dilluns, 3 de febrer de 2014

Il-lusió d'escriure en català

Vaig néixer en un poble molt petit de la província de Tarragona. Tota la meva família, avis, pares, tiets, cosins i d'altres parents vivien en aquest poble, d'arrels i tradicions catalanes, on la major part de la gent s'expressava en català.

Quan va esclatar la guerra civil, vàrem patir moltes privacions, i quan es va acabar hi va haver moltes repressions contra la gent que havia lluitat al bàndol republicà.

En aquells moments la meva família estava composta pels pares, quatre fills, una àvia, un gos i un canari (ocell). Com que de recursos no hi anaven sobrats, per a poder tirar la família endavant i obrir-se un nou camí cap a un futur més esperançador –sobretot tenint en compte la situació creada per la guerra civil– van pensar a marxar cap a un altre indret on posessin de més oportunitats.


http://www.flickr.com/photos/bibliotecaigualada/5571401290/in/photostream/

Ja que teníem uns parents a Barcelona, els pares varen decidir-se, i provar sort en aquesta ciutat. Així que, després d'arreglar els assumptes familiars i econòmics –venda de terres i desmuntatge dels mobles– tots cap a un nou futur, deixant el poble on tants records s'hi van quedar.

Tot això passava l'any 1945, en plena repressió franquista on els vencedors eren amos i senyors de tot allò que volien, i els perdedors no teníem ni drets ni esperances. Jo ales-hores només tenia tres anys, però m'incloc en el fet de no tenir-ne de drets, perquè avui, després de molts anys, em sento com se sentien ells.

Durant tota la meva infantesa vaig haver d'estudiar sempre en castellà, que aleshores, deien, era l'única llengua (idioma) oficial de l'estat. Les altres llengües només podíem parlar-les a casa o entre amics. Això quasi va durar quaranta anys i em va marcar molt. Sempre vaig r la il·lusió de poder algun dia expressar-me amb l'escriptura tal com pensava i parlava.

Mai no vaig tenir la possibilitat de fer-ho; la feina, altres estudis mes urgents en aquells moments i els recursos econòmics que eren justos... sempre hi havia un perquè que no em deixava fer allò que desitjava. El servei militar, la creació d'una família i altres compromisos van allunyar-me del meu objectiu sense renunciar al desig de fer-ho més endavant. El temps però, va anar passant sense que pogués veure realitzada la meva il·lusió. Per totes aquestes raons mai vaig tenir la preparació i els coneixements de la llengua que coneixia i parlava, però que no sabia escriure correctament

Avui, gràcies a l'esforç i a la voluntat de molta gent preocupada per recuperar la nostra llengua, he tingut l'oportunitat de rebre l'ensenyament que tant havia desitjat. Ara, per fi, començo a poder escriure tal com sento i penso.








Autor: Pere Ferre
Foto: Sebastià Sorribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors