela fa a Rojas Marcos: "Quin és el seu motiu per viure?". I ell, molt intel-ligentment, li respon : “Ja que sóc aquí..., me n’aprofito!

Autora: Gloria Bonet
Música : Sergio Fernandez
Fotos: Seferman

Fira del jovent d'Alpens

2011-02-09T11:31:00.000-08:00

Com cada any, s’ha celebrat, durant tot el cap de setmana passat, la Fira del Jovent d’Alpens, un petit poble de la comarca d’Osona.

Tots els portals del poble s’han transformat per recordar com era la vida al segle XIX, i molts dels seus habitants s’han vestit d’acord amb aquella època. Hi ha hagut activitats per a tothom.

X Trobada de Ferrers: Hi han participat ferrers de tots els Països Catalans, d’arreu d’Espanya i també d’Europa. Entre tots han construït una escultura col.lectiva d’aproximadament set metres d’alçada, per uns tres d’ample. És una al.legoria de la colla de diables “Rocadepena”, amb el nom del poble fet amb més de mil cent claus, forjats per tothom que va voler participar-hi. Un cop acabada l’escultura, es va ubicar a l’entrada del poble.

Exposició: S’hi entragà el II Premi Alpens, de forja artística.

Representació teatral, a la plaça major del poble, sobre la mort del brigadier liberal Cabrinetty, al 1873, any de la 3ª guerra carlina, per les tropes d’En Savalls.

Mercat, que s’ha instal.lat pels principals carrers del poble per oferir flors i productes d’artesania.

Pallasos, la tarda de diumenge, per a tota la quitxalla que hi havia al poble.

Concurs de Bitlles Catalanes, on es van apuntar els més destres. Ens van fer passar una estona d’allò més divertida.

Sopar de germanor per a uns tres-cents comensals a la plaça de l’Ajuntament, i, després, música “SOLC”.

Com podeu veure, és un poble petit, però d’allò més eixerit, on no ens falta mai res per fer, ans al contrari… Sempre gaudim del seu entorn muntanyenc.

Autora: Manuel Gibert

Foto: José MªMiñarro Vivancos

Flor de neu

2011-02-09T02:24:00.000-08:00

Ben segur que la majoria de la gent de Barcelona no deu saber que des de la comarca d’Osona, a part del Montseny, es veu una serralada anomenada “el Catllaràs”. Es troba a l’Alt Bergadà, dintre del terme municipal de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i Castell de l’Areny.

La serra del Catllaràs és un lloc preciós, amb algunes zones humides i una vegetació molt variada, la qual cosa fa que es puguin trobar moltes fonts i prats naturals envoltats de roques, pi negre i roig, a més de molts camins, que fan més atractiu aquest lloc.

Entremig, s’hi troba el “Xalet”, dissenyat per Gaudí, que encara no s’ha pogut reconstruir.

En el seu entorn, s’hi poden veure unes flors molt especials: unes orquídies, que les anomenen, popularment; sabatetes de la Mare de Déu.

Però la flor més important és la “Flor de Neu”; és el símbol de l’alta muntanya, i de la nostra serralada. Està protegida, ja que es troba en pocs llocs. És una flor petita, blanca, i d’aspecte vellutat, que creix entre roques i mirant al nord.

La gent de la Pobla ens l’estimem i la resguardem tant com podem; cuidem el bosc i el seu entorn amb molta cura, perquè no voldríem perdre la pau que hi trobem quan hi passagem.

Autor: Ma Dolors Barnola
Foto: Harald52

Silenci

2011-02-08T09:30:00.000-08:00

El dia vint-i-nou de setembre va ser convocada pels sindicats, una vaga. La idiosincràsia d'una comunitat ve determinada pels fets que s'hi han viscut al llarg dels segles.

Una comunitat acostumada al silenci, que un dia va veure com, sense avis previ, feien fora, d'una casa llogada, les famílies que la compartien... la finca va quedar deserta. Deien que l'amo volia fer-se una masia perque, a la ciutat, no hi havia tranquil·litat.

Passaven els dies, els mesos i els anys, i la gent es va acostumar a veure-la buida i en runes. Darrere quedaven les corredisses dels nens i les veus del pares cridant-los per dinar.

Moltes famílies que van ser desallotjades van haver de dormir, amb els nens i les poques pertinences que tenien, sota una olivera. Ningú no es va compadir d'ells.

Nens petits plens de mocs i desnodrits, gent gran amb els ulls plorosos de tants patiments, i arrossegant el dol pels fills que van haver d'abandonar la terra... Sempre la mateixa història, la terra canviava de mans sense tenir en compte la gent que en vivia.
Ningú no es rebel·lava per por derepresàlies: una lliçó ben apresa! “La justicia sempre és impartida pels forts”- deien els desheredats. El millor era el silenci i tornar a començar.

El silenci va apoderar-se de tots. I, encara que la normalitat era aparent, la gent es mostrava inquieta. Era tanta la por que hi havia, que ni de portes endins la gent trencava aquell silenci. La desconfiança va arrelar en la gent. Eren temps difícils.

Els avis eren els únics que no romanien enmudits, tot i que els parents sempre els intentaven fer callar. Ells, amb insistència, sense res a perdre, contaven, als néts, les moltes calamitats que havien viscut i com trobaven a faltar els seus éssers estimats desapareguts per culpa de la guerra. Fora dels avis, ningú no en parlava.

Encara que no es verbalitzava, els nens captaven que alguna cosa passava. A mida que creixien, aprenien el per què del silenci, sense conèixer la història d'aquella llarga i obscura nit.

Aquells que van contribuir a la foscor no van aconseguir, tot i implantant el silenci, que l'oblit guanyés la partida a uns fets cruels i vergonyosos. I mai no van ser jutjats!

Ir a descargar

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)
Narració: Gerardo López
Música: Kevin MacLeod
Foto: Tochis

La segona història del Citroên

2011-02-08T08:56:00.000-08:00

Al Pep, de sempre, li agradaven les antiguitats i alguns trastos vells i andròmines que no es fan servir per a res. Es mirava els cotxes antics embadalit; els coneixia tots, i en volia tenir un.

Vet aquí que un dia, a la seva dona, li diu: ”M’he comprat un cotxe antic”. La dona no s’ho podia creure!. Ell la porta a un cobert, una espècie de garatge, per ensenyar-l’hi. Però ella, no el veia, i li diu:” On és el cotxe? En Pep, il·lusionat, li mostra quatre ferros rovellats i un xassís; ella es queda perplexa :—Això és el cotxe?, no m’ho puc creure; digues que has comprat aquesta ferralla, i que algun dia potser serà un cotxe—.

Van passar dies, setmanes, mesos i anys, al llarg dels quals el Pep i els seus amics es trobaven. Es veien cada dissabte per rascar, llimar, i treure el rovell… Un feia la carrosseria, un altre els seients, un altre feia la instal·lació elèctrica, o buscava algunes peces, o pintava, i, així, amb la col·laboració de tots, veieren ja el cotxe acabat. Era l’hora de fer-lo anar!.

Tots, emocionats, varen engegar el cotxe, el qual va fer uns espetecs: pof!, pof!, pof! I el cotxe va sortir al carrer,Tots estaven molt contents (allò era com si li haguessin donat vida).

Així va començar la 2ª història del Citroên-B10. I ara, amb gran satisfacció seva, pot anar al Rally de Sitges.

Autora: Mª Angels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Música: Kevin MacLeod
Foto 1: Josesc
Foto 2: Vincent van der Pas

Falta temps

2011-02-08T08:11:00.000-08:00

En aquest moment he llegit el teu correo, falta temps per seguir tots aquests consells, lo de la poma i el plàtan encara es pot fer, t'imagines menjar cinc vegades al dia, veure dos litres d'aigua, dos vasos de vi, (blanc i negre) i tot. M'ha fet molta gracia.

Ja ha començat el curs, els vostres nets tots en marxa, l'Ariadna avui es el primer dia, en tenia moltes ganes.

Continuem anant a la caseta cada setmana , el Toni s'hi troba molt bé i els nens estan mes lliures que a Barcelona.

Autora: Carme Farré
Foto: arquera
Música : Kevin Macleod
Narració: Teresa Tadeo

La cobdícia va causar una crisis que no és només econòmica

2011-02-07T14:29:00.000-08:00

Vivim en un món en què els principis han perdut sentit i els valors ja no estan subjectes a l’ètica i a la moral. El pas del temps els han transformat.

Una relativa felicitat i un acusat sentit de les coses materials poden substituir el pensament pur d’integritat i honradesa. No dic que sigui fàcil superar la temptació dels plaers, però, com sempre, el terme mitjà és el millor.

Hem de gaudir de la felicitat que ens dóna la vida, però al mateix temps hem de saber compartir-la amb els altres. En aquest sentit, considero que la crisis que patim és conseqüència de la cobdícia humana. La crisis no té un origen econòmic, sinó una causa moral. La societat canvia i a vegades ofereix aparents meravelles a moltes persones que se senten atretes per tot allò que sigui nou i fàcil. Després els que s’enriqueixen són altres.

Sé que una gran part dels éssers humans segueixen llevant-se cada dia pensant en el que serà millor per a la majoria, però hi ha homes i dones que es perden davant la possibilitat de gaudir de luxes, de poder, del benestar només corporal. Així anem deixant enrere la felicitat de l’ànima.

Tenir la vida resolta és de justícia, però acumular allò que els febles necessiten és haver oblidat el sentit de la vida. La societat està repartida entre el bé i el mal. Una lluita contra l’altre i no hi ha un guanyador clar perquè el bé i el mal són conceptes que cadascú interpreta a la seva manera.

