dimarts, 8 de febrer de 2011

Silenci

El dia vint-i-nou de setembre va ser convocada pels sindicats, una vaga. La idiosincràsia d'una comunitat ve determinada pels fets que s'hi han viscut al llarg dels segles.

Una comunitat acostumada al silenci, que un dia va veure com, sense avis previ, feien fora, d'una casa llogada, les famílies que la compartien... la finca va quedar deserta. Deien que l'amo volia Justificació completafer-se una masia perque, a la ciutat, no hi havia tranquil·litat.

Passaven els dies, els mesos i els anys, i la gent es va acostumar a veure-la buida i en runes. Darrere quedaven les corredisses dels nens i les veus del pares cridant-los per dinar.

Moltes famílies que van ser desallotjades van haver de dormir, amb els nens i les poques pertinences que tenien, sota una olivera. Ningú no es va compadir d'ells.

Nens petits plens de mocs i desnodrits, gent gran amb els ulls plorosos de tants patiments, i arrossegant el dol pels fills que van haver d'abandonar la terra... Sempre la mateixa història, la terra canviava de mans sense tenir en compte la gent que en vivia.
Ningú no es rebel·lava per por derepresàlies: una lliçó ben apresa! “La justicia sempre és impartida pels forts”- deien els desheredats. El millor era el silenci i tornar a començar.

El silenci va apoderar-se de tots. I, encara que la normalitat era aparent, la gent es mostrava inquieta. Era tanta la por que hi havia, que ni de portes endins la gent trencava aquell silenci. La desconfiança va arrelar en la gent. Eren temps difícils.

Els avis eren els únics que no romanien enmudits, tot i que els parents sempre els intentaven fer callar. Ells, amb insistència, sense res a perdre, contaven, als néts, les moltes calamitats que havien viscut i com trobaven a faltar els seus éssers estimats desapareguts per culpa de la guerra. Fora dels avis, ningú no en parlava.

Encara que no es verbalitzava, els nens captaven que alguna cosa passava. A mida que creixien, aprenien el per què del silenci, sense conèixer la història d'aquella llarga i obscura nit.

Aquells que van contribuir a la foscor no van aconseguir, tot i implantant el silenci, que l'oblit guanyés la partida a uns fets cruels i vergonyosos. I mai no van ser jutjats!



Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)
Narració: Gerardo López
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)
Foto: Tochis

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors