L’Índia

L’Índia és un país místic i religiós per excel•lència, però dir a un indi que un no creu en Déu no és la millor manera de fer relacions públiques en aquell territori...

Quan es trepitja per primera vegada l’Índia, un dels aspectes que més sorprèn el visitant és la perfecta integració que existeix entre la religiositat quotidiana de la gent. La religió ho domina tot o quasi tot.

La realitat diària de l‘hinduisme és la d’un món poblat per un ampli ventall de déus, semidéus i ascètics, que conviuen amb els cultes locals i amb els mites dels herois deïficats, i, per sobre de tot, els mites dits déus suprems: Vishú -que protegeix l’univers i restableix l’ordre periòdicament-; Shiva -deessa d’energia creadora-; Devi -personificació del poder femení-; Brahma -déu creador de l’univers i pare de tots els déus, el qual, tot i ser déu de déus, només té un temple, el de Puskhar. Aquet déu té quatre cares, que tot ho veuen; sol anar acompanyat de la seva esposa, Sarasvati, deïtat de la saviesa i de la ciència.

Els principis essencials de l’hinduisme són el dharma i el karma. El dharma és l’equilibri diví del Cosmos. Tots el nostres actes, bons o dolents, per minsos que siguin, l’afecten. El kharma és el destí que cada un de nosaltres hem de carregar, fruit de les nostres males accions en vides anteriors.

Els hinduistes contemplen la vida com una pesada càrrega que han de suportar per, alliberar-se’n més tard, i obtenir el Nirvana: el paradís que s’aconsegueix una vegada trancat el cicle de les encarnacions.

Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)