Amb tot, no hem de perdre l’esperança que, malgrat les dificultats i les temptacions, allò correcte sigui el que triomfi. L’esperança del món està en el cor, en el perdó, en la falta de rancor. No és moment d’acusacions, sinó de solucions. Seguim aquest camí.

Autor:Joan Giménez
Foto:Philipp Lücke
Dibuix:Por hyoga

Llegir?... Observar?

2011-02-01T09:16:00.000-08:00

Com cada dia, surto de casa per agafar qualsevol mitjà de transport públic que em durà al lloc on em dirigeixo.

Per aprofitar el temps, porto el llibre adequat al moment, dins la bossa: poc pes, lletra gran, fàcil de llegir…

D’un temps ençà, es veu cada cop mes gent que, en els seus desplaçaments, dins o fora de la ciutat, bé sigui en dies laborals o d’esbarjo, tenen l’hàbit de llegir el diari, un llibre, una revista…

Un dels meus plaers és la lectura; compro llibres que de vegades no puc arribar a llegir a causa de moltes activitats i responsabilitats. La llista d’espera s’allarga irremediablement.

A causa d’aquesta llista, vaig optar per fer el mateix que molts: llegir al bus. Com és lògic, la llista es va reduint.

Avui, però, fico la mà dins la bossa, i... el llibre no hi és; la pressa m’ha traït i el llibre s’ha quedat damunt de la taula de la cuina.

En un primer moment, decepció: els costums costen de superar, però, a poc a poc, vaig sobreposant-me al fet, i començo a observar la gent que m’envolta.

Recordo que, abans, sempre m’agradava mirar les persones i imaginar-me com devia ser la seva vida..., què devien pensar, què els preocupava en aquell moment.

Observant es poden formar mínimes històries, perquè el pensament és lliure i la imaginació vola.

Autor: Ma Teresa Galiana

Foto 1: brewbooks

Foto 2: Miss Indi Pop

Receptes econòmiques per a aplicar en temps de crisi

2011-02-01T02:23:00.000-08:00

Són idees que s'haurien d'aplicar. Però en un món dominat pels poders fàctics, no nomenats per ningú, que creen les crisis i no les pateixen, potser estem parlant d'utopies. Però, si no fem res, les utopies…, segur que no es produiran.

1) Desaparició dels paradissos fiscals. Els diners ocults sortirien a la superfície i, al retornar al sistema productiu, generarien llocs de treball i inversions productives.

2) Impost extraordinari pels sous blindats. Sempre, però més en època de crisi, es obscè que directius de grans empreses s'embutxaquin quantitats de diners exorbitants pel fet d'haver ocupat llocs rellevants. Un tipus del 75 % ajudaria a dissuadir aquestes pràctiques “absolutament legals” -en quin sistema vivim- i absolutament escandaloses.

3) Aplicació d'una taxa sobre els moviments de capitals especulatius. Podria ser una taxa petita, d'un 0,005 per cent, però a la llarga suposaria un import molt important, que es podria dedicar al Tercer Món.

4) Persecució del frau fiscal. Les bosses de diners ocults són molt importants. Paguen més els que menys tenen.

5) Increment de la tarifació fiscal sobre els sous multimilionaris. Un dels països amb més atur d'Europa, i amb una economia més fràgil, és el que paga més als jugadors de futbol. Això s'entén?

6) Impost sobre el Patrimoni, sobre grans fortunes. Un petit percentatge sobre una gran quantitat pot suposar un import elevat a recaptar.

7) Suspensió d'ocupació i sou als parlamentaris que deixen els seus escons buits, tant a Madrid com a la resta de parlaments de l'Estat.

No sóc ministre d'economia, però sé, amb això, que no haurien de pagar els més flebles, que no tenen la culpa del desencadenament d'aquesta crisi.

Autor: Josep LLuís Miqueo
Foto: elbuco

Vicente Ferrer: un home lluitador

2011-01-31T23:59:00.000-08:00

La mort de Vicente Ferrer deixa un buit de solidaritat molt difícil d’omplir, però també un missatge d’amor a transmetre a les generacions futures, un exemple d’altruisme a prosseguir i una herència de diàleg a continuar, i també una sèrie de lliçons a aprendre per part dels ciutadans que vivim còmodament instal·lats en les societats satisfetes amb la consciència del deure complert pel fet de pertànyer a alguna organització benèfica, ...però sense canviar gens ni mica el nostre estil de vida.

La primera ensenyança de Vicente Ferrer és que la pobresa constitueix el fet major del nostre temps i el principal desafiament a través dels organismes internacionals, dels governs local i d’actituds solidàries, tant des de l’àmbit personal com des de l’àmbit de grup.

La segona lliçó de la humanista: Ferrer és la pràctica de la compassió, que xoca amb la insensibilitat i la falta d’entranyes de misericòrdia de les societats desenvolupades cap al patiment aliè. Compassió que no consisteix a sentir llàstima o pena de la pobra gent des de fora del seu món, sinó, atenent al seu sentit més profund i radical, a ser sensibles al dolor de les víctimes, a posar-se en el lloc de l’altre, dels soferts de la història dels éssers humans i dels sectors més vulnerables, i a estar sempre al seu costat, assumint les seves causes com a pròpies, fins i tot a risc d’exposar la pròpia vida.

El tercer ensenyament de Vicente Ferrer és el seu compromís en la lluita contra la pobresa. Un acord no només de cap, sinó a través d’una professió autènticament alliberadora que no es queda en la superfície del problema, sinó que va a les arrels de la injustícia, perquè no es reprodueixi ni es perpetuï. En aquest compromís, ell hi va implicar els sectors populars oprimits, que van deixar de ser objectes passius de caritat i es van convertir en actors del seu propi alliberament, personal i comunitari, cultural i polític, social i econòmic. Va ser precisament el protagonisme popular el que va assegurar l’èxit de la majoria de les iniciatives posades en marxa per Vicente Ferrer.

Autor: Joan Giménez
Foto: Fran Simó

Sentiments

2011-01-31T23:02:00.000-08:00

Tinc una amiga que vivia al pis de sobre el meu. Es diu Maria Elena . És soltera. Ara que és vella, té un parent que se’n cuida; l’ha internada en una residència d’avis, lluny de Barcelona.

Hem sigut veïnes durant molts anys; era alegre i xerraire. Al barri, tothom l’ha trobat a faltar. Anava sempre molt arreglada; era molt presumida, feia goig.

No és que s’hagi mort, han hagut d’ingressar-la perquè té l’Alzeimer . He anat a veure-la i no m’ha conegut.

Em va sorprendre veure, en arribar a casa, de nit, com baixaven els mobles de casa seva. Em va fer molta pena veure les seves coses, que tant estimava. Volen reformar el pis per llogar-lo, i així ajudar-se a pagar les despeses del seu ingrés i la seva estada a la residència…

Es trist, però és la realitat.

Autor: Roser Urgellés
Foto: Bambo

Miracle de la Ciència

2011-01-31T22:43:00.000-08:00

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.

Autor: Maria Mas
Foto: Akupapa
Narració: Pilar Palomero
Música Kevin MacLeod

Editorial

2011-01-31T09:20:00.000-08:00

Fa més d’un mes que ens hem instal·lat a la nova seu de la nostra escola, dins el recinte de l’Escola Industrial. Ja no ens podrem queixar d’aire brut, ni de manca d’oxígen, ni d’absència de llum natural… Ja queda enrere aquella escalfor a les galtes amb què sovint vèiem sortir els alumnes de l’aula d’informàtica, mig marejats a causa d’una higiene molt deficient…, la que ens oferia, en fi, un semi-soterrani destinat a magatzem de cartró....

Alumnes i mestres, però, també -cal dir-ho bé- trobem a faltar aquell clima d’intercanvis i mescles en què es produïren tantes ensenyances (assessoraments…), i coneixences, i l’ambient segurament més personalitzant d’aquell bocí de l’Esquerra de l’Eixample.

El primer trimestre del curs 2010-2011, i malgrat el lapse dels vuit dies de trasllat, ha tingut un final feliç, amb més llum i aire net, i ens transmet una esperança de molt millor convivència amb la història, envoltats d’aquesta arquitectura que descriu una de les cares més amables del nostre país: la de l’ordre noucentista, que propicia, sense dubte, una millor comprensió de la nostra identitat de poble creatiu.

I ara que s’acosten els Reis, hauríem de proposar-nos un exercici de concentració a favor d’un dels estímuls més eficaços per a l’exercici d’ecriure: demanem que l’estrella d’orient il·lumini la ment dels qui s’hauran de responsabilitzar d’aquesta ensenyança d’adults que tots volem, més activa i participativa, i que ens recomponguin l’injustament manllevat “Premi Rafel Farré”, que tants textos ha fet escriure als nostres alumnes al llarg dels darrers quinze anys.

Que tinguem un bon Nadal!, i uns millors Reis, és clar !

Pa amb xocolata

2011-01-30T12:00:00.000-08:00

El silenci es trenca amb el soroll d'una porta a l'obrir-se. Coixejant, l'àvia surt de la seva cambra, de fer una becaina.

Mentre és al lavabo, els nens van sortint, l’un darrere l'altre, amb els ulls tancats per la llum, despentinats i mig adormits.

L'àvia, trencat el silenci, intenta no fer soroll mentre va canviant de lloc els testos per a evitar que els toqui massa el sol. Tota sola, i sempre vestida de negre, gaudeix de les plantes que, agraïdes pel temps que els dedica, es mostren plenes de flors.

--Per què us heu llevat tan d'hora?, tan bé com s'està al llit?

--No teníem més son.

--Que podrem agafar les bicicletes, avui?

--Sí, però, abans, haureu de berenar, i anar amb compte de no allunyar.

--Què voleu per berenar? Voleu, ara que els vostres pares no hi són, pa amb xocolata? Després podrem fer una partida de parxís.

--Molt bé! -diuen els nens a l'uníson; i continuen: --Àvia, la fem ara?

Tots tres hi estan d'acord.

-- Jo el vermell -diu el nen.

-- No, no, el vermell el vull jo -replica la nena.

Tots dos intentaven quedar-se les mateixes fitxes, i començaren una discussió, que es va acabar quan l'àvia va dir: “El color, l'escollirà qui, al llençar el dau, tregui el número més alt.”

Els nens van acceptar-ho, i, aleshores, van començar la partida...

Mentrestant, la tarda avançava, i el sol queia...

Autora: Carmen Navarro
Foto: AiramSelegna's

Els peraires d'Igualada

2011-01-27T06:08:00.000-08:00

Al 1600 va començar a florir, a Catalunya, la indústria tèxtil. A Igualada, aquesta indústria es va desemvolupar molt ràpidament.

El jesuïta Pere Gil escrivia: “ Ha tot Catalunya, innumerables menestrals que tenen i saben ofici de Peraires, fan draps .” Estaven organitzats en confraries , n´hi havia de: peraires, teixidors, ferrers,argenters, espardenyers

Quin ofici era el de peraire? El peraire havia de passar l´examen de “mestre peraire”, i era admès al consell de l´ofici. Era l´organitzador d´un procés que havia comencat ell mateix amb la compra de la primera matèria, i tenia la capacitat de coordinar el treball d´altres persones que no eren empleats seus.

El peraire havia de saber: emborrar, emprimar la llana i perxar les peces de teixit. A Igualada, era l´ofici més nombrós al segle XVI, i més visible socialmente; no eren uns menestrals qualssevol. A les festes, els peraires joves ballaven el “ball de bastons”. La confraria d´ofici era el marc de pràctiques solidàries , com l´ajut a famílies, pagar les exèquies dels seus confrares, vetllar per la seva salut…

La família dels Torelló va ser una de les més importans d´aquest indret. Donava feina a un bon nombre de jornalers, a centenars de filadores, i a una colla de teixidors.

Els peraires d´Igualada no s´assemblaven als d´altres llocs, ja que tot el desenvolupament del procés d´un teixtit, el donaven a fer fora del seu obrador, o botiga, menys el cardat, que es donava a filar fora, generalmente a cases particulars, de les qual sortia en format de troques ( madeixes).

L’èxit dels peraires era la capacitat d´organitzar una xarxa de filadors que filessin bé. Quan el peraire rebia les troques de fil, havia de rentar-les amb aigua i llexiu abans de tenyir-les ( en aquesta vila era corrent tenyir la llana en troques i no en peces teixides).

A Igualada, ,pocs peraires tenien tint, Ells no teixien, ni orgaitzaven en tissatge: ho feien els mestres teixidors, ja que era competència exclusiva d´un altre ofici; els mestres teixidors estaven organitzats en una confraria diferent de la dels peraires.

Quan els teixits sortien de la botiga del teixidor, tornaven a les mans del peraires, els quals, en acabat, duien les peces al molí per rentar-les. Per últim, se les enduien a la botiga del peraire ,per apelfar-les o envellutar-les. Un cop perxats i abaixats els draps, es duien als tiradors; era un clos a l´interior del qual hi havia bastidors per penjar-hi les peces.

Es clavaven, ben tibades, a las barres travesseres, perquè agafessin l´amplada i la llargada que els correspon, i perquè desapareguessin els sécs. Els responsables d´aquesta operació eren enomenats “penjadors de draps”. Finalment, i abans de donar-los al comerciant, encara calia enllustrar-los i plegar-los.

Autora: Adela Oyague
Foto 1: Ferran Puig
Foto 2: Marc 47
Foto 3: Juanma Delgado

Música: It Came Upon a Midnight
Autor: Kevin MacLeod
Locució: Maria Companys

Etiquetes

2011-01-13T09:25:00.000-08:00

onsideren bàsiques per a tot ésser humà o, més ben dit, allò que ens han fet creure que són les nostres necessitats bàsiques, tot es transforma en competitivitat, etiquetes i rànkings.

Tan fàcils com poden arribar a ser les coses al llarg de la vida, siles sintetitzem i reduïm a la més pura i simple expressió, i com ens agrada de fer-ho difícil!.

Aquesta societat nostra va plena d’etiquetes i rànkings per a mesurar-ho tot! Crec que aquest tret ens ve donat per la nostra occidentalitat, avarícia i egoisme.

Tan bon punt tenim cobertes aquelles necessitats que es c
Sembla que ens vegem en la necessitat de portar-nos al plànol material i posar-nos un adhesiu a fi de poder definir persones, relaciones, psiques... Res no s’escapa d’aquest fenomen. Que no podem ésser capaços simplement de viure i fruir sense necessitat de mesurar-ho tot a cada instant?

Sempre he estat del parer que aquells que etiquetem de “pobra gent”, han mantingut l’essència del que és ser persona. No importa el que tinguin, o les seves mancances..., la seva visió de la vida és més pura, més clara, menys complicada.

El materialisme i aquest beneït capitalisme nostre que ens porta a aquesta ficció anomenada societat del benestar ens allunya, a vegades, de la veritable essència del que és viure.

Estem involucionant, potser? “Je ne le sais pas!”, perquè jo només sé que no sé res.

Autora: Nara González
Narració: Flor Deza
Música: Kevin MacLeod
Foto 1: Ardegu
Foto 2: ColorblindRain

Hem pres una bona decisió

2011-01-13T09:23:00.000-08:00

La meva dona i jo, des de fa quasi un any, som membres d’una associació solidària amb el Sahara. La tasca d’aquesta associació és intentar cercar treball per a la gent que viu en aquests territoris, i, d’aquesta manera, col.laborar amb ells, perquè la seva vida tingui més sentit.

A més a més, tenim un projecte: es tracta de la instal.lació d’un pou d’aigua. Tením els plànols i el projecte desenvolupat, i el lloc ben definit. Aquest lloc és dintre la zona alliberada, a on, a poc a poc, el poble es va traslladant; però la falta de finançament (només 20.000 euros) té aturat aquest projecte.

D’altre banda, es tracta d’un territori molt castigat; en primer lloc, pel Marroc, que no respecta els drets humans i castiga brutalment la població autòctona sense contemplacions, mentre Espanya i la Comunitat Internacional no en fan cas i es decanten a favor del Marroc. En segon lloc, pel clima: a l’ estiu s’arriba a més de 50 graus…

En aquestes circumstàncies, la vida d’aquesta gent és molt trista i dolorosa.

AIXÒ PASSA AL SEGLE XXI. No estem parlant d’èpoques pretèrites.

Malgrat tot, l’educació escolar funciona, gràcies, sobretot, a l’esforç de les dones saharauis, ja que els homes s’ocupen de temes polítics i de la recuperació del territori. Els petits, a partir de 8 anys, comencen l’aprenentatge de l’espanyol, i arriben a expressar-s’hi amb desimboltura. Els estudis superiors, els fan en països de parla hispana.

A Catalunya, i a Espanya, hi ha un moviment solidari molt important que es diu: VACANCES D’ESTIU. Què vol dir això? Representa que més d’un miler d’infants, entre 8 i 12 anys, passen, a Espanya, les vacances d’estiu amb famílies d’acolliment. El canvi per a aquestes criatures és radical, pel clima i les condicions de vida, i tambè aprofiten la seva estada aquí per a millorar l’idioma español, i per aprendre, tambè, català, com veiem fer al nostre amic Babà, jove saharaui alumne de la nostra escola.

Una de les associacions que es dediquen a aquesta tasca ens ha contactat i ens han explicat que, a causa la crisi, hi ha quatre criatures sense família d’acolliment. El problema és que la mainada viatgi amb passaport col·lectiu, cosa que comporta que hagin de viatjar tots, o ningú.

És per això, que us assabentem del cas, per si hi hagués algú que volgués prendre la bona decisió d’acollir alguna d’aquestes criatures per tal que gaudexin d’un estiu diferent. No dubteu que, si ho feu, HAUREU PRES UNA BONA DECISIÓ.

Autor; Francisco Calabia
Foto 1: Homed Saber
Foto 2: extrujado
Foto 3: extrujado

Impressions

2011-01-12T02:46:00.000-08:00

L’endemà del gran partit del Barça amb l’Inter, al matí, tot anant al mercat, em vaig trobar amb uns veïns que estaven molt seriosos.

Al preguntar-los què els passava, em digueren:

"Et sembla poc la derrota del Barça?"

Em va sorprendre la seva angoixa. Però el que em va sorprendre més va ser arribar al mercat i trobar-hi el Xavier, el meu peixater, que també estava molt seriós --ell, que és tan simpàtic--. Em va estranyar i també li vaig preguntar si li passava res.

Em contestà igual que els veïns:

“Et sembla poc la derrota del Barça?"

Em pregunto com pot ser que un fet tan intranscendent afecti tant la meva gent. A mi també m'hauria agradat que guanyés el Barça, però no m’angoixa si no és així.

Autora: Roser Urgellés

Foto: Barça campió. Autor: Fran Simó
[El vincle no actúa, apareix Not Found/Error 404]

Un dia qualsevol

2011-01-12T02:36:00.000-08:00

Veure caure la pluja des de la finestra del meu escriptori mentre penso un poema...

Trucar-te per parlar-te de coses “meves “que ni et van ni et vénen…

Sentir l’olor de terra mullada, i veure aquest cel mig fosc i mig clar a les sis de la tarda un dia de tardor…

>center

Trucar-te més tard, per convidar-te a un cafè, o potser no…

Observar el meu gat, ell també m’observa,… aquest gat de pèl ros i ulls de color de mel, que no em puc estar d’acaronar…

Deixar passar el temps, encara que no hagi fet res de profit, com ara llegir Borges…

Agafar el telèfon, marcar el teu número, i esperar a sentir la teva veu… Així de senzill, però
no ho farè.

Autora: Encarna Pardo

Foto: J.Lozano

M’agrada molt estudiar

2010-04-26T02:39:00.000-07:00

Llegir, per mi , avui en dia, és un plaer! Quan era joveneta i anava a escola, no m’agradava mai llegir novel·les. Però donada la importància amb què els professors m’ho demanaven, les llegia.

Ja al començament de qualsevol història, la seva lectura, m’avorria, em cansava i, per tant, em costava animar-me per avençar pàgines.

Per sortir-me’n, feia corre la meva imaginació pensant quin seria el final; però, com que els professors ens aconsellaven llegir des del començament fins a la fi, de mica en mica, avançava unes quantes pàgines, i hi dedicava una quantitat de temps fix cada dia. També ens demanava que anéssim deixant un senyal a la pàgina en què ens aturàvem.

Llegir un bon plec de fulls va ser un martiri: per una banda perquè no m’agradava llegir tantes pàgines per assabentar-me com acabarien els fets d’aquelles històries d’amor, d’acció, de terror, de suspens o un d’un altre tema.

Per sortir d’aquest calvari, sempre feia una cosa que em guardava com a gran secret, i sense que ningú no ho sabés, llegia unes quantes pàgines del final, les que m’expliquessin i aclarissin com acabaria la història llegida.

Quan m’assabentava de si els personatges morien, o de si serien feliços per sempre més, o si es casarien, etc; només, a partir d’aquell moment naixia en mi la màxima implicació en la lectura; aleshores llegia amb passió i amb molta curiositat el transcurs dels fets.

Però avui no necessito saber el final d’un llibre per estimilar-me en l’estudi d’alguna assignatura. Ara llegeixo perquè guanyo alegries. I, de passada, conec gent que s’atreveix a fer el mateix que jo, només perquè volem fer-ho…

Animo la gent de la meva edat, i de més edat encara, perquè es decideixi a estudiar, sobretot informàtica, que és una cosa que, encara que sembli complicada, és molt útil.

Un lloc per Gaudir

2010-04-07T15:05:00.000-07:00

Molts de cops, fins que no marxes d’on has nascut i has passat gran part de la infància, no t’adones de com és de meravellós el lloc on has crescut. Jo sóc de Menorca, i, fins que no vaig venir a estudiar a Barcelona, ara fa sis anys, no em vaig adonar de com és de meravellosa i única la meva illa per als qui en són fills.

A part de la naturalesa i la bellesa illenques, la gent menorquina és molt agradable i acollidora amb la gent de fora. És una illa tranquil·la, i te n’adones quan hi ets. Els menorquins tenen una idea diferent del temps, i això es demostra quan, per exemple, els de Maó han de marxar a Ciutadella, que és a una distància de quaranta quilometres. Sempre diuen que per anar-hi, perden tot el matí ... Aquesta percepció no és la mateixa que té la gent avesada a desplaçaments llargs. Evidentment!

Jo diria que, si Menorca es conserva tan bé -en un lloc tan tranquil on preserva gran part de la seva naturalesa- ha estat i és perquè la gent que hi viu vol que es mantingui així. Per entendre aquesta concepció, cal fixar-se en les platges sense edificar ..., platges verges que donen una visió molt diferent del lloc, i, si no, fixeu-vos en el que va passar al construir els dos grans hotels de Son Bou, que són dues torres, que, just a l’arribar a la platja, et fan mal a la vista. Sort que cada cop es fa més publicitat d’un turisme al qual li interessen les coses relacionades amb la naturalesa, i no del que vèiem abans, que només venia per gaudir del sol, la platja, la paella i la sangria...

Si alguna persona vol gaudir de l’illa i la seva tranquil·litat, és recomenable que vagi a Menorca els mesos que hi fa més sol, però no al juliol ni a l’agost ( temps per al turisme en massa).

Una de les grans coses de l’illa són les seves festes populars, de les quals, els cavalls són la part principal: festes de Sant Joan, o de mitjans de juliol, que duren fins a principis de setembre. Durant aquests dos mesos, hi ha una festa de poble cada cap de setmana, i en un lloc diferent. Si algú vol anar-hi, és recomenable que porti un calçat cobert, i, sobretot, que intenti no posar-se en llocs que podrien ser perillosos pels cops que podrien rebre dels cavalls.

Això és una petita idea que jo tinc de la meva terra natal, que, encara que en sigui un poc lluny, i només hi vagi alguns cops a l’any, sempre serà el lloc d’on sóc i del qual estic molt agraïda, lloc que m’agradaria veure sempre com és ara, per a les properes generacions, perquè en puguin fruir com nosaltres en fruïm en aquests moments.

Autora: Maria Angeles Pons

Viatge a Eivissa

2010-03-29T07:20:00.000-07:00

Autora: Dolors Perelló
Narració: Ramon Rossinyol
Música: Kevin MacLeod

Editorial

2010-03-27T04:28:00.000-07:00

El CFA Palau de Mar, pioner en autoformació integrada, creix en la seva metodologia i persisteix en l’ús continuat que en fa, conscient de la complexitat de l’aprenentatge dels adults -lligats a responsabilitats familiars i professionals, etc.- Així, doncs, valorem positivament el nostre mètode, perquè és a través d’ell que els nostres alumnes s’adonen de la capacitat d’avançar tots sols,i amb seguretat, en l’acumulació de coneixements. I és en aquest sentit que definim el nostre perfil d’escola, indefectiblement completat per la il•lusió dels alumnes, el treball coordinat dels mestres amb el Consell de Centre, la recerca de propostes innovadores, la publicació de la revista escolar..., cosa que ens ha fet mereixedors d’un significatiu reconeixement: el premi “Baldiri Reixac”.

Amb tot, el nostre centre acaba l’any escolar amb un buit que entrevèiem: la seva no participació en el premi Rafael Farré –al qual hem estat sempre molt fidels- per no haver-se convocat encara. Serà una mancança a considerar, sobretot per l’agitació tan productiva que ha generat entre els nostres alumnes al llarg de les seves 12 darreres edicions.

Que sant Joan ens empari!

Puigsacalm

2010-03-05T10:19:00.000-08:00

De la collada de Bracons a St. Priorat d'en Bas

La tardor és el temps més propici per realitzar una excursió per una de les serralades que separen les comarques d'Osona i la Garrotxa, ja que el boscos tenen una gran varietat de colors: del verd al marró, passant pel groc, taronja i vermell.

Podem començar el recorregut a la collada de Bracons, situada al límit de les citades comarques, lloc on podem arribar des d'Olot, o des de Vic i Torelló, seguint la nova carretera del túnell de Bracons.

Iniciem la caminada pujant unes roques que trobarem amb unes marques visibles al costat mateix de la carretera, i seguim per un camí molt freqüentat, ple de boscos formats per faigs, boixos i avellaners, entre moltes altres espècies. És un camí molt ombrívol i d'una gran bellesa, fins arribar a una font anomenada Tornadissa, enguany molt mancada d'aigua, de la qual hi ha una llegenda que diu que el qui begui d'aquesta aigua hi tornarà. Es un bon lloc per reposar de la forta pujada, i per asseure-s'hi a esmorzar, a l'ombra dels grans arbres que la voregen.

Un cop superat aquest indret, continuem pujant a través d'uns prats verds i d'un fort desnivell, plens de ramats bovins. Després de traspassar una tanca, que ens obrirà el pas altre cop per dins el bosc, arribem al peu d'un fort pendent al final del qual es troba el Puigsacalm.

El Puigsacalm és un cim de 1 .515 metres, que forma part de la serralada prepirinenca; hi han instal.lat un piló geodèsic i una senyera, en el punt més alt. D'es d'aquest punt, podem contemplar una bona part de Catalunya: la badia de Roses a l'est, el Pedraforca i la serra del Cadí a l'oest; al nord, del Canigó fins al Puigmal i les Muntanyes del Montseny i Montserrat al sud. També és un magnífic mirador sobre la Vall d'en Bas i Osona.

No massa lluny d'aquest cim hi trobem un altre pic, de 1.486 metres: el Puig dels Llops, on s'arriba per una roca amb cingles a banda i banda. La vista que podem contemplar des d'aquest lloc és molt semblant a la del Puigsacalm.

Deixem aquests cims i ens endinsem de nou al bosc; ja de baixada, fins arribar a una esplanada en què es troba l'ermita d e Santa Magdalena del Mont, la qual fou priorat dels monjos agustinians, i que va ser construïda entre els anys 977 i 998. Entrada en decadència, l'abandonaren al segle XV. Avui, tan sols se'n conserva l'ermita i un refugi annex.

Seguim caminant de baixada fins arribar a un altre santuari situat en els cingles de les Olletes i que porta per nom el d'aquests cingles; és construït a la mateixa roca. L'actual edifici data de l'any 1855, si bé la imatge és del segle XVI, o XVII, i és, segons la tradició, una marededéu trobada.

Abans de finalitzar l'excusió, ens apropem al salt d'aigua de Sallent, que pertany a la riera del mateix nom, on admirem la cascada de 80 metres d'altitud.

Continuem fins a Sant Privat d'en Bas, on acabem aquesta recomanable excursió.

Autor: Fortià Riera (estudiant de Francès)

TRUFES DE XOCOLATA

2010-03-01T07:04:00.001-08:00

INGREDIENTS:

1 rajola de xocolata Nestlé Postres
150 grams de nata líquida
70 grams de mantega
1 rovell d'ou
fideus de xocolata

PREPARACIÓ:

Es talla la rajola de xocolata a trossos, no gaire grans. Mentrestant, poses la crema de llet i la mantega a foc molt baix, i, al mateix temps, hi vas afegint la meitat de la xocolata que ja tens trossejada, i vas remenant fins que et quedi sense cap grumoll. Quan ja la veus ben fina, hi tires l'altra meitat de xocolata, i tornes a fer el mateix. Quan ja ho tens tot ben fi, ho retires del foc, i hi afegeixes un rovell d'ou. En cap moment, no paris de remenar, fins que ja no vegis cap traça del rovell. Ho passes a un recipient. Ho deixes refredar a temperatura ambient. Ho tapes amb paper film, i ho deixes a la nevera. L'endemà veuràs que s'ha endurit la xocolata i, amb dues culleretes de postres, en vas fent boletes, i les arrebosses amb fideus de xocolata, i les vas posant en motlles individuals marrons, de paper, i les tornes a posar a la nevera fins que no sigui el moment de menjar-les.

I, bon profit!

Autora: Maria Serramía (Estudiant de Preparació de proves d'accés a la universitat per a més grans de 25 anys)

El desig de tenir un gos

2010-02-15T03:14:00.000-08:00

A Marta, la noia que amb tanta il·lusió vol tenir un gos i cuidar-lo, se li presenta el dilema de comprar-lo o d’adoptar-lo. Aquesta noia va visitar un Centre d’acolliment per a gossos, però va ser tal l’impacte que va rebre, que fins i tot crec que s’ha decidit a comprar-lo. Va consultar una veterinària que li va dir que els porten dels països de l’Est d’Europa, ficats dins gàbies, amb poques possibilitats de sobreviure.

Quin dilema! El gos és una mascota que s’integra en la família que el cuida, i és un més dintre d’aquest nucli.

Quanta tendresa! Quanta lleialtat! I quina alegria tenir-los a casa!

Autor: Maria Mas (estudiant de Català Llindar)

La Primavera

2010-02-15T02:54:00.000-08:00

"la primavera" d'Antonio Machado

La primavera besava
suaument l'arbreda
i de nou brotava
com una verda fumera;
els núvols anaven passant
sobre el camp juvenil.

Vaig veure, en les fulles, tremolant,
les fresques pluges d'abril
sota aquell ametller florit,
tot carregat de flor.

-Recordaré-, jo he maleït
la meva joventut sense amor.
Avui, a mig camí de la vida,
m'he aturat a meditar...
Joventut mai viscuda,
qui et pogués tornar a somiar!!

Traduït al català per:
Pedro Soro (estudiant de català llindar i de informàtica inicial)

L'olfacte

2010-02-15T02:48:00.001-08:00

No fa gaire temps vàrem fer un treball que parlava de la importància que té el sentit de l’olfacte i de la poca rellevància que li donem.

La cultura occidental ens va inculcar que sense la vista no podem entendre l’arquitectura, l’art, els paisatges, etc., i és evident que això és veritat. No es pot apreciar un monument, o una pintura, ni tan sols un paisatge, si no els veiem. Però aquest sentit és limitat…

La vista ens dóna la imatge de qualsevol cosa i lloc, i és indiscutible la importància que té el fet en qüestió, però el sentit de l’olfacte va més enllà, i ens pot transportar a llocs i moments que la vista no abasta.

Si analitzem un paisatge amb la vista, el gaudirem i el veurem tal com és, però, amb el temps, aquest paisatge variarà i, potser, més tard, no el recordarem. Tanmateix, aquest paisatge, segons el nostre olfacte, no canviarà amb el pas del temps, perquè l’olor ens farà veure’l tal com era. El mateix succeeix quan passem per un lloc i, de sobte, ens ve una olor familiar que ens trasllada a un moment precís de la nostra vida, al qual no ens podem traslladar només amb la vista.

Tot i que estic d’acord amb l’associació del sentit de l’olfacte amb records concrets de la vida de cadascú, i els avantatges que ens dóna la vista, penso que, per tenir una visó més completa i una vida més plena, és necessari utilitzar els recursos dels quals disposem amb els cinc sentits.

Autora: Cristina Martín (Estudiant de Preparació de proves d'accés per a majors de 25 anys)

L’estatut de Catalunya 2006

2010-02-15T02:39:00.000-08:00

Durant els últims mesos, han corregut rius de tinta quant a la Carta Magna del nostre país.

Es parla del Tribunal Constitucional, de la seva composició, dels seus membres amb plaça ja vençuda, de la inconstitucionalitat de certs articles estatutaris, etc., etc. Però, entre tot plegat, hi trobo a faltar un aspecte clau.

Recentment, i com a conseqüència del traspàs de Jordi Solé Tura, han sigut publicades fotografies referents a la seva vida personal i política. Una d' aquestes fotos m'ha cridat molt l'atenció, és l'anomenada “Els pares de la Constitució”. N’observo la composició, i m’adono que hi ha una gran desigualtat en la representació de les forces polítiques. Hi ha dues persones d' esquerres i cinc de dretes, dos nacionalistes catalans, cap nacionalista basc, cap nacionalista gallec, i cinc nacionalistes espanyols. Destaca, en primer lloc, la figura d'un franquista, que em pregunto què fa dins del grup de redacció de la Constitució de la Democràcia. Tot això queda envoltat de soroll de sabres, com es va demostrar dos anys i dos mesos desprès, amb el cop d'Estat de Tejero, Armada, Milans del Bosch i la trama civilque no va a arribar a sortir a la llum.

Com que les lleis no són pas eternes, i tenint en compte tot el que precedeix aquest darrer pàragraf que ara escric, no seria qüestió d'actualitzar la Constitució Espanyola?

Han passat trenta-un anys i la realitat actual és prou diferent de la que teníem durant la transició… Ep!, i que els nous redactors conservin l'equilibri dreta-esquerra i nacionalistes perifèrics-nacionalistes espanyols, perquè, en el cas contrari, tornarà a sortir una llei coixa i esbiaixada.

Autor: Josep Lluís Miqueo (estudiant d'Informàtica Usuari II)

La cara oculta de la notícia

2010-02-15T02:23:00.000-08:00

Com saber la veracitat d'una notícia? -em preguntava la setmana passada, llegint el diari, mentre feia el rutinari viatge: Barcelona-Sitges, per anar a la feina.

Fullejant el diari, em vaig topar amb una notícia, en concret que em va fer pensar una bona estona. Era d'actualitat, una d'aquelles notícies que t'imposen els mitjans de comunicació sense tu adonar-te'n, fins que ens ho creiem.

Són notícies redundants que afirmen en comptes de qüestionar, que obligan en comptes d'informar; en definitiva, jo, d'aixó en dic manipulació. Es tracta de l'esmentat, segons la premsa, "segrest", de la mà d'uns pirates somalís, del vaixell Basc -Alakrana-, que estava pescant, fent la seva feina, però, segons la meva opinió; bastant lluny de les costes espanyoles. Aquí, la premsa del nostre país ha redectat la notícia sense explicar el rerefons d'aquesta; perquè tota notícia té un rerefons.

Ens han colat una mitja notícia, sense explicar-ne la segona meitat. Sembla com si no tinguéssim memòria, els d'Occident, o sembla qué ens obliguin a no tenir-ne. Si retocedim quatre-cents anys, i sent benèvols, ens adonarem que, el que estan fent els somalís, no és res, comparat amb el que els vam fer, treient-los tres quartes parts de la seva matèria prima, cosa que seguim fent actualment.

Dit això, s'enten, que l'unic que estan fent, els, injustament anomenats, pirates somalís és defensar el seu producte, que més del 80% de la seva població fa servir per sobreviure: el peix; un producte que els estem robant, els l'estem expropiant, embrutant les seves platges, entre altres coses... ¿Quan arribarà el dia en què l'opinió pública dels països del primer món, no es deixin manipular per les elits que controlen els mitjans de comunicació, i, a conseqüència fan el que volen i quan volen, sense que ningú els i digui ni fava, tractant-nos com ovelletes, falsejant les nostres opinions? Crec que aquest dia arribarà i serà així quan la premsa deixi d'estar a les mans del govern, o d'interessos polítics. Volem i necessitem llibertat d'expressió. Nomes així, la democràcia tornara a tenir el valor que li hem anat treient tots aquests segles.

Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)

Les condicions de la dona al Nepal

2010-02-08T14:38:00.000-08:00

Les condicions de la nepalesa no són les mateixes arreu del Nepal; varien lleugerament, segons visquin a Kathmandú, o a Pkhara, o la resta del país.

A conseqüència dels moviments feministes que s'han manifestat a les ciutats esmentades, i ha hagut una millora molt minsa dins del masclisme imperant, i, en el medi rural, la dona segueix sent una ciutadan de segona classe. Tant és així, que el naixement d'una nena és vist moltes vegades com un càstig diví, en part pel futur deute produït pel gran dot que haurà de pagar en el seu matrimoni.

La immensa majoria de les bodes són el resultat dels acords que prenen els pares en funció dels seus interessos econòmics o socials. Quan un estranger exposa, a un nepalès, la disconformitat dels seus costums matrimonials, aquest sol contestar que l'índex de fracàs matrimonial és molt més baix que els casaments que es fan per amor a Occident, ja que, segons ells, els matrimonis occidentals es dissolen una vegada despareix l'apassionament, i s'adonen que la seva parella no és el que es pensaven. Al Nepal, no se sol idealitzar el cònjuge, amb qui s'han relacionat molt poc abans del casament. Per tant, no pot haver-hi cap decepció, i les parelles acaben les seves vides amb fills, i com bons amics.

No obstant, alguns nepalesos pensen que el percentatge de separacions són menys que a Occident, per causa dels greus prejudicis socials que comporta la separació matrimonial.

Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)

La felicitat

2010-02-08T07:57:00.000-08:00

Quina sensació més estranya, i al mateix temps breu, és la felicitat! De petit vius la successió dels dies amb il·lusió, alegria i tristesa per totes les petites coses que et van succeint, i experimentes sentiments i sensacions molt purs de cada una d’elles, i ho sobrevalores tot al màxim, ja que és en la infància que es mantenen els valors més purs i nobles de l’ésser humà.

Quan ets gran, t’adones que has perdut l’alegria de viure, i que, en el seu lloc, s’ha instal·lat el sentiment de la resignació. Resignació per tot allò que no has pogut aconseguir al llarg de la teva existència. Aleshores, el màxim a què pots aspirar és a valorar les persones que t’envolten i estimes -les mateixes que t’estimen-, i a saber gaudir de les petites coses que hi ha al teu entorn: els moments de felicitat que pots arrencar del desig de viure; en definitiva, gaudir de la vida i els seus breus instants de joia i alegria.

Com s’equivoca l’ésser humà que no sap valorar ni respectar cap dels valors essencials que li són donats: latendresa, l’estimació, el respecte,...totes les meravelles que la natura li ofereix, sense que ella li demani res en canvi,... tan sols respecte. Com canviaria, a molt millor, la nostra petita existència en aquest món si ens respectéssim els uns als altres. Potser aconseguiríem ser feliços, ja que, la persona que és feliç transmet aquest sentiment a les que l’envolten, i neix la reciprocitat de l’afecte.

Autora: Francesca Sorolla (Estudiant d'Informàtica d' Usuari I)

Brindis

2010-02-08T04:07:00.000-08:00

Hi ha persones madures, potser les més assenyades, que solen pensar que certament el millor que té la joventut és que ja ha passat . Va ser un temps breu i joiós, romàntic i vigorós, però. tanmateix, ple de lluites, pors, dubtes, gelosies i rivalitats.Quan en qualsevol biografia arribem als 50 anys, sembla que el cavall de foc que tots portem dintre comença a perdre l´ansietat i, encara que no perdem la curiositat per la vida, sentim que hem de prendre´ns-la amb més tranquil-litat. Un matí, de sobte, ens interroguem sobre el perquè de tanta pressa. Tot seguit, prenem consiència que ja no ens cal córrer darrere de l´autobús, ni hem de patir ja cap examen, ni ens preocupa la indumentària, ni ens sentim obligats a esdevenir diferents dia rere dia,…i ens amoïna menys el que diran. Conservem les mateixes idees, no hem canviat de bàndol, seguim emprenyats amb els mateixos polítics, però no estem disposats que cap d´ells ens posi pedres al fetge.

Quan un és vell, el pitjor que pot fer és voler comportar-se com un jove.

Cada edat té el seu ventall de plaers que poden ésser tan ferms com d´altres, però, pitjor que voler ser jove a contra corrent és tenir idees de vell quan només tenim 30 anys. De gent jove envellida, en veiem i sentim cada dia en els mitjans de comunicació. Del primer cas, ens pot salvar el sentit del rídicul. En el segon cas, no hi ha cura possible, ja que és deguda a una manca de minerals al cervell.

El fet que amb el temps arribem a veure les situacions des d´una perspectiva real no impideix dir-ne una de grossa, i la seva resignació no ha de deixar d´ésser creativa.

El que volies ser de gran, ja ho ets, i el que no pensaves ser, ja no ho seràs. ADÉU A LA JOVENTUT! Les lluites, els nervis i el dubtes d´identitat es van acabar. Si ets una persona gran, avui és el futur que tant t´angoixava .Ja has vist que no ha passat res, has sortit bé d’una greu malaltia,i, finalment, la crisi econòmica se superarà, i els teus fills són més alts i més llestos. A més, el sol surt cada matí i tu ets viu.

HEM DE BRINDAR!

Autora: Manuela Gibert (Estudiant de Català llindar i d'Informàtica Inicial)

Quim Monzó

2010-02-08T03:38:00.000-08:00

Sóc una fidel lectora dels articles de Quim Monzó. El trobo irònic i, al mateix temps, senzill en la seva expressió literària. Hi ha vegades que sembla seriós, però sempre, en acabar de llegir l'escrit, em deixa un somriure als llavis i em fa pensar una estona. És pot dir que sempre acabo tornant-lo a llegir. Té una columna diària a "La Vanguardia"; jo me l'espero cada dia amb candeletes!

Autora: Carme Farré (estudiant de Francès i d'Informàtica Inicial)

Records de la II Guerra Mundial

2010-02-01T03:01:00.000-08:00

Fa uns dies, miràvem fotos amb la meva néta. En vaig veure una de quan jo tenia 14 anys. En aquells temps, vivia amb els meus pares a França. Era tot just després de la II Guerra Mundial. A la foto, hi ha una nena, Francette. Era rossa, amb uns ulls blaus molt clars; tot i ser joveneta, ja havia passat per uns moments molt cruels i tristos. Francette era, segons les explicacions que ens va donar la directora de l' escola, una nena adoptada.

Era molt callada, molt discreta, i es comportava com si volgués passar desapercebuda. Els seus pares eran jueus, de Polònia. Van marxar del seu país poc temps abans que hi arribessin els alemanys. Varen començar una nova vida a França, on ella va néixer. Li van posar el nom de Francette en agraïment al país que els va acollir Però la felicitat d' aquesta família no va durar gaire: els alemanys van ocupar França, i els van arrestar. El pare va ser separat de la dona i la filla. Aquestes dues últimes van ser internades i, mès tard, transportades en un tren de càrrega cap a Alemanya, per acabar, com "milions“ d'altres, en un camp d' extermini. Però en un moment que el tren estava aturat als afores d' un poble (perquè hi havia una avaria), la mare va llançar la nena, un bebé de mesos, per una obertura del vagó.

Un ferroviari francès la va veure caure; la va agafar, i va poder amagar-la, posant en perill la seva vida. Va poder, amb l'ajuda dels companys de treball, portar-la a casa seva. Tots dos van tenir molta sort. Dins dels bolquers del bebé, el ferroviari va trobar un paper amb el nom de la nena, i unes dades sobre els seus pares, cosa que va fer possible reconstruir la curta vida de Francette, fins que no va ser recollida pel ferroviari. No he sabut mai més res d' ella.

Autora: Delfina Tomàs (Estudiant d'Anglès funcional i de GES)

Delfina Tom

Rafael Masó i Valentí

2010-02-01T03:00:00.000-08:00

És ben evident l’interès que em provoca conèixer els diferents estils arquitectònics dels edificis de Catalunya i dels seus autors. Avui parlaré d’un gran arquitecte: Rafael Masó i Valentí, nascut a Girona el 1880.

Inicia els seus estudis a Barcelona, on va ser format en l’ambient modernista. En les seves primeres obres, però, ja deixava entreveure l’estil que seria més tard el Noucentisme Gironí, que dóna caràcter a la Ciutat, tot recuperant la tradició de la ceràmica, la fusta, el vitrall i la forja.

L’Estudi de la seva arquitectura es concreta en tres períodes: en el primer (1906-11), veiem els anys de la reforma del mas del Soler, la Farmàcia Masó, la Casa Batlle, la Farinera Teixidor, el magatzem Ensesa i les Cases Salieti i Masó de Girona.

El segon període (1912-22), després d’un viatge a Itàlia, és el de l’època plenament noucentista, al llarg de la qual projecta les Cases Athenea, Cendra, Masramon, Cases i Teixidor, el garatge Callicó i la Casa Gispert Saüch.

En el tercer període (1923-35), realitza els projectes de: l’Econòmica Palafrugellenc a, les Cases Cots i Colomer i les Urbanitzacions Teixidor i S’Agaró.

L’Estudi de la seva obra ha estat decisiva per la recuperació del patrimoni arquitectònic de la seva ciutat.

Autora: Maria Mas (estudiant català llindar)

Dels diaris

2010-02-01T02:47:00.000-08:00

El día 15 de setembre vaig llegir, amb estupor, que a l´empresa France Télécom, dedicada a la venda de productes de telefonia, se li havien suïcidat 23 treballadors al llarg de l´any 2009, i que el govern de Sarkozy tractava d´aturar aquests suïcidis, ja que l´Estat francès està implicat en l´empresa en un 26,5% del seu capital.

Ahir, 21 d´octubre, llegia que empleats de la companya havien fet una manifestació a Marsella, perquè ja s´havien suïcidat dues persones més, entre elles, el vicepresident. Total, 25 persones suïcidades en 19 mesos.

Els guanys de l´empresa, l´anypassat, varen sumar 4.000 milions d´euros, i sembla que aquests guanys són minsos per als accionistes, ja que continuen endurint les condicions laborals dels treballadors, que, tot sovint són canviats de llocs de treball (parlen de distàncies de 50 a 100)

També canvien els caps, perquè no tinguin afecte als seus subordinats. La gent que té més de 50 anys, la treuen del seu lloc de treball, i la col.loquen a fer vendes per telèfon. L´ambient, en general és depressiu i estressant, ja que han de demanar permís , fins i tot per anar al servei.

Quan t´assabentes de totes aquestes vileses, et ve, una dita al pensament: “l´home és un llop per a l´home”, ja que, sense valors som una espècie més del regne animal. Com podrà, aquesta gent recollir els seus dividends sense pensar que té les mans brutes de la sang dels seus treballadors?

Autora: Manuela Gibert (Català Llindar - Informàtica inicial)

Johannes Vermeer

2010-01-25T08:05:00.000-08:00

La llum, el color i la figura, formen una armonia perfecta.

Posteriorment, vaig visitar el “Mauritshuis”, museu de l’Haia, un petit palau farcit d’obres magnífiques com ara “La lliçó d’anatomia”, de Rembrant, o “El noi que somriu”, de Frans Hals. Però tornant a Vermeer, allí té dues de les pintures més reeixides , i també les meves preferides: “Vista de Delft” i “La noia de la perla".

La primera, “Vista de Delft”, és una vista de la ciutat quan el dia comença a enfosquir-se; la llum s’obre camí entre els núvols i il.lumina els edificis de forma desigual per acabar descansant sobre el riu Brueghel . Conten que el pintor va servir-se d’una càmera fosca situada a dalt d’un pis per tenir una visió precisa del paisatge. Sigui com sigui, el resultat és d’una bellesa extraordinaria.

La segona, “La noia de la perla”, tracta d’ una jove que porta un turbant i una perla com arracada; té una mirada enigmàtica i seductora, com si ens volgués transmetre el seu secret. Els seus llavis i els seus ulls tenen la llum de l’ànima.

Li diuen la ” Gioconda del Nord ”. Mirant-la, vaig experimentar una emoció torbadora que em transportà a l’univers de bellesa sorgida d’els pinzells prodigiosos de Vermeer.

Johannes Vermeer, (1632-1675).

Del mestre de Delft, es conserva, només, una trentena de quadres, repartits en importants museus d’arreu del món.

En vida, no va ser gaire reconegut, i va tenir moltes dificultats econòmiques per tirar endavant la seva nombrosa familia (15 fills).

Fins al segle XIX, no se’l va reconèixer com es merexia: un dels més grans pintors del segle XVII.

Autora: Encarna Pardo (estudiant de Català llindar)

Sortida de classe

2010-01-25T03:54:00.000-08:00

A mida que s’apropava l’hora de l’homenatge en memòria de Maria Àngels Anglada, la sala de l’Ateneu Barcelonès s’anava omplint de gent.

Com a telò de fons, a l’escenari, una foto de l’escriptora; al centre un petit faristol amb dos llibres, un de poesia de Maria Àngels Anglada i l’altre, d’un dels seus escriptors favorits; al costat, fent-li ombra, un petit ram de flors, de roses petites.

Feren una bona exposició de la seva obra literària i la seva passió per Grècia i els seus escriptors: Eusebi Ayensa, director de l’Institut de Cervantes d’Atenes i Mariàngela Vilallonga, catedràtica de filologia llatina i directora de la càtedra Maria Àngels Anglada, de la Universitat de Girona.

Van posar veu als textos de Maria Àngels Anglada, Carme Callol i Josep Tero, que amb les seves interpretacions recitades i musicades, van fer que la sala s’omplís d’enyorança.

Em van venir a la memòria, la solitud, la por, les enveges i rancúnies viscudes en un temps no molt llunyà, i que és meravellós deixar la veu, a aquells qui ja no en tenen. Carreguen al damunt del’esquena, durant anys, el pes del viscut, i, quan veuen que la vida se’ls acaba, amb pressa, buiden el seu cor de records, per anar-se’n lleugers d’equipatge, i sense adonar-se, deixen el testimoni, amb la creença que romandrà en la memòria d’aquells que els sobreviuen, i no cauran en l’oblit, ni els patiments ni les alegries viscuts.

A Maria Àngels Anglada, res del que és humà no li era aliè.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)

L’Índia

2010-01-19T07:36:00.000-08:00

L’Índia és un país místic i religiós per excel•lència, però dir a un indi que un no creu en Déu no és la millor manera de fer relacions públiques en aquell territori...

Quan es trepitja per primera vegada l’Índia, un dels aspectes que més sorprèn el visitant és la perfecta integració que existeix entre la religiositat quotidiana de la gent. La religió ho domina tot o quasi tot.

La realitat diària de l‘hinduisme és la d’un món poblat per un ampli ventall de déus, semidéus i ascètics, que conviuen amb els cultes locals i amb els mites dels herois deïficats, i, per sobre de tot, els mites dits déus suprems: Vishú -que protegeix l’univers i restableix l’ordre periòdicament-; Shiva -deessa d’energia creadora-; Devi -personificació del poder femení-; Brahma -déu creador de l’univers i pare de tots els déus, el qual, tot i ser déu de déus, només té un temple, el de Puskhar. Aquet déu té quatre cares, que tot ho veuen; sol anar acompanyat de la seva esposa, Sarasvati, deïtat de la saviesa i de la ciència.

Els principis essencials de l’hinduisme són el dharma i el karma. El dharma és l’equilibri diví del Cosmos. Tots el nostres actes, bons o dolents, per minsos que siguin, l’afecten. El kharma és el destí que cada un de nosaltres hem de carregar, fruit de les nostres males accions en vides anteriors.

Els hinduistes contemplen la vida com una pesada càrrega que han de suportar per, alliberar-se’n més tard, i obtenir el Nirvana: el paradís que s’aconsegueix una vegada trancat el cicle de les encarnacions.

Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)

Contratemps

2010-01-19T00:18:00.000-08:00

Érem a punt de sortir, teníem les motxilles preparades, i els entrepans, la bota de vi, i, fins i tot, un termo ple de cafè ben calentó. Anàvem a passar el dia al Montseny, però, de sobte, ens vam adonar que el cel es posava molt negre, i que s'acostava una gran tempesta. En pocs minuts, es posà a ploure, tant, i feia un vent tan fort, que vàrem haver de canviar els plans i resignar-nos a quedar-nos a casa davant la tele, amb un bol de crispetes sobre les cames.

Autora: Mari Carmen Gilabert

El meu gat

2010-01-18T03:56:00.000-08:00

Era tant petit que, amb la mà tancada, el podia agafar... tot negre i amb dues taques blanques que semblaven una samarreta i uns calçotets. El seu pèl era dur i gruixut... Em va seduir a l’ instant!

En arribar a casa, només volia jugar amb pilotes, ratolinets de mentida, i tot allò que fes moviments sospitosos. Jo em moria de ganes d’abraçar-lo, però era impossible, tot eren saltirons i cabrioles amb les quatre potetes ben obertes per poder agafar el seu imaginari ratoli, que en aquest cas era jo.

En aquell temps vivia en un pis molt bonic a la plaça de Sant Josep Oriol, al casc antic de Barcelona: una casa de sis pisos, amb una decoració modernista i també amb una cornissa que envolta la part visible de l’edifici... Doncs, bé, us explico això perquè el meu gat, el Negrito, aviat va desenvolupar una afició natural dels animals de la seva espècie...: perseguia els coloms per tots els terrats, passant d’ un edifici a l’altre per unes cornisses estretes, a sis pisos d’alçada… Ja us podeu imaginar l’espant. Però, per a ell, allò no era res, i no li feia cap por el fet de caure. Per a mi, va ser una tortura imaginar que una simple distracció li pogués fer prendre mal.

Al cap de poc temps vaig poder comprar una petita casa amb jardí, i el seu univers es va fer molt més gran, visitant veïns, i, sobretot, caçant tots els dagons que trobava… ( quin horror!). Sempre he intentat salvar-los de les seves urpes, però mai no ho he aconseguit.

Aquesta es la imatge que més m’agrada d’ell; es pot passar hores i hores quiet… Això em fa pensar que està meditant.
http://www.flickr.com/photos/12817132@N07/2793446767

Un matí de diumenge

2010-01-18T03:31:00.001-08:00

Una riuada de gent va sortir del poliesportiu un matí de diumenge, i el va deixar buit i silenciós…

El sol brillava força, i un vent suau portava les olors dels carrers mig adormits. Les fulles seques, tot fent sardana, es van amuntegar davant les botigues, amb les persianes abaixades. La gent que passejava s’aturava per deixar pas als grups de caminaires; algun gosset bordava darrere el seu amo.

Els jardins, molls de rosada, mostraven, com ferides, els senyals de la nit anterior. A la muntanya, el sol es filtrava a través dels arbres, i algun gatet l’aprofitava, aliè als passejants. Tothom portava el plànol a la mà.

Algun caminant va haver de plegar per cansament, i, dues hores més tard, els altres van arribar al mateix lloc d’on havien sortit, que, a poc a poc, va omplir-se de gent i de soroll.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)

El "Capritxo" de Gaudí....

2010-01-18T03:31:00.000-08:00

L'arquitectura modernista, a Barcelona, és molt extensa; hi ha hagut molts arquitectes, grans i famosos, dels quals, el més conegut és Gaudí. Les seves obres han meravellat el món; la Sagrada fa milia (la seva obra màxima), la Casa Batlló, la Pedrera, el Parc Güell, i moltissimes mès. Però el "Capricho“ una de les seves primeres obres, situada a Comillas (Cantàbria) és una fantasia; és absolutament bonica, especialment les baranes, les terrasses, i els balcons que envolten la torre; són de ferro forjat brilllant en una curiosa combinació: la d'un balcó amb seient, que dóna l'esquena a l'espai circundant, com volent no perdre de vista l'esplendor de l'obra.

Les façanes són constuïdes amb maons adornats de ceràmica de colors, en forma de gira-sols, i, en la principal, finestres de guillotina. Els contrapesos són tubs de metall que emeten notes musicals quan són percutits. En unes de les finestres, hi ha dos vitralls de colors amb un ocell en actitud de tocar el teclat i una libèl-lula prement la guitarra.

El pòrtic té quatre columnes d'arcs originals, sobre els quals reposa la torre principal; és decorat amb ceràmica de dibuixos d'orenetes i fulles grogues.

Tot l'edifici es harmoniós , i la delicadesa del colorit provoca sensació de tranquil-tat i alegria I al jardi, assegut en un banc de pedra, hi ha la fugura de Gaudí, de metall, contemplant la seva obra.

Autora: Carme Marco (estudiant de Català llindar)

Quin nano!

2010-01-18T03:29:00.001-08:00

Li agradava la música. Tenia un sentit del ritme fora del corrent. Quan cantava les cançonetes del col.legi -ja ho sabeu: “cargol treu banya”, “escarbat bum bum” “sol solet…”- sonaven tan bé! Hi posava tal sentiment, que ja paraves l’orella només de sentir-lo.

De tot això, ja fa molt temps. Aquest nen, aleshores, devia tenir uns tres anyets. Era petit, però qualsevol podia endevinar que aquella personeta arribaria lluny…, i arribaria a encendre un gran foc. Anava seguint els estudis de primària com tota la canalla de la seva edat, però, al mateix temps, bombardejava els seus pares demanant-los que li compressin un instrument.

Podria ser una flauta –va dir. I afegí:

Pares una flauta és barateta! Amb una flauta ja en tinc prou; i, amb els estalvis que tinc, que en tinc un munt, me la podria comprar!

Mireu, - va dir-los tot anant a buscar la seva guardiola, els podem comptar plegats. Ja veureu si en tinc!

Els seus ulls començaren a guspirejar. S’atabalava comptant-los. Se’l veia nerviós, perquè es pensava que la guardiola era més plena. Anava comptant, i s’anava desinflant, desinflant… Tant és així, que, quan va haver acabat de comptar-los s’adonà que el que tenia no era prou per comprar-se-la. I, entristit, va començar a caure-li una llàgrimeta, i encara una altra, i una altra….. Els pares se’n van adonar de seguida. Mai no haurien pensat la importància que per a ell tenia poder tenir aquell instrument, i el disgust que representava no aconseguir-lo. Sense dir res més, va recollir els diners, els va tornar a posar a la guardiola, i, amb la cua entre cames, la va tornar a guardar-Has vist quin disgust? Pobre nano! No creus que se la mereix, la flauta? No creus que aquest nen val per a la música?-va dir la mare

La hi van comprar.

Després de la flauta, van venir la solfa, el piano, la viola, el contrabaix… Els resultats eren evidents: aquell noi era un virtuós. Però tenia un defecte: la seva timidesa no tenia límits, per la qual cosa, els seus professors li oferien actuacions i propostes llamineres que d’altres no haurien rebutjat. D’altra banda, el Palau de la Música era el seu cau. S’hi passava mitja vida. Allí tothom el coneixia i l’admirava. Fins i tot en Felix Millet li va arribar a fer propostes deshonestes, de les quals, gràcies a Déu, no va voler ni sentir-ne a parlar!

Finalment, a còpia d’insistir-hi, pares i amics el van convèncer. Va fer el cor fort i va gosar acceptar la proposta que havia rebut de Joventuts Musicals per fer un concert.

Una tarda brillant de primavera, lluïa a la porta de la sala, un panell acolorit que deia: “UN NEÒFIT QUE US SORPRENDRÀ”.

L’ovació del públic sonà com el ruixat damunt unes teulades!

Autora: M. Rosa Sabater (estudiant d'anglès funcional)

Retrobar-se

2010-01-18T03:29:00.000-08:00

Ahir, després de dos anys de no veure’ns, vaig anar a dinar amb unes excompanyes de treball. Ens coneixem des que no teníem entre setze i vint anys, i, encara que dues d’elles marxessin d’empleades a un altre lloc, vàrem treballar força temps juntes al Banc de Bilbao. Avui, tres de nosaltres ja no ho fem. Només una d’elles continua en actiu.

Després de dinar, a l’acomiadar-nos, vam decidir que almenys un cop a l’any havíem de veure’ns.

De camí cap a casa, vaig estar pensant en tot el que havíem dit en la sobretaula; vaig adonar-me que la vida ens ha portat, a cadascuna de nosaltres, per camins ben diferents: una, casada,separada i tornada a casar, amb dos nens adoptats, ja grandets; una altra, soltera. I l’altra, casada amb dos fills, de quasi quaranta anys… I jo, “àvia novata” de dos néts des de fa sis mesos.

Tinc ganes que ens trobem de nou.

Aixi va morir en Carlos Palomino

2010-01-18T03:27:00.000-08:00

En informacions aparegudes als mitjans de comunicació, sembla ser que es tracta d´un assassinat amb premeditació, ja que el presumpte assassí, Josué Estébanez, un soldat de l´Exèrcit de Terra, de 23 anys, amb el cap rapat, agredeix --dins d´un vagó del Metro de la línia 13 de Madrid-- Carlos Palomino, un jove de 16 anys, el qual formava part d´un grup antisistema. L´agressor apunyalà el cor de la seva víctima, cosa que li provocà la mort.

Anaven al mateix lloc: a Usera, on hi havia una manifestació xenòfoba, que el Carlos --i els seus col.legues “antisistema”-- pretenien rebentar, contra la voluntat dels qui com “el soldat” defensaven.

Durant el procés judicial que es portà a terme, el fiscal demanà una condemna de 29 anys de presó per al militar, i, recentment, ha sortit la sentència del cas; el Tribunal imposa un estat condemnatori que fixa en 26 anys de presó.

Malgrat que la família i el fiscal demanaven una condemna més alta, la mare d´en Palomino ha quedat satisfeta, ja que el Tribunal ha considerat l´agreujant d´odi ideològic, i, per aquesta raó, es garanteix l´acompliment íntegre de la pena imposada.

Autor: Antonio Fernández (Estudiant de Català llindar)

Rupit

2010-01-18T03:26:00.000-08:00

Un dia, jo i el meu marit agafem el cotxe i anem a Rupit.

Rupit és un poble antic, rústic i acollidor, que fa gaudir, a qualsevol turista, de la tranquil·litat i l’harmonia dels grans i esplendorosos paisatges, de la muntanya, i del poble. El poble és petit, i, per tant, té pocs habitants, que viuen en les respectives cases de pagès, molt acostumats a una vida tranquil·la i sana.

Rupit té molt turisme per les activitats rurals que s’hi poden fer, les quals, generalmentsón: esport d’aventura, senderisme i passejos amb bicicleta. Per questa qüestió, també hi ha molts punts comercials. En el nucli urbà d’aquest preciós poble, hi trobem cases del segle XVI i XVII, de pedra, amb finestres de tipus gòtic, i alguns portals amb típiques inscripcions.

Rupit té, pels seus voltants, molts espais dels quals hem pogut gaudir en la tranquil·litat de la natura. Hem caminat molt, i hem vist moltes coses, i hem descobert nous paisatges, que ens han alegrat els ulls i el cor.

Tot i ser tan petit, Rupit disposa de molts recursos necessaris per a seguir endavant amb el seu turisme rural: el seu futur.

Autora: Ana Roman

“Enlluernat 2009"

2010-01-18T03:22:00.000-08:00

Les pedres de la façana de l’Ajuntament, semblava que tenien vida, que sortirien volant, però, ràpidament, tornaven al seu lloc.La gentada que omplia la plaça feia sospitar que quelcom important havia de succeir; de sobte, la llum es va apagar i un espectacle d’imatges, colors i música va començar. Una cascada d’imatges que es movien al ritme de la música, i flors de colors i formes diverses, formaven conjunts situats als balcons, finestres, portes; tota la façana n’era plena. La gent estava ambaladida. Al canviar d’escenari, ens van traslladar a Istambul, on vam gaudir, de la seva catedral, Sta. Sofia, dels balls giratoris dels darvitxos, que giren i giren, cada cop més de pressa. Tot seguit, un paisatge ple d’arbres, muntanyes i rius cristal·lins, ens va omplir de tranquil·litat i quietud, després de tan moviment.

Com a cloenda de l’espectacle vam tenir focs d’artifici, plat fort de les nostres festes populars.

Aquesta va ser una de les moltes activitats per celebrar la festa de la Mercè 2009. Aquest espectacular acte es coneix pel nom d’”Enlluernat”.

Autora: Mª Teresa Galiana. (Estudiant d'Informàtica usuàri II i de Català llindar)

Nou espai de la revista escolar

2009-12-17T13:35:00.000-08:00

La revista escolar del CFA Palau de Mar, espai de trobada entorn a la llengua d'estudiants, antics estudiants i professorat ja té un nou espai virtual.

Els treballs elaborats pels estudiants del CFA Palau de Mar amb l'objecte de millorar les seves competències d'elaboració de textos escrits per a compartir idees, experiències, notícies, reflexions i altres narracions són adaptats al llenguatge i al format web pels alumnes d'informàtica d'usuari II.

L'elaboració d'aquest blog esdevé, per tant, un treball col·laboratiu entre els estudiants de català i d'altres ensenyaments que ofereix l'escola, interessats en laboració de textos escrits, i els estudiants d'informàtica interessats en l'ús de les noves tecnologies